Si sou sensibles, aprensius o teniu la pell fina, no us convé seguir llegint. Com a filàntrop que som, persona que sempre mira pel bé de la meva gent, us vull protegir de la caterna de disbarats que escriuré aquest mes, amb el permís dels qui fan aquesta revista. O sigui que passau pàgina, i dedicau-vos a gaudir de les altres seccions d’aquesta publicació, totes elles molt interessants i més condretes que aquesta.
Jo us he avisat.
Si heu optat per seguir llegint, seré clar i contundent: Halloween és una merda. Una caca. Un desastre. Una festa que no té sentit ni gràcia.
M’estim més trepitjar una defecació de ca fresqueta enmig del carrer que no patir els xistosos que se disfressen de quatre tonteries i es pensen que fan por o que criden l’atenció. Si me fessin triar entre passar un dia a Sibèria vestit només amb camiseta Imperio i slips o anar a una festa de Halloween, ja us dic ara que Sibèria seria per jo el paradís. Ni Cala Mitjana ni Macarella: Sibèria.
Per començar, quants de voltros sabeu dir bé el nom d’aquesta cosa? Jo he hagut de mirar el diccionari de Google per saber com s’escrivia, i així no fotre cap disbarat. Però ho he sentit dir de mil maneres. Que si Jalouin, Jauolin, Jagüolin, Jungolin… Una festa que no es pot pronunciar és una festa que no es pot disfrutar. I que vengui algú i m’ho discuteixi! Segur que més d’un dels que me llegiu (si és que a aquestes alçades de parrafada queda algú) heu rebut aquell àudio de whatsapp de na Vanesa que felicita aquest dia al grupo. Us puc assegurar que és lo més semblant a la realitat que trobareu.
Mirau, a jo m’és ben igual si la “festa” aquesta ve d’Estats Units, d’Irlanda, de Singapur, de les Bahamas o té vuit llinatges menorquins. No té cap sentit, i punt. Quina gràcia té anar disfressats d’esquelets, de zombis o de monstres? On hi ha la diversió en dur un ganivet al cap simulant que te l’han clavat? O pintar-te sang falsa per tot i caminar com si no tinguessis dos dits de front? Va, on és la diversió? Els morts, millor que els deixem quietets i que els respectem i recordem, sense més.
No som un d’aquells que critiquen Jauolin aquest perquè substitueix una altra festa. Si és així, el problema és nostre, i la culpa és nostra, no dels americans. Si no sabem conservar les nostres tradicions, serà que no ens hi dedicam prou. Si Jangolin aquest fos una festa com toca, no me faria res combinar Tots Sants amb Jalouin. Mira, seria multiplicar per dos la celebració. Però és que el problema no és que una festa se mengi una altra, sinó que consideram festa una cosa que no és res més que un disbarat sense gràcia. Com els acudits aquells que conten alguns després d’un dinarot i que només riuen aquells que van xispadets perquè s’han passat amb les herbes dolces o el Baileys.
A jo no me faria res integrar costums de Julouin si els hi trobés sentit. Us podria dir que tal vegada agafaria la fórmula aquella del “truco o trato” i ho aplicaria als bunyols: Mel o arrop? Però us estaria enganant, perquè jo allò que vull és que Jagüolin desaparegui. Que se deixi de fer. Com quan poses una aspirina dins un got d’aigua (encara se’n fan d’aspirines? Ara no ho sé). Perdonau la meva radicalitat, però crec que allò que fa mal a la humanitat mereix desaparèixer si no pot ser reconduït. I creieu-me, Jagüolin no té remei. Res a fer. En aquest cas, ni l’operació ha anat bé ni madona ha sobreviscut. Un desastre.
Segurament avui m’hauré guanyat alguns enemics, i qui sap si algú haurà deixat de llegir-me. Me sap greu, estimats i estimades, però he optat per ser sincer, ja que de moment no tenc idea de fer-me polític.
