Itziar Lecea / DFerreries – El passat dia 19 de gener, la Constitució va ser objecte de revisió i canvi per tercera vegada des del seu naixement. En concret, es va modificar l’article 49, relatiu a les persones que pateixen una discapacitat. Es va canviar el terme de “disminuït”, enfocant el problema com a tal, i no la persona, promovent la no discriminació per qüestions de capacitats. Tanmateix, la discriminació és molt present dintre del col·lectiu, tal com ens explica aquesta setmana Cristina Fernández, directora tècnica de la Fundació per a persones amb discapacitat de Menorca. Una dada marca la conversa: damunt la nostra illa, gairebé un 6% de la població són persones amb algun tipus de discapacitat.
Què els ha semblat, com a Fundació, el canvi de termes a la Constitució?
Hem de tenir en compte que fa 20 anys que es va començar a demanar aquest canvi. Evidentment que, des de la Fundació, ho celebram moltíssim, perquè el terme recollit a la Constitució duia implícita una connotació negativa i en referència a la vàlua de les persones. I noltros feim feina des de la perspectiva dels drets de les persones amb discapacitat, ja que són persones plenes que tenen unes limitacions per fer determinades coses. I el que intentam és millorar les seves capacitats i incidir en l’entorn per a què els hi sigui més fàcil desenvolupar la seva vida com a ciutadans de ple dret.
Hem de tenir en compte que el llenguatge ajuda a canviar la mirada. Quan empram un terme com minusvàlid estem posant a la persona per davall de la resta. Quan empram el terme de persona amb discapacitat, especificam que té una condició, però no li treu valor com a persona.
Trobau que aquest canvi ajuda a crear consciència en la societat?
Sí, ajuda. Moltes vegades hi ha tendència, pel que fa a alguns tipus de discapacitats, a infantilitzar a la persona, o a tractar-la d’una manera ridícula o infantil. Canviant el llenguatge canvia la mirada, posant a les persones en el lloc que els hi pertoca, que és de la igualtat de vàlua, de drets i d’oportunitats.
Costa més veure la igualtat entre persones amb discapacitat o sense que entre altres col·lectius, com homes i dones?
Hem de pensar que tots, en algun moment de la nostra vida, podem patir algun tipus de discapacitat. N’hi ha que és sobrevinguda, ja sigui per circumstàncies o també per l’edat. Hem d’entendre que és una condició que es pot donar a la vida, i com a tal s’ha de respectar. Sempre dic que la terminologia és moltíssim important. Per exemple, mai diríem que una persona que pateix càncer és una persona cancerosa. Però sí que va passar amb la sida, afegint aquesta connotació negativa pel fet que és una malaltia que va néixer d’entorns marginals. Per tant, es va fer servir un llenguatge excloent i poc respectuós.
A banda de la consciència, quines feines de caràcter assistencial es fan a la Fundació per ajudar aquestes persones a arribar a aquesta igualtat?
Atenem persones des del seu naixement fins al final de la seva vida. L’atenció està relacionada, en cada cas, amb la situació de la persona. Per exemple, en edats primerenques el que treballam molt és la promoció de l’autonomia, perquè intentam trencar amb el model assistencialista pur, intentant dotar a aquests infants de les capacitats necessàries per poder desenvolupar-se en un entorn normalitzat, en la vida en comunitat. Sabem que, com més aviat intervenim amb aquest tipus de persones, més avanços poden fer. Ens passa, per exemple, amb molts infants que presenten un espectre autista.
Quan pensam en discapacitats, la primera imatge sol ser la de cadira de rodes. Són més complicades de tractar les discapacitats que no són físiques?
Si, són les que anomenam discapacitats no visibles, perquè no es veuen. I són les que més acusen de situacions de marginació, perquè no s’entenen certs tipus de comportament, com el fet de no saber esperar en una coa, fixar la mirada quan rallen, dificultat en el llenguatge…Són aspectes que deriven cap a situacions de rebuig, i feim feina per evitar-les. En aquest sentit, la pandèmia ho va fer molt evident i ens va donar algunes lliçons. Hi ha perfils de persones amb discapacitat que no poden estar tancades tot el dia, que van ser objecte de crítica per la desconeixença social d’algunes condicions, pel que vam haver de treballar per fer visibles aquestes discapacitats invisibles. La societat no és massa generosa, tanmateix. Personalment, crec que ens costa aturar-nos a pensar que, davant d’un comportament, hi pot haver una situació que no és evident i prejutjam amb massa lleugeresa, generalment.
Quantes persones tractau a la Fundació?
Aproximadament unes 1.400 persones, el que suposa un 6% de la població de Menorca. Amb les dades de 2022, veiem com el major grup amb discapacitat són les persones de més de 65 anys, perquè hi ha molta discapacitat relacionada amb l’edat. Tanmateix, els menors de 65 suposen un 54% de les assistències que feim. En aquest sentit, diferenciam entre diferents grups d’edat: l’1% de persones amb discapacitat són infants de 0 a 6 anys, l’11%, de 7 a 17 anys, un 42% són a la franja d’entre 18 i 64 anys, i els de 65 en endavant, són un 46%.
A què es deu l’increment de percentatge segons l’edat, es diagnostiquen més persones a mesura que tornen adults?
Alguns si, com determinats trastorns mentals, que tenen com a tall diagnòstic els 18 anys. És difícil diagnosticar un trastorn mental incapacitant abans dels 18 anys.
Són el grup d’edat que pateixen més discriminació?
La problemàtica que tenim amb infants i joves amb discapacitat és que són els més vulnerables a patir situacions de bullying o abusos per part del grup d’iguals. Tenim molt més integrat, com a societat, veure a una persona major que té una discapacitat. Però falta molta feina de crear consciència pel que fa a altres grups, especialment amb les discapacitats invisibles. Per açò treballam durant tot l’any en aquest sentit, especialment per donar a conèixer tots els serveis que tenim, que trobam que no són prou visibles tampoc per a població que els podria aprofitar.
