Vivim en una societat gordofóbica en la qual es discrimina les persones amb sobrepès no sols per un judici estètic sinó que també moral i ètic en que se’ls atribueix erròniament unes certes característiques com la falta de control, la mandra o la falta de motivació.
En resposta a això en els anys 60 sorgeix el moviment “Body positivity” que ha anat guanyant visibilitat i força en els últims anys. Se centra en l’acceptació i l’amor propi, independentment de la forma, la grandària, l’aspecte o qualsevol característica física del cos. Amb el temps aquest moviment s’ha anat desvirtuant del seu objectiu principal amb influencers que inciten a menjar “junk food” ( menjar escombraria ), emfatitzant l’acceptació del cos tal com és sense tenir en compte els possibles problemes mèdics o psicològics que una persona pugui enfrontar a causa del seu pes o altres característiques corporals. També es critica la manca d’inclusivitat així com el positivisme tòxic de l’autoacceptació radical: hi ha persones amb un autodiàleg molt crític, i treballar a obligar a agradar-se (mirar-se en el mirall) no només no funcionarà sinó que pot ser iatrogènic.
Com a resposta a aquestes crítiques, s’ha anat generant el moviment “Body neutrality” amb una filosofia més sana centrada en la relació que les persones tenen amb els seus cossos, però enfocada en una actitud més neutral cap al cos. En lloc de posar un èmfasi positiu o negatiu en l’aparença corporal, el moviment Body Neutrality advoca per una perspectiva més equilibrada i objectiva. Això implica tractar al cos com un vehicle funcional per a la vida, en lloc de centrat en la seva aparença. Es tracta d’alliberar-se de la pressió constant d’estar preocupat per com es veu el cos i, en el seu lloc, enfocar-se en el que el cos pot fer i com se sent.
Segons la SEEDO (Societat Espanyola per a l’estudi de l’obesitat) el 81% de les persones fracassen en fer una dieta, esmentant com a principal motiu el fet de centrar-se en la immediatesa amb dietes restrictives, enfocades com un sacrifici puntual (per a l’operació biquini o per a anar a les noces d’un familiar) i curtterminista (“en 6 mesos haig de perdre x quilos”). Aquest tipus de plantejament és insostenible en el llarg termini, la majoria de les persones abandonen abans del 6è mes amb el conegut “efecte rebot”.
Segons la teoria de la deplecció de l’ego (Roy Baumeister 1998) se sosté que la força de voluntat funcionaria com un múscul i que quan més la usem més s’esgota. Quan fem grans esforços de la mà de la força de voluntat ens lleva energia, disminuint la motivació en el canvi. Si esgotes la voluntat, game over.
La manera sana d’enfrontar una pèrdua de pes ha de ser la de fer un canvi d’hàbits, fer una “NO DIETA” automatitzant els canvis. Això ens portarà més temps , però en el llarg termini ens implicarà menys esforç i els resultats aniran arribant de manera progressiva i seqüencial.
S’aprendrà a gaudir menjant d’una altra manera, buscant receptes que ens permetin continuar experimentant plaer alhora que cuidar la nostra salut física i mental.
Aquest model conscient no dissocia (si dissocien les dietes 5 dies esforç i 2 dies lliure) i és flexible.
En aquest canvi de mentalitat la flexibilitat és la clau. Si som molt rígids tenim el perill de desenvolupar algún tipus de TCA ( trastorn de la conducta alimentària) com anorèxia o un problema d’atracons si no podem mantenir aquest autocontrol tan rígid.
Un procés de pèrdua de pes implica esforç, la qüestió és no esgotar-se i fer els canvis compatibles amb el nostre dia a dia i la nostra vida social. És un canvi d’hàbits per tota la vida, i així ho hem d’integrar.
La realitat és que al llarg del temps patim dificultats de tot tipus: canvi de feina, de casa, ansietat, depressió o dol poden fer que deixem de cuinar. És habitual tenir temporades en que ens desviem de la rutina apresa, però si han cristal·litzat certs hàbits durant almenys 2 anys, molt probablement ja no els perdrem encara que la vida ens desviï una mica, perquè ja els tenim automatitzats.
