Relat a unes quantes mans és l’espai de creació literària de ferreriencs i ferrerienques amb ganes d’escriure i d’imaginar. Cada mes, un autor segueix el relat polièdric impulsat per aquesta revista. Aquesta és la novena entrega. La història parteix de la troballa d’un cor misteriós entre la posidònia de la platja per part d’un avi que veu com la seva néta està a punt de casar-se amb un al·lot que, diuen, no li arriba a la sola de la sabata. Aquest avi pescador que ha de contenir la ràbia per les noces de na Patrícia, però que igualment s’ha de preparar per al gran dia. El dia de les noces, apareix una misteriosa capsa de sabates color rosa pastel, que encén l’espurna d’ira que faltava a l’avi, que acaba a la policia denunciant al marit de la seva néta, que havia tingut l’oportunitat de triar millor. Però qui sap si les coses són tant senzilles com semblen, i per què na Patrícia amaga aquella capsa, on potser hi ha les respostes a totes les preguntes.
Les normes d’aquesta secció són senzilles: no hi ha més regla que seguir el relat, seguir la història i dur-la cap allà on cada autor consideri. Literatura plural, polièdrica i de quilòmetre zero. Un relat que continua de la mà de Miquel Àngel Maria Ballester.
QUAN NEVA ALS ALPS. CAPÍTOL 9.
Per Miquel Àngel Maria Ballester.
—Amb el seu permís, sergent.
—No me deje la puerta abierta, Cardona, que parece usted de Alayor, como dicen aquí.
—És que som d’Alaior, sergent. Amb el seu permís.
—Ya lo tiene, hombre, ya lo tiene. Incrústese. Y al grano, que no tenemos toda la mañana.
El guàrdia civil Joan Cardona va notar que el sergent Severino Pacheco no estava de bon humor i no es va voler fer pregar. Va entrar al despatx, va tancar la porta i es va asseure davant la taula del cap.
—Ja tenim l’informe de la científica sobre el cor ple de puu trobat a Cala Galdana.
—¿El coñodequé? ¿Qué le pasa en la boca, Cardona?
—El corazón, sergent. El cor que va aparèixer entre l’alga podrida a la platja de Cala Galdana, ple d’animalets. A Menorca li deim puu.
—Desembuche.
En Joan Cardona va obrir els elàstics d’una carpeta, i en va treure un feix de fotos i un informe d’una cinquantena de pàgines. Els va posar damunt la taula, a la vista del sergent.
—El cor pertany a un exemplar de porc jove, un porcell. Anatòmicament, el cor del porc és el que s’assembla més al cor humà. Per açò al principi no es va descartar la hipòtesi que fos d’un infant de deu anys, o menys.
Mentre en Cardona parlava, el sergent Pacheco va fullejar l’informe amb desgana i va remenar les fotos, que no tenien res d’especial.
—Tanto tiempo y tanto papel para decirnos que tenemos un corazón de cerdo —va fer el sergent, amb una rialla irònica, i va tirar els papers damunt la taula—. Bravo por la científica.
—Bé… —en Cardona va veure que havia d’anar per feina—. Açò només va ser el principi de la investigació, però van sortir detalls interessants. Per començar, el cor tenia restes de formol. En realitat, sembla que l’havien conservat bastant de temps dins formol.
—¿Y eso qué significa? —el sergent va posar els colzes damunt la taula i va creuar les mans davall la barbeta, el gest que feia sempre que la informació d’un guàrdia començava a interessar-lo.
—Segons la Dra. Amèlia Vidal, la veterinària que va fer les proves, açò tot sol no vol dir res. Ella mateixa ha conservat vísceres d’animals dins pots de vidre amb formol per a l’estudi, i també va dir que podria ser cosa d’un professor d’institut, per treballar a classe. Però després van aparèixer circumstàncies que la van fer dubtar. Podia ser que no hi hagués una explicació senzilla. Li pot comentar ella mateixa, és aquí defora.
—Joder, Cardona, haberlo dicho antes. ¿Por qué no la ha hecho entrar enseguida?
En Joan Cardona no va esperar. Es va aixecar d’una revolada i va sortir del despatx. Deu segons més tard tornava acompanyat de la Dra. Vidal, que no era una desconeguda al quarter de la Guàrdia Civil des Mercadal.
—Buenos días, doctora —va dir el sergent, allargant-li la mà i fent senyes perquè s’assegués davant la taula—. Parece que hoy no vamos a hablar de caballos sino de cerdos, ¿eh?
—Açò sembla, sergent. Supòs que el guàrdia Cardona ja li ha explicat la curiositat del puu.
—Pues no, mire, de eso no me ha dicho nada todavía. En Alayor hablan pocapoc, ya sabe usted.
La veterinària no li va riure la gràcia, i li va demanar que li passàs l’informe. El va fullejar fins que va trobar la pàgina que cercava, que va posar a la vista del sergent.
—És normal que hi hagués puu menjant-se el cor trobat entre la posidònia. El puu són crustacis minúsculs, i no són tots iguals. Vaig identificar individus de dues espècies. Ho pot veure a l’informe, amb les fotos. Els seus noms científics són Talitrus saltator i Idotea baltica.
—Açò per si mateix no diu res —va intervenir en Cardona, que frissava per arribar al punt més interessant—. Però quan els de la científica van creuar aquesta informació amb les dades d’altres casos oberts va saltar la sorpresa. Vostè deu recordar en Miquel Florit, l’home que vam detenir el dia del seu casament, no?
—Pues claro que me acuerdo. Prosiga.
—Entre els papers que li vam confiscar hi havia una carpeta amb textos escrits per la seva dona, Patrícia. Hi ha poemes, altres semblen apunts d’una novel·la o un conte, i també n’hi ha de molt estranys, sense cap ni peus, com si fossin la transcripció de somnis, o potser escrits sota els efectes d’alguna droga. Doncs resulta que a un d’aquests papers hi ha un dibuix d’un animalet de puu, molt ampliat, i a baix, escrit de puny i lletra de na Patrícia, hi ha el text que trobarà transcrit a la pàgina trenta-quatre de l’informe.
Li va faltar temps, al sergent. Es va posar les ulleres de llegir i va córrer a cercar la pàgina.
—Documento 7/1025/C-0087 —va llegir en veu alta—. Hoja de papel tamaño A4 manuscrita por una cara, caligrafía identificada perteneciente a Dª Patricia Pons. En la parte superior aparece un dibujo a lápiz parecido a un insecto, aunque se trata de un pequeño crustáceo marino, lo que se deduce del texto que sigue, también a lápiz, en catalán. Puu. Puuuuu. Puuuuuuu… —El sergent es va treure les ulleres—. ¿Qué mierda es esto? Lea usted, Cardona.
En Joan va agafar l’informe i va continuar.
—Puu. Puuuuu. Puuuuuuu… Sé que a altres llocs et diuen puça de la mar, però tu no ho ets, una puça, mesquineta, tu. Tu ets una bona mare. T’estimes tant les teves cries que te les empasses, sense mastegar, ben alerta a fer-los mal. I elles, petitones, des de dins teu s’alimenten del teu cos. I un dia, un dia, et menjaran el cor. —En Joan es va aturar de llegir i es va mirar la veterinària.
—Resulta que en Miquel Florit és client meu —va dir ella, i va abaixar la veu, com per contar un secret—. Fa uns mesos em va dur la cusseta de na Patrícia. S’havia ennuegat i s’ofegava. La vaig salvar. Però no era menjar, el que tenia dins la gargamella. Era un feix d’arena, restes de posidònia… i puu.
