Em ve a la memòria la història d’un bon home, que ens va deixar físicament fa un temps. Gràcies a Déu ens ha deixat un gran llegat com a filòsof, glosador, professor, historiador, comunicador i polític autèntic. Va estar involucrat a totes les branques del saber de la cultura menorquina i baleàrica.
Des d’aquí li vull retre un petit homenatge per la bona feina que ens va fer i sempre recordarem.
Una vegada el vaig trobar al caragol de Sant Joan, aquell que tant estimava i el vaig pintar a Es Born de Ciutadella amb els seus amics, açò era al 1992.
De la seva rama glosadora n’extrec algunes d’elles.
Glosat per esmarxar gonelles
Faré un glosat si tenc sort,
que som de rima novella,
per lluitar amb sa gent mesella
que vols escanyar i dar mort
a sa nostra llengua bella.
De Maó a Ciutadella,
que se sàpiga ben fort
qui és ara aquí en Pep Gonella.
Pep Gonella va ser es nom
que amagava un periodista
molt anticatalanista
que esquitxonava a tothom.
Però en Moll va saber com
seguir-li amb escrits sa pista
i deixar bé a oberta vista
què amagava aquell tocom.
No deuen ser gent honesta
quan van, manu militari,
brandant es dret de conquesta
contra sa llengua: un calvari
d’opinió de tempesta
llançada des des diari.
Però, sortits de s’armari,
prest se’ls acaba sa festa.
Escampant everybody
de mentides una pila,
aquí teniu qui s’enfila
insultant i vessant odi
saltant-se es més mínim codi.
Per remei donau-li til·la
o un poc de bromur de sodi
i anirà ploma tranquil·la.
– Qui és aquest xeprinant
que sa cridòria decanta?
– Em diuen que és un bergant
que va sortir esvalotant
des Decret de Nova Planta,
i en duu de supèrbia…, tanta
com aquell Borbó perfant
fill d’una mala marfanta!
Com a de pedra me qued
en llegir tot ço que ha dit.
Si no fos perquè ho té escrit,
a ningú faria es fet.
No cal que li moguis plet:
per mentir com ha mentit,
o és paranoic consentit
o és que té molt mala llet.
En vista de s’estabor
que fa escrivint, jo calcul
que no li manca raó
a aquell anglès beautiful,
Oscar Wilde, dandy i senyor,
en dir que, «d’opinió,
en té tothom, com de cul»
(fent sa mateixa funció).
Diu defensar es menorquí
i ataca a tothom que en sap.
D’arguments no en dóna cap,
però arreu posa verí.
Tot ho embussa més que un tap.
Fa servici a qui és botxí
i, en canvi, es diu o es fa dir
víctima des qui ell talla es cap.
Crec que mai podrà pair
que es ralla més natural
d’aquest poble menorquí
pugui ser tractat formal
com tota llengua cabal
que lluita per subsistir.
La voldrien fer morir,
o matar-la, que és igual.
Amb es matx que ha ocasionat
contra s’estàndard l’ha emprès
perquè diu que és imposat;
però d’açò no en sap res:
una llengua no fa es pes
si no té un model fixat.
No té verdor un arbre que és
a tall de soca escapçat.
Bon ball tenim si més tost
no agafes res en dir jas!
Pes camí per on tu vas
no duràs as forn sa post.
Tal faràs tal trobaràs.
Tancats dedins es rebost,
es floriran i perdràs
tots es teus guanys. Ves quin cost!
Sents que hi ha qualque cabrón,
venut a s’or català,
que ni siquiera rallar
vol com hablan a Mahón:
en ves d’emprar es castellà
(libertad y tradición)…
Pues, bueno, fan traición
a sa costum: xampurrar.
Privar de llegir i escriure
obliga a sa submissió
i no és cosa de pa amb riure
anys i panys d’opressió.
Hem hagut de sobreviure
a un Estat depredador
que no vol cap més nació
ni tolera un poble lliure.
Saber llengües no fa nosa
i un gra de veça és un erb,
però un idioma és cosa
que identitat a gent posa
i fa ser amable i no esquerp.
Qui es bilingüisme ens imposa
a tots noltros mos disposa
bífida llengua de serp.
Quin despropòsit comès
al món docent i escolar!
Diu ser un govern popular
i es poble fa enfora, i és
enemic des català,
que el vol reduir a no-res.
I as País Valencià,
va i clausura TV3.
Via fa qui no s’atura
trescant aquests corriols.
Si ets actiu i sa cultura
viva i crítica la vols,
et donaran naps per cols
i tretze punts de sutura
en es cap que, a l’aventura,
es topi amb aquests betzols.
Si un no se sap sa lliçó,
que se’n torni a anar a costura.
Una llengua és estructura
i sa parla n’és acció,
beu des poble sa llecor
però just sura i perdura
si té una literatura
amb més d’un conreador.
Malden per engatussar
sa gent més senzilla i noble
dient que fan per salvar
Menorca des català;
però els descobrim sa cobla:
ells no solen mai emprar
sa llengua que parla es poble
destriant rallar i parlar!
Els agafa un raquitoma
en veure Mahón que muda
d’oficial idioma:
Maó, en menorquí, és volguda.
I ells van de rota batuda,
protestant a Palma o Roma.
En castellà mouen ploma
per una lletra ben muda.
Qualcarien a becoll,
si poguessin, fent es mabre,
ignorant en Borja Moll,
odiant en Pompeu Fabra.
Tant els fa pinxa com moll,
peix de roca o de salabre.
No tenen cap dalt es coll
o és que estan… com una cabra!
I si fossin una mòpia,
que tresca per selva bruna?
No és que estiguin a la inòpia
ni que dormin a la Lluna.
Llengua serà inoportuna
si de s’espanyol no és còpia:
consideren llengua pròpia
sa que imposen com «comuna».
Qui es creu que és molt liberal,
ciutadà de l’univers,
s’oblida que es seu comerç
és monopoli estatal.
Ningú pot ser universal
sense existir a un món divers.
Tallant es arbres te perds
es bosc, com és natural.
Digau, voltros, com ho veis?
– Més de cinc-cents veim que n’hi ha,
de decrets, d’ordres i lleis,
que obliguen es ciutadà
a haver d’emprar es castellà.
Si no, multes són «remeis»!
Hi perdrem fins es cabells
amb aquesta «libertá».
Està ben clar –bolles vistes!–
que a algunes terres d’Ibèria
s’hi trobarà sa misèria
des seus dembles xovinistes.
Si a aquest «no nacionalistes»
«llengua comuna» és sa dèria,
no cerqueu altra matèria:
són uns pseudo… «comunistes»!
Vet-los aquí fent esmenes
a sa pura veritat.
En nom de sa Llibertat
mos volen posar cadenes
i no paren de fer ofrenes
al Leviatan de s’Estat.
Palla a s’ull d’altri han cercat
i as seus ulls hi ha bigues plenes.
S’espanyol és dret i deure
(sa Constitució en fa es clam);
Català…? No ve d’un pam!
De drets, ben pocs…
I ho pots creure:
se li nega menjar i beure
a qui té set i té fam.
Si es deure no el podem heure,
el prendrem, i anem p’envant!
En tot s’ha d’anar molt viu.
Es drets individuals
(d’uns quants) dels que protegiu
faltant as dret col·lectiu.
De bat a bat, finestrals
a qui colonitza obriu
i aquí és d’aquí tots es mals
li passau tancats amb piu.
Ara ja tot va encaixant,
no cal cercar-hi més coses
– Judiques? – No, descomposes
s’idioma, i vas sotjant
es seny davall d’unes lloses.
Com diu l’amo de Son Roses,
de voltros cantaran gloses.
– Vet-ho aquí: ja es van cantant!
N’hi ha que es pensen que sumen
i no fan més que restar.
No poden argumentar
es que sa ignorància ensumen.
Contestar a un energumen?
—Més m’estim temps dedicar
a Mozart, Beethoven, Schumann,
que fan de millor escoltar.
Però aquells que amb vostre escriure
sa nostra llengua salvau,
i qui vol veure, i somriure,
un món de justícia i pau,
sa gratitud vos guanyau
d’una nació amb dret a viure.
I és que mai podrà ser lliure
qui s’ha avesat a ser esclau.
Quan es vostre cor s’exalta
d’indignació o d’orgull,
tot es cervell vos rebull,
qualque cosa vos engalta;
llavors feis com marrà sull,
que envest amb testa malalta.
Així sol cometre falta
qui es comporta amb seny revull.
I en acabar es perdó
que deman a amics i a adversos,
perquè hauré comès error
segur en acudits dispersos.
Però a individus perversos
mai els faig genuflexió.
Paraula, de glosador,
que sap dir ver amb mots diversos!
Rimant «Passió» amb «Raó»,
ja no em caldrà fer més versos.
Darrera esparsa
Sempre apuntant cap a amunt
tensant sa corda de s’arc,
enllestim feina d’embarc
en treballar de conjunt.
I si de cas ha fet llarg,
aquí acaba i posa punt,
i toca el dos.
Per sempre Joan. Humilment el teu amic Vicent Pons
