Llorenç Allès Camps / Ferreries. Els pobles, habitualment, tenen persones que passen a la història per aconseguir grans fites que tenen molta repercussió pública. I després, cada poble té persones sense les quals les activitats més habituals no serien possibles. Persones que moltes vegades no passen a la història però que, sense elles, seria impossible que passessin moltes coses. Una d’aquestes persones és en Nito Florit Allès, conegut com en Nito Mascaró o en Nito des camp. Enguany, després de 26 anys com a encarregat del manteniment de les instal·lacions esportives municipals, s’ha jubilat.
Nét d’un dels primers jugadors del Ferre de futbol, la seva relació formal amb el camp de futbol comença el 1983, quan entra a formar part del CE Ferreries de la mà de Pepe Al·lès, president llavors i també ara. La seva missió inicial era la d’encarregar-se de la tribuna, de mantenir-la neta i de repartir els coixins els dies de partit. El primer any ho va fer acompanyat de José Pieres, i el segon any ja tot sol, amb ajuda d’algun amic de tant en tant. El 1985 li demanen si vol formar part del club com a massatgista i encarregat del material. Accepta, i des d’aquell moment passa a ser una figura que molts recordam al camp, quan entrava amb la bossa si algun jugador es feia mal. “Què hi havia dins la bossa? Poc més que aigua d’aixeta, que ho curava tot! He llegit que quan un jugador es fa mal, allò que necessita és que li posis cosa, que és una qüestió més psicològica que altra cosa”, confessa.
Amb remeis màgics o no, en Nito va acompanyar l’equip de Tercera durant els seus partits, mentre feia feina primer a una fàbrica de frontisses i després fent acabats de fusteria. El 1997, quan estava sense feina, va demanar a l’Ajuntament si necessitaven algú per acompanyar a en Joan Morlà al camp de futbol, ja que aquest estava de baixa. El Consistori ho va aprovar, i des de llavors va entrar a fer la feina que ha fet fins fa poc. El primer any, al costat de Joan Morlà, conegut per molts com en Morlà, i des del 1998 sol. En aquell moment va passar a cuidar el camp de futbol, el poliesportiu i les pistes de tennis. Una feina discreta, silenciosa, però imprescindible.
La seva era una feina d’horaris impossibles o, millor dit, sense horaris. Ell sempre estava disposat, però també confessa que “a vegades m’ha sabut greu no tenir més temps per jo, sobretot aquests darreres anys que tenc parella. Caps de setmana, dies de festa algunes vegades… Si algú vol entrenar o jugar, jo he de venir.
Tant des del seu paper dins el Ferre com també des de la seva feina de manteniment de les instal·lacions esportives, en Nito ha viscut de primera mà els canvis més significatius d’aquests espais. Per exemple, la conversió de l’antic camp de futbol de terra a gespa. Abans que açò, però, en Nito recorda com es va haver d’anivellar el camp de terra perquè la situació era realment… exagerada. “Hi havia un desnivell de 1,10 metres, des del centre del camp cap a les bandes. Van haver de davallar 80 cm. del centre del camp, i pujar-ne 30 cm. de les bandes”, recorda.
El canvi de terra a gespa l’any 2003 també va implicar modificacions en la feina den Nito. Ja no s’havien de marcar amb calç les línies de joc (cosa que feia n’Anastasio), i la feina principal era mantenir net el camp. En aquest sentit, explica que “al principi hi havia al·lots que entrenaven amb una bossa de pipes a la butxaca, i tiraven les clovelles al camp, i creu-me que són punyeteres. Ho vam haver de prohibir”.
L’arribada de la gespa va suposar una millora evident, i és que es van reduir i molt les rascades dels jugadors que entrenaven o jugaven partits.
Dels genolls pelats i ensangonats al final dels entrenaments es va passar a un terreny més suau i amable, tot i que molt calent, perquè, com explica en Nito, “a l’estiu el cautxu crema i molt, perquè està fet de pneumàtics”. Amb la disminució de les rascades es va reduir dràsticament també una de les tècniques que en Nito aplicava: els calamars. Un calamar és un invent que permetia, amb cotó i esparadrap enrevoltat, fer una protecció que separava les ferides de la roba, i així no fregaven i no hi havia tantes molèsties. “Quedava com un calamar a la romana, i de tants que en vaig posar, crec que ho vaig arribar a fer amb els ulls tancats i tot!”.
El pas del temps també es pot notar en l’evolució dels productes que en Nito emprava per a curar ferides. Així, recorda que “allò que més gastava al principi era la mercromina (el suc vermell) i l’aigua oxigenada. Després va arribar el vigencial, que era lila i molt espectacular, i després ja va arribar el betadine”.
A l’hora de fer balanç i mirar enrere, l’experiència és positiva. “M’ha agradat fer aquesta feina. Hi ha hagut dies estressants i altres que no ho han estat tant”, resumeix. Ara, acabat de jubilar, tampoc no es deslliga del tot del futbol. Seguirà vinculat al Ferre, donant un cop de mà amb la roba i el material. “Seguiré col·laborant amb el club, en principi encarregant-me de la roba, però que si m’han de menester hi som, però amb seny”, diu. I és que, quan se li demana què farà a partir d’ara, la resposta és sincera: “Viure la vida”.
I segurament en aquesta etapa, amb més temps per ells i les persones estimades, tindrà moments per recordar experiències passades. Com veure jugar a Vicente Engonga al camp del Ferre, “un jugador d’una qualitat tant gran que no vaig entendre mai com jugava a Tercera”. O presenciar els partits amb els mítics jugadors del Ferre com els Viroll, Tià Carreras, Tiago Sansaloni o Carre. “Difícilment tornarem a tenir jugadors així”, sentencia.
