Aquest any 1996 el grup Somnis Blaus vam tornar a posar-nos a gravar un disc amb temes nous. Feia anys que el grup estava en actiu i fent concerts i en aquells moments es podien considerar un dels grups més veterans de l’illa. A la fotografia, imatge del grup després d’una actuació amb el grup Ja t’ho Diré al camp de futbol de l’Atlètic Ciutadella.
En aquesta ocasió es van gravar tres temes que va composar n’Hilari Vidal “Eh Sara!”, “Si el meu cor parles” i “Tal com ets”. Ell abans havia musicat poques cançons per el grup. Com ja era habitual a l’hora de composar també en aquesta ocasió van fer un tema de llarga durada intercanviant moments instrumentals amb estrofes cantades. Aquest tema “Paradís” a l’hora de interpretar-lo en directe es convertia amb un moment especial per a improvisar amb algunes parts a on els musics s’esplaiaven inventant melodies. Normalment començaven els concerts amb aquest tema que durava en el disc quasi deu minuts i que en directe es podia allargar encara més.
L’estil del disc seguia la mateixa línia del grup amb temes majoritàriament lents i amb temàtica reflexiva. La lluita per la pau o la defensa del territori, es sumaven a una reflexió entorn a l’alcoholisme en temes com “Diuen que sa pau…”, “Damunt s’arena” i “Recurs Il·lustrat”. En aquesta ocasió es van incloure instruments nous que donaven nous colors a la musica. En el tema “Diuen que sa pau…” Na Noli Segui tocava el violoncel i “Damunt s’arena” estava pensava per ser acompanyada d’una secció de metalls, Trompeta, saxo i trombó que es sumaven als solos que en Lino interpretava amb el seu saxo.
Els concerts en directe es feien amb la secció de metalls i un segon teclat i per tant pujaven a dalt l’escenari un grup de 10 musics. Amb els metalls hi tocava un jove Litus Arguimbau, amb el trombó n’Òscar Serrano de Mercadal, que més tard el va substituir el Xemo Rotger i el trompetista era en José Luis Pons que a la vegada va ser substituït per en Josep Rotger. Era realment complicat sonoritzar un grup tan gran i els concerts que es van fer van ser pocs. Na Noli Seguí, per la seva part tocava un parell de temes amb el violoncel i la resta amb el segon teclat.
Aquest va ser el darrer disc que el grup va editar després de sis treballs anteriors i amb quasi quinze anys en actiu. A la vegada l’edició es va fer en cedé i es comptava amb el suport discogràfics de Blau Produccions que es va interessar per la trajectòria del grup. S’havia decidit que el títol del disc seria “Interiors” referint-se a la part més sentimental i emotiva de les persones; per això es va cercar una imatge que pogués representar el procés d’entrada cap a un interior. La imatge que sortosament va il·lustrar el treball va ser una pintura de Carlos Mascaró que aportava clarament aquesta idea amb una porta d’una casa antiga oberta deixant passar la llum.
Aquest treball tancava el cicle creatiu del grup. Havien passat uns anys i el grup sempre va interpretar música pròpia i en menorquí. Cosa que en aquells anys no era tan habitual com ara ens pot semblar. Després del seu recorregut en actiu cadascú dels components va seguir fent música i en diferents ocasions el grup s’ha reunit per tocar junts. Aquestes retrobades sempre son molt agraïdes per els mateixos components que ens sentim satisfets de mantenir una molt bona amistat i pel fet d’haver compartit uns anys sonant la música que més ens venia de gust
