Què representa sa Corema dins s’imaginari de Menorca?
Em serveix per recordar quan era petit, lo que feia a ca meva. Record que per Setmana Santa no es podia posar música. Més que res, és tornar un poc en aquell temps, reviure aquell temps a través d’una pintura actual.
Quan xerram de sa Corema tots ens imaginam una vella esquerra, però tú l’has pintada amb una cara amable…
Sempre s’ha representat amb una cara antipàtica, de pocs amics, amb berrugues. A jo, tot açò em fa recordar aquell temps una mica fosc. Per açò, es que tenim néts, com jo, volem que tengui una altra imatge. He fet una velleta amb cara simpàtica, afable, amb qui et fa ganes asseure’t per xerrar. Que me perdonin es puristes.
Has dubtat a s’hora de decidir quina tècnica havies d’emprar?
Sí, bastant. No podia fer un dibuix amb rotulador en mitja hora, perquè no va amb jo. Si ha de dur es meu nom, ha de tenir una certa qualitat. L’he feta a l’oli i alquídic, amb acabats de rotulador per tal de donar-li una mica un aspecte de còmic, tot damunt un cartró Fabiano italià d’un milímetre i mig.
Vius envoltat de ses teves pintures, però també de llibres i antiguitats. Et consideres un humanista?
Jo sempre dic que s’ambient on fas feina i desenvolupes sa teva passió és molt important. M’agrada aquesta sensació de tenir aquest espai, que et fa sentir ganes de ser aquí i de no sortir. Visc envoltat de llibres, de música, de gravats antics… de tot lo que és sa referència de sa nostra cultura occidental.
Què t’agrada llegir, a part de llibres d’art i de pintura?
M’agrada molt llegir llibres de viatges. He estat un bon viatjant. He viatjat des de l’Índia a Uzbekistan, a sa ruta de la seda, de sa qual n’he pogut fer una bona part. Vaig començar quan tenia 20 anys i me’n vaig anar un mes tot sol a Egipte,i a nes 24 un a Tailàndia. Ses novel·letes lleugeres també m’han ajudat a sortir des meu monotema. A més, des de fa deu anys estic donant conferències sobre pintura.
Vermeer és sa teva principal referència pictòrica…
I tant. De fet, fa més de quinze anys que cada any me’n vaig una setmana a Holanda a seguir estudiant es pintors holandesos. Jo dic, de broma, que ara ja estic amb es de tercera divisió que no coneixen ni es holandesos.
Què es allò que et va enganxar as pintors holandesos? Quin dia es cervell et va fer un clic especial?
Es dia que jo era un al·lotet de deu o dotze anys i es meu germà major em va fer veure en Vermeer, que era absolutament desconegut per as gran públic. Me va impactar com pintava aquell ambient interior, familiar. A partir d’aquí, el vaig començar a estudiar. De fet, som pintor per Vermeer. Lo que tenc clar és que lo que sé de pintura és gràcies a ell. He après a pintar copiant es seus quadros.
Quantes hores dediques cada dia a sa pintura?
A les cinc o cinc i mitja des matí em passen Es Diari per davall sa porta. I són molt pocs es dies que no estic despert esperant que me’l duguin. Just que hi ha llum, aprofit fins es darrer minut. Podria ser un homo jubilat, i en canvi no tenc prou temps per fer lo que vull. fer. No te puc rallar d’un horari perquè per a jo no existeix es temps aquí a dins. Lo que sí que és ver és que som molt disciplinat.
Ser disciplinat és una gran virtut, però quin és es teu motor?, sa passió?
Totalment. Per sort, tenc sa mateixa passió que tenia as vint anys. Físicament no és igual, perquè ja no aguantes tant as cavallet, per s’esquena. Pintar no és només sa mà: és es canell, es cervell i tot es cos. Però hi faig més hores que un picapedrer.
Feina, disciplina, ordre i una obsessió pes perfeccionisme i sa meticulositat que es pot llegir a través des tel des teus quadres i que formen part -m’imagin- de sa teva personalitat.
Totalment. En Pau Faner me va fer un escrit i va dir una cosa que em va agradar molt, i és açò de ser honest amb tu mateix. Jo tenc una idea i sé que som hereu d’aquesta pintura realista. Ara està un poc més de moda, però fa uns anys no ho estava gens i jo seguia amb sa mateixa idea. Té diré una cosa. Quan te fan encàrrecs -jo faig molta feina per encàrrec-, molts de pintors quan tenen es quadre amb cara i ulls el firmen i ja està, perquè és doblers segur. Jo m’ho planteig com si l’hagués de vendre. De vegades ve sa dona i me diu: “Aquest quadre ja està acabat”. I jo, hi faig una setmana més, de feina. Cada dia. Si ha de dur es nom meu, sa pintura ha de ser lo més perfecte possible. Aquesta manera de fer feina a la llarga dóna es seus fruits.
Què han aportat a sa teva pintura aquest pelegrinatge pels museus de tota Europa i els viatges que has fet des de l’Índia a Uzbekistan?
Molt. As viatges sempre duc sa meva llibreteta de dibuixos. Veus colors nous, t’abstreus de tot lo d’aquí, véns amb idees noves. Sobretot es color, sa llum, ses cares de sa gent. Jo prepar molt es viatges. Som molt meticulós. Quan vaig entrar a Samarcanda vaig quedar impressionat. De jove sempre deia que hi havia quatre ciutats que tenia que visitar abans de morir, i, per sort, les he pogut visitar totes: Petra, Samarcanda, Varanasi i Ouarzazate.
On has vist sa llum més impressionant?
En es reflexes turqueses de ses cúpules de Samarcanda, a Uzbekistan.
Ses teves xerrades sobre pintura flamenca a s’Ateneu i a sa Universitat Oberta per a Majors t’ocupen, també, molt de temps…
Ja fa deu anys que ho faig. Els hi explic, per exemple, perquè es pintor hi posa aquest color, què vol dir aquest gest de sa mà… Es tracta de fer-los veure lo que normalment sa gent no veu. “Un nord-americà va comprar per 15 mil euros una grisalla a una família d’Amsterdam que va resultar que l’havia pintada Rembrandt, i que va vendre per 18 milions. S’art s’ha convertit en pur negoci, en una estafa”
S’art, a partir des anys 60, deixa de ser sa representació de sa realitat i esdevé un art polític. Estàs d’acord que tot s’art, avui dia, és polític?
S’art s’ha convertit en pur negoci. Te posaré un exemple. Una família d’Amsterdam que tenia un quadret des de feia 45 anys -una grisalla tipus Rembrandt, de tamany petit- el va dur a subhastar a sa casa Sotheby’s a Amsterdam. Un nord-americà en va pagar quinze-mil euros. Es comprador sospitava des des principi que era un Rembrandt. Després de dos anys d’estudiar-lo, va resultar que ho era, i ha sortit a sa venda per… 18 milions de dòlars!!! Per açò dic que s’art, a vegades, és una estafa. S’homo des casc, de Rembrandt, a sa Gëmaldegalerie de Berlin, l’han tingut exposat sempre a sa sala principal. Fa quatre o cinc anys, van decidir que no era de Rembrandt sinó d’un deixeble seu, i el van llevar de sa sala principal. Açò, per jo, també és una estafa a sa gent. Un plàtan aferrat amb cinta adhesiva a sa paret d’una gal·leria, és art?Ni d’enfora. Te posaré un exemple. A una gal·leria d’avantguàrdia de qualsevol ciutat d’Europa hi pots trobar, pot ser, uns pocs visitants, però per anar a El Prado has de fer una hora de cua. Per a qualque cosa deu ser.
“Sa llum és importantíssima as meus quadres. Un pintor d’aquí ha de pintar amb aquesta llum. No ho faria si fos norueg. Sa llum és es nostre ADN”
Què vols provocar amb sa teva pintura?Te posaré un exemple: l’any passat una dona me va encomanar pintar ses mans des seus pares, ja molt majors. Ses mans, a sa fotografía que me va donar, estaven entrellacçades quan s’homo estava a nes llit de s’hospital on estava ingressat. Per jo, una imatge d’una meravellosa tendresa.Quan va veure es quadro acabat, sa dona se va posar a plorar. Per cosas com aquesta me val la pena ser pintor. Lo que vull és aconseguir que sa gent, quan veu un quadre meu, digui: “Açò està pensat, està ben fet, hi ha tècnica, hi ha sensibilitat…”
A ses teves conferències ralles només de pintura flamenca?
No. Per exemple, ara xerraré de Tiziano, que no és flamenc, o des color vermell. Intent diversificar. Aprofitant es color vermell venecià, explic sa història des color vermell: quan va començar, perquè es tan important, què representa…
No fas realisme. Com dèies en una ocasió, intentes representar sa imatge somniada…
És així. Amb sa meva manera de pintar, que és amb sa técnica de ses veladures des segle XVII holandès, aconseguesc filtrar sa meva sensibilitat pictòrica, i fa que quan veuen un quadre meu, diguin: “Ah, és un quadre d’en Mascaró”. Sa llum és importantíssima, as meus quadres. Sa llum amb majúscula. Un pintor d’aquí ha de pintar amb aquesta llum. No ho faria si fos un pintor norueg, com és normal. Sa llum és es nostre ADN.
Podríem dir que ets un pintor de gènere, un pintor d’escola?
Sí, de sa tradició realista espanyola. N’hi ha prou a veure El Prado. Espanya sempre ha estat un viver de grans pintors. Lo més segur és que m’he equivocat, naixent en aquest segle. Jo havia d’haver nascut fa dos-cents o tres-cents anys, però tampoc no ho pots triar tot (rialles)
Quins pintors moderns te criden s’atenció?
Me criden s’atenció es pintors nord-americans, però no es hiperrealistes. Em trec es capell, amb es hiperrealistes, però a jo s’hiperrealisme me sembla fred, assèptic. De xinesos, també n’hi ha uns quants, de pintors joves, que fan un tipus de realisme filtrat, que m’interessen.
Quant temps dediques a un quadre, com a terme mitjà?
És sa pregunta des milió. Ni ho sé, ni m’importa. Sa meva dona ve de vegades i me diu: “I què has fet, tot es dia? Es quadre està com ahir”. “Com ahir? No has vist aquest trosset nou de llum?”. M’és impossible respondre. Es temps per jo no conta.
Quan tornarem a veure una exposició teva?
He fet quinze exposicions individuals i més de setanta de col·lectives, i, per cert, a totes ses individuals sempre he posat una de ses meves reproduccions de Vermeer. Ara fa set anys que no en faig cap i ja te puc avançar que es mes de juliol expòs a Ciutadella, però no ho faig tot sol. Ho faig amb Damià Coll, un bon fotògraf de Ferreries., Sa idea és exposar pintura que sembla fotografia i fotografia que sembla pintura. Jo exposaré entre 8 i 10 quadres, perquè mai no tenc prou obra.
De tu han escrit en alguna ocasió que eres es “Vermeer menorquí”. És sa millor lloança que t’han fet mai?
Jo crec que sí. A sa famosa exposició que van fer sobre Vermeer l’any passat al Rijkmuseum d’Amsterdam, hi vaig anar fins a tres vegades. Em fa feliç que m’hi relacionin quan algú escriu sobre jo.
Una darrera reflexió que t’agradaria compartir?
Quan algú surt d’un restaurant, mai sents: “Jo no entenc en cuina, però es menjar era molt bo”. Aquestes reflexions tampoc les sents qual algú surt d’un cinema. Però açò mateix, en pintura, ho sent sempre. Açò és degut -i és una cosa que sa majoria de gent ja ha assimilat- a què quan veus una obra d’avantguàrdia per sa qual s’han pagat molts de doblers, sa gent diu: “Jo no hi dec entendre gens, perquè mai no pagaria aquesta quantitat per aquesta obra”. És un engany més des negoci de s’art actual.
