“Han passat deu anys des que vam demostrar que les escriptores catalanes de gènere negre sabien matar, amb el recull Elles també maten. Ara volem celebrar l’aniversari reivindicant que les autores de fora del gènere també ho saben fer.”
He volgut començar la ressenya amb aquest paràgraf, traslladat literalment de la contracoberta del llibre, perquè aquesta és una obra molt especial. I això per molts motius. A part de trobar-hi nou escriptores que admir, he llegit i, en qualque cas, he ressenyat en aquesta mateixa secció (Ada Castells, Tina Vallès, Sandra Freijomil, Maria Climent, Letícia Asenjo, Irene Pujadas, Laia Fàbregas, Anna Gurguí i Irene Solanich), hi ha també una implícita reivindicació de la novel·la negra. De fet, al pròleg, la mateixa Irene Solanich, coordinadora del projecte, ens diu:
“La novel·la negra, però, no sempre ha estat gaire ben tractada per la societat (…) Com en qualsevol corrent, hi ha novel·les bones i d’altres que no ho són tant, però aquests que titllen de seguida el gènere negre com un gènere menor diria que és perquè n’han llegida ben poca de novel·la negra.”
No pot estar més clar i no hi puc estar més d’acord, però deixem els preàmbuls i anem al llibre.
El primer que us vull comentar és que els vuit relats són força diferents entre si, el crim és l’únic que tenen en comú. Crims sorprenents, però potser lògics. Crims de tota mena.
Tanmateix, ara m’adon que hi ha un altre tret compartit: un desenllaç inesperat i força pertorbador. M’és impossible, òbviament, fer un resum argumental de cada relat. Si més no, us puc dir que hi trobareu obsessions embogides, relacions de parentiu i de dependència, infidelitats, motivacions morals…
Potser la necessària brevetat de les narracions que obliga que els fets, les descripcions dels personatges, les reflexions i els motius dels crims, s’hagin de condensar en poques paraules, provoca que tots i cada un dels relats tinguin una enorme força. Per dir-ho d’una altra manera, impacten, feren, impressionen. Una brevetat esmolada. Com més fina l’agulla, més endins es clava.
I, a més, hi ha els sentiments. És gairebé miraculós que en tan poc espai les autores aconsegueixin fer-nos viure la bogeria, la soledat aclaparadora, la indignació justiciera psicològicament argumentada, el desori, l’alliberament de la passió, la innocència escapçada, el dolor, la vida ofegada, els esguards verinosos, un ganivet que es sap fer anar, unes finestres indiscretes…
Si la intenció d’aquest recull, a més de demostrar que les dones continuen matant, era trasbalsar-nos tot portant el gènere fins als límits, ho ha assolit amb escreix. Les situacions quotidianes en què es cometen els crims provoquen un clar desassossec. Permeteu-me una comparació una mica carrinclona, és com trobar-te el mort sobre la taula del menjador de casa.
Perquè, no hi ha cap mena de dubte, les narracions ens immergeixen dins un univers ben proper, lluny de trames innecessàriament embolicades. Els personatges ens són propers, identificables, gairebé ens semblen coneguts. Potser per això més inquietants.
En aquesta mateixa línia, no me’n puc estar d’acabar aquesta ressenya amb una cita de l’epíleg que ens ofereix Anna Maria Villalonga, mestra del gènere, que ressalta aquesta característica del recull. Ella ho fa infinitament millor del que ho podria fer jo.
“A les obres criminals escrites per dones destaca sempre l’element de la proximitat, i aquesta circumstància les fa més punyents. Perquè, si ho pensem bé, què pot ser més negre o més macabre que matar un marit, una mare o un amant?”
