Llorenç Allès Camps / Ferreries. Santa Cecília és un lloc d’unes 100 hectàrees ubicat al peu de la muntanya de Santa Àgueda, al terme municipal de Ferreries. El 2020, Antonia Ramon i Carlos Allès van decidir embarcar-se en un projecte que a alguns els podia sonar a utopia, altres a somni i a alguns potser a bogeria romàntica: convertir aquesta finca en un lloc amb pràctiques agrícoles ecològiques i regeneratives. Tres anys després, el projecte que començava amb incerteses i dubtes (sobretot de gent externa a la parella) està consolidat i comença a donar fruits.
El nom d’agricultura regenerativa pot sonar estrany, però en resum, expliquen, implica tornar a allò que feien els nostres avantpassats. Tècnicament, es pot dir que és un conjunt de pràctiques agrícoles i ramaderes que tenen com a objectiu restablir l’equilibri dels ecosistemes agraris a través de la regeneració del sòl. Es vol regenerar, estimular i mantenir la fertilitat i la biodiversitat de la terra a partir d’un sòl que sigui capaç de produir aliments emprant els recursos propis de la naturalesa. És, en certa manera, aprofitar tot allò del passat que ha demostrat la seva eficàcia i respecte cap a l’entorn, sumant-hi el coneixement científic actual i la consciència ambiental i ecològica.
Com es tradueixen aquestes paraules que poden sonar bé a la pràctica diària? Un exemple. El dia que ens trobam amb na Tonia i en Carlos, les 26 vaques vermelles menorquines de la finca ja saben on han d’anar a pasturar. I és que una de les tècniques que posen en pràctica a Santa Cecília és el maneig holístic, que no és altra cosa que dividir la finca en trossos, i dur cada dia el ramat a un trossos per a què mengin allà i només allà. Açò ho aconsegueixen mitjançant un pastor elèctric que dirigeix a les vaques cap a un punt concret de la finca, on cada dia saben que poden menjar. “Si obríssim tota la finca i elles poguessin anar on volguessin, acabarien espipollant per totes bandes, menjarien només damunt damunt i triarien les herbes bones. Així farien malbé part de les herbes, no aprofitarien bé la pastura, menjarien només una part i la resta quedaria capolada al terra”, conten. Amb aquesta pràctica, resumeixen, una tanca on tenen sembrat menjar per a les vaques els pot arribar a durar sis setmanes, quan amb un altre mètode segurament només aguantaria una setmana.
Aquest és només un exemple de les tècniques que posen en pràctica que, com es pot veure, no depenen de grans infraestructures ni grans revolucions. Ells expliquen que la seva és una pràctica “realista i amb els peus a terra”, que va començar quan van contactar amb els propietaris de la finca, un matrimoni francès que venia a l’illa amb idees d’implantar aquí un sistema diferent, inspirat per la permacultura i altres pràctiques que s’exerceixen a França. Després d’intercanviar opinions, van aterrar i concretar el model que volien aplicar a Santa Cecília, que podríem definir com una mescla entre les idees de canvi dels propietaris i l’experiència de la parella. No debades, els dos surten del camp, i tenen experiència en aquest món-
El canvi no va ser fàcil ni ràpid. El pas cap a l’agricultura ecològica implica dos anys de procés de descontaminació de la terra. Són dos anys complicats, on es va aturar la producció anterior, que es basava sobretot en vaques frisones destinades a la producció de llet en grans quantitats. Aquesta era una aposta arriscada, que necessitava de fe, paciència i també de suport econòmic. En aquest sentit, expliquen que “vam ser atrevits, sí, i no ho haguéssim pogut fer sense el recolzament dels propietaris, que ens van garantir que durant un temps, si el lloc no generava la renda necessària per subsistir, ells ens aportarien la quantitat que fes falta per a complementar-la. Tenien la idea molt clara d’allò que volien, i noltros ens asseguràvem passar aquell temps de conversió”. I ara, tres anys després d’aquelles primeres passes, el camí sembla prometedor. “Quan veim que ens n’hem sortit, hem fet un alè i estem satisfets”.
La seva aposta, conten, pot servir d’exemple a altra gent, “ja que contribuïm a conservar Menorca”. De les seves tècniques en surt formatge, mel, verdures, carn i qui sap si prest embotit ecològic. El producte estrella ara mateix és el formatge, que produeixen gràcies a la llet de les 26 vaques menorquines. És una quantitat ajustada a la capacitat del lloc, adequada a l’aliment que es pot generar a la pròpia finca. I és que una altra de les claus de la seva manera de treballar és la recerca constant de l’equilibri. “Tenim el nombre de vaques que pot mantenir la finca, el volum que sabem que no ens generarà problemes per mantenir-les sense haver d’anar a comprar pinsos o bales. I és que produir molt per després anar a comprar molt no compensa. Val més anar fent xano-xano, i arribar fins allà on pots”, relaten.
En la recerca d’aquest equilibri entra també la recuperació de la costum dels tres sementers que antigament es trobaven als llocs menorquins, que implicava cultivar una part de la terra mentre l’altra reposa. També la d’aprofitar tots els recursos del lloc, i per exemple tenir un galliner mòbil que es mou segons les zones on les gallines puguin trobar més aliment. O diverses casetes d’abelles per aprofitar la presència d’aquests insectes. El resum seria “planificar, cabil·lar, provar coses noves, equivocar-te i tornar-te a aixecar, sabent que no tot surt bé”.
La pregunta evident davant aquesta realitat és: Si tot funciona tant bé i es demostra que es pot aconseguir l’equilibri, fins i tot la rentabilitat, per què es va deixar de fer a Menorca? La resposta, diu aquesta parella, és relativament senzilla: “Vam deixar de fer aquestes coses per comoditat. L’exemple és que abans hi havia moltes tanques petitones, i després es van llevar parets i fer tanques més grosses per segar amb tractors i així l’humà està més còmode. I no hem pensat que si hi havia parcel·les petites tal vegada era per gestionar un poc més les pastures, perquè quan plou la paret retura l’aigua. La feina és molt més ràpida per llaurar, per exemple, sense parets, però les conseqüències són les que són”.
Algú podria pensar que aquesta aposta d’aquesta parella no és més que una opció romàntica, una idea que està bé per a uns pocs casos comptats. Ells, en canvi, han demostrat que l’opció és viable. Hores d’ara ja no necessiten del recolzament econòmic dels propietaris perquè la finca ja és viable. Ho és perquè han dimensionat la producció a la realitat de l’espai i de l’entorn, sense ambició desmesurada. “Allò que feim ho feim perquè creim que és possible i viable. Allò que no ens dóna per viure, a noltros no ens serveix. Hi ha valors que tal vegada no t’omplen la butxaca, però que sumen com a projecte de vida: poder fer feina junts, transmetre tot açò als fills…Tal vegada tens menys euros dins la butxaca, però ho fas a gust i amb un compromís”, diuen.
I la seva tècnica també té beneficis en la producció i en el producte. En la producció, per exemple, expliquen que les vaques que pasturen segons el seu mètode són molt més sanes i longeves que les que estan a un bouer, tancades i pràcticament sense moure. I el producte també està vinculat a aquesta idea. Perquè el formatge un dia pot sortir d’una determinada manera segons on hagin menjat les vaques, i un altre dia diferent. “Som un producte especial i diferent, i així ho volem fer valer”, comenten. I és que quan un client compra el seu formatge ecològic no només adquireix un aliment, sinó que també se suma a un relat, a una història i a uns valors.
Els productes de Santa Cecília es poden trobar a algunes botigues especialitzades, però sobretot es poden comprar al mercat agroalimentari dels dissabtes a matí a Ferreries. I també es pot seguir el projecte a l’Instagram @santacecilia_lloc_menorca.
