De fet, el títol de la novel·la que us vull recomanar aquesta setmana és força explícit. Tanmateix, potser us resultarà enganyós. M’hauré d’explicar, però abans fixem-nos en l’argument.
Una professora, l’Eulàlia, que està a punt de retirar-se acaba d’ajudar a morir la persona que més s’ha estimat. El va conèixer l’últim any que estudiava a l’institut, a finals dels setanta. Era el seu professor de literatura i li deia Françoise, com la de Proust. Ara, molts anys després, sent la necessitat de sincerar-se amb el fill que van tenir.
La meva història és la història d’un amor, d’Alba Sabaté, és efectivament el que el seu títol ens indueix a pensar. Una història d’amor al llarg de les dècades. Així i tot, no només és això. L’element romàntic, per dir-ho de qualque manera, hi és ben present, però no enmig de la buidor artificiosa de la novel·leta rosa. Ans al contrari, està brillantment emmarcat en la precisa atmosfera d’una època ben determinada. Una època inicial que marcarà la resta. Us ho puc assegurar amb absoluta convicció perquè, si fa no fa, som de la mateixa generació de la protagonista. M’he sentit identificat amb els escenaris, els referents, les situacions, els somnis i els mites que esculpiren el jovent tot just després de la mort del dictador.
“Agafàvem guitarres i cantàvem Baez i Dylan i els Esquirols i Coses i ho criticàvem tot i crèiem que el món havia de ser millor.”
Alba Sabaté retrata magistralment aquells anys en què tot estava per fer i tot semblava possible. I també, sens dubte, tot el que vingué després. Però al centre la història d’amor. Una història que, almenys tal com neix, ha de ser vista -i així ens ho permet la novel·la- amb els ulls d’aquell període.
Així i tot, els joves d’avui que s’hi atansin, com esper que facin, no tindran cap mena de dificultat per entendre -i viure- la narració. S’immergiran en un món no tan llunyà en el temps, però amb codis i maneres d’enfrontar la vida que han variat molt. Tanmateix, els anys passen i els esguards no poden ser els mateixos. Això també ho descobreix i ho viu l’Eulàlia.
I així, en aquesta línia, he de fer esment als freqüents interludis (pauses) que adreçats al fill ens donen a conèixer la mesura del canvi, alhora que suposen un contrast tan revelador com emotiu.
“Per què estimem? I per què de vegades deixem d’estimar? Hi penses de vegades?”
Escrita en primera persona, en tot moment tens la sensació de tenir a l’abast una profunda introspecció on se’ns donen a conèixer, com si fos a cau d’orella, els sentiments, però també els dubtes i errors, de la protagonista, què ens parla sense vels, sense màscares, que ens posa davant els ulls la seva nua veritat.
Per altra part, no vull passar-ho per alt, els dos personatges principals, com ja he esmentat, són ensenyants. De literatura, en concret. No és estrany, llavors, que les referències literàries -però també musicals, cinematogràfiques i pictòriques- siguin una constant al llarg de la novel·la. He de confessar que això ha estat per a mi un plaer afegit, identificant-ne algunes i fent recerca sobre les que no aconseguia ubicar.
Arribats a aquest punt de la ressenya podria batre’m el cap tot cercant unes frases que acabassin de definir la novel·la més enllà del que ja he escrit, però no m’hi he hagut d’escarrassar gaire. La contracoberta del llibre ens ho deixa prou clar: “… descabdellarà la complexitat de les relacions humanes i la necessitat que sentim de ser estimats i d’estimar”.
Poc hi puc afegir. Potser només, com sovint acostum a fer, una cita textual que ens retrata l’alè de La meva història és la història d’un amor.
“I la literatura és una mica el mateix, polir la vida. Escoltar-la. Caminar i resseguir lletres, guixar-les i resseguir-les.”
