Llorenç Allès Camps / Ferreries. Definir a Enka Alonso Caballo (1980) és un repte. Els periodistes sempre tenim el costum d’intentar descriure amb poques paraules a totes aquelles persones a qui entrevistam, però en el cas d’aquesta ferrerienca, la missió és pràcticament impossible. Va partir de Ferreries amb l’objectiu de ser actriu, però amb una personalitat inquieta que fa impossibles les convencionalitats i les etiquetes permanents. Podríem resumir dient que Alonso s’ha fet artista polifacètica, calidoscòpica, i que utilitza tot allò que té el seu abast per expressar emocions, sentiments i per contar històries que altres no gosen explicar. I tot, amb un compromís màxim i una sensibilitat extrema, trencant motlles a vegades i demostrant, sempre, una entrega inqüestionable. El seu darrer projecte, en aquest cas musico-visual-narratiu, ha sabut captar de nou l’atenció d’aquells que no es conformen amb els projectes comercials i que tenen la ment oberta i el cor amarat de sensibilitat per conèixer iniciatives no convencionals, però imprescindibles.
Com definim a n’Enka?
La definició ha canviat molt al llarg dels anys. Crec que som un bitxo mutant, que viu un reciclatge constant. Tenc la sensació que em reinvento cada dos per tres. Me desagraden molt les etiquetes perquè pens que limiten molt. És cert que no etiquetar genera por, però crec que etiquetar és limitar, i a dia d’avui jo no sé què som. Potser diria que som artista i una persona molt compromesa amb tot allò que faig, ja que sempre m’hi fic fins les darreres conseqüències.
Molta gent de Ferreries quan vegin la teva foto, diran: “Ah, l’actriu”!
Quan amb 18 anys me’n vaig anar a Madrid tenia molt clar que me n’anava per ser actriu, però també vaig decidir estudiar filologia hispànica perquè sempre m’havia agradat molt llegir i escriure, i em va semblar que una formació que es complementava perfectament amb els estudis d’art dramàtic, perquè jo volia ser actriu, fer els meus textos i representar-los.
I què tal açò d’estudiar dues coses a la vegada?
Els primers dos anys de carrera de filologia vaig fer només uns cursets i algunes formacions complementàries d’art dramàtic. Va ser quan ja cursava tercer o quart que vaig entrar a l’escola d’art dramàtic, i feia les dues coses a l’hora i anava de cul, gairebé no dormia.
Quan va acabar la seva formació com a filòloga i també com a actriu, quin era llavors el següent pas que volia fer?
Llavors anava a tope com a actriu. Els meus referents no eren del món del cinema, sinó que volia ser una dama del teatre, com Núria Espert.
Núria Espert, quasi res!
Jo estava obsessionada amb Núria Espert! Em vaig veure tots els documentals, vaig llegir totes entrevistes i articles… No volia ser una actriu famosa de Hollywood, com si volien algunes amigues meves. No somniava amb la fama ni amb la projecció d’actrius televisives. Jo pensava en l’escenari, en ser una dona que viatjava per tot el món amb un munt de vestits i personatges diferents, amb una companyia pròpia, fent gires de mesos per un munt de teatres amb una furgoneta, un equip de companys que jo m’estimés i m’acompanyés a les meves gires.
I aquest somni s’ha complert?
El somni ha anat canviant, i avui dia crec que no tenc grans anhels. El teatre és una gran formació, i crec que hauria de ser una assignatura obligatòria, perquè aporta molta disciplina, comprensió teatral, capacitat d’empatia… És una formació que apliques a totes les facetes de la teva vida. M’agrada molt el teatre, molt, però ja no és l’únic que m’interessa com quan era més petita. Ara hi ha moltes més coses que m’interessen.
Quines coses?
M’agrada molt escriure, fer música, fa un any que estic fent feina a televisió, intentant aprendre el màxim, tenc moltes ganes de dirigir, de contar les meves pròpies històries… Tenc moltes, moltes ganes d’aprendre. Me fa il·lusió aprendre.
Tot i la seva personalitat calidoscòpica, m’aturo ara un moment en la seva faceta d’actriu. Dues obres en les que ha destacat i molt han estat “Dolça Sodoma meva” i “El nino”, obres on era vostè sola a l’escenari explicant una història i captivant al públic, i que han rebut crítiques excel·lents.
Si m’esmenten “El nino”, encara avui m’emociono (de fet, tant és així que li cauen unes llàgrimes en el moment que esmentem aquest muntatge). Ha estat el viatge més bèstia que jo he fet com a actriu. I açò és molt polit, per una banda, però també té la part més intrigant de saber què podrà venir després d’allò que ho superi. Era un repte molt gran, em va costar molt preparar-me, el text era d’una bellesa increïble. Va ser una experiència molt potent, i veure el públic completament connectat amb mi va ser increïble, una experiència que mai no agrairé prou. Un record que me remou molt.
Passem d’aquella experiència a la seva darrera obra, “Complejo vitamínico” on descobrim la seva part de creadora musical, de narradora… que a mi personalment em va descol·locar. Què me’n pot dir?
Vaig començar a fer música per poder recitar els meus poemes. Només som capaç de fer-ho quan canto. Llavors la música m’ajuda a recitar les meves obres. La primera vegada que ho vaig fer, quan va començar “La Nena Samsó”, vaig iniciar-me a fer melodies per un poemari que tenia. Vaig trobar entorns on jo pogués cantar els meus poemes de la manera més còmoda i on em sentís satisfeta artísticament. “Complejo vitamínico” és el primer senzill d’un projecte que fa dos anys que estic treballant, i que porta per títol “Cá Ngúa”. És el relat de la meva experiència quan vaig passar per un procés llarg per intentar ser mare, perquè el meu company i jo ho vam provar de totes maneres, passant també per tractaments de fertilitat, per un avortament… Jo necessito xerrar d’açò, i només em sento legitimada per escriure i cantar de coses que conec bé, que he viscut. Volia rallar del meu desig no complert de ser mare. És un projecte que ha avançat molt a poc a poc, perquè gairebé tot m’ho he de pagar jo. Volia xerrar de l’experiència del meu tractament de fertilitat des d’un lloc juganer, no volia que fos dramàtic. És cert que inclou un missatge molt dur i una experiència molt dura, però volia que se’m veiés ballant. Allò que s’explica és molt dur, perquè totes les dones que han passat per un procés així saben que és així, especialment quan no surt bé. Però jo volia que el tema fos lluminós, ballable, i que la gent quan escolti aquesta cançó no sàpiga si està trista o contenta.
El tema que vostè tracta moltes vegades és considerat gairebé tabú, i molta gent intenta no parlar-ne o amagar-ho. Ha estat vostè molt valenta afrontant-lo…
Quan vaig passar pel procés vaig tenir la sensació que no trobava llocs on poder-me expressar, explicar com me sentia ni tenir una conversa sobre açò. Així que gairebé no vaig xerrar del procés, i és xocant. Quan vaig perdre el meu fill tenia 42 anys, i ningú no m’havia explicat en tot aquest temps com era patir un avortament. Ningú no m’havia explicat la duresa del procés, que va ser terrible. Després, quan he xerrat amb dones, gairebé totes han patit avortaments espontanis, però jo amb 42 anys no sabia com seria. Per açò vaig pensar, quan ja va passar un temps, que jo havia de xerrar del tema, perquè no pot ser que a aquestes alçades de l’ésser humà, un tema tant bàsic com és la creació i vida, sigui un tabú. Per açò vaig decidir que ho havia d’explicar, però des d’un lloc agradable d’escoltar. El dia que surti tot el projecte sencer veureu que hi ha temes que són evidentment tristos, i algun directament fosc, però en general és un treball que té molta llum, que està fet des d’un lloc molt lluminós.
Algú li ha dit “Troba que d’açò n’ha de fer música”?
Jo sé que hi ha gent que no entén que jo faci segons quines coses. A vegades he sentit gent del meu voltant que em diu que jo que canto bé i que hauria de fer coses més comercials o mainstream, i deixar-me de coses experimentals que no entén ningú i que no repercuteixen econòmicament. Una dona ballant i cantant sobre un tractament de fertilitat no és comercial, i jo ho sé. Constantment em diuen que faci un disc de balades, d’un altre tipus, però som incapaç. Jo sé fer aquestes coses rares.
Un dels adjectius que més s’associen a vostè, quan es parla de la seva creació artística, és irreverent. S’hi sent identificada?
Mai no he fet res per provocar, no som una provocadora. Aquesta és la manera que jo tenc d’explicar allò que sent. Tenc la necessitat especial de parlar de temes que m’interessen i m’afecten, molt més que xerrar d’històries plàcides o fàcils, però mai no hi ha una intenció de provocar. Alguns m’han dit que som molt transgressora, però no ho faig amb aquesta intenció. Ho faig perquè me surt de dins.
Sent vostè però que tracta temes que altres no tracten, ja sigui per vergonya, per por o per considerar-los inadequats?
Sí, així és. Amb La Nena Samsó vaig fer un videoclip que posava damunt la taula, des d’un punt de vista molt irònic, el desig femení, i jo cantava frases com “si sento el xiulet jo volo a follar”. I el perill és que algú s’ho prengui literalment, quan el missatge és irònic. En aquest cas, per exemple, volia transmetre un missatge semblant a la frase de Simon de Beauvoir que diu que l’opressor no tindria tant poder si no tingués aliats entre els propis oprimits. Posava damunt la taula un tipus de masculinitat, i a vegades penso que així algunes dones o comunitats encara eduquen els fills. Quan faig aquestes coses, és cert que a vegades rebo certa incomprensió. Molta gent ho abraça, però ja sé que faig coses no comercials o que em generin una gran recepció.
Ho podríem resumir dient que vostè és arriscada?
M’encanten els riscos. Em posen a un lloc molt estimulant, i sempre els estic cercant. Els reptes me fan por, però aquesta por és com un trampolí que m’impulsa a cercar coses noves, i m’hi llenço.
