Arriba Nadal, i és moment de retrobaments i d’abraçades. Ferreries viurà per uns dies els retorns de tots aquelles i aquells que estudien fora i veurà més gent que mai als comerços. Nadal és una de les èpoques més esperades de l’any per a molta gent, i és també una excepció al calendari.
Vivim en una societat cada vegada més individualista, on les persones es refugien en xarxes socials i pantalles i interactuen menys en la vida real que en la virtual. Anem moltes vegades cadascú a la nostra, sense tenir en compte els demés i que allò que ens fa diferents és precisament la comunitat. Açò canvia durant el Nadal. En aquestes dates som més generosos i solidaris que mai. Ens recordam dels més desfavorits, fem donatius i repartim somriures. I està molt bé que sigui així. El problema és que allò que hauria de ser una norma és una excepció.
Per què deim que Nadal és l’època de les abraçades? Idò perquè la resta de dies de l’any tal vegada no ens abraçam prou. Per què és l’època de la família? Idò perquè tal vegada en altres moments no cuidam prou a aquells amb qui compartim vida. Per què és l’època de la generositat? Idò tal vegada perquè la majoria de dies vivim massa pendents de la nostra realitat i obviam la dels demés.
És una utopia, potser una ingenuïtat, però potser no costaria tant intentar que el Nadal no només s’allargui posant els llums als carrers més prest que mai. L’hauríem d’allargar amb les nostres actituds, amb la predisposició a ser generosos i amables cada dia. Com diu la cançó, potser Nadal podria ser tot l’any…
