Fa una setantena d’anys anava a l’escola de ca ses monges, al convent que estava a la plaça Espanya. Aquell era un convent verdaderament preciós, encara no comprenc el que va passar i com es va poder enderrocar aquell edifici que hi havia al poble i que era del poble.
Ja fa temps que a qualcú se li va acudir i ja és habitual sentir-ho a dir «Quan em jubili faré les aficions que vaig deixar començades». I ara, quan esteim jubilats, tornam anar a escola, però aquesta vegada a l’Escola d’Adults, per reprendre el que fa setanta anys havíem començat.
Avui ens acompanya en Llorenç Pons amb unes gloses perquè ens trobam en el període l’any de Sant Miquel a Nadal i un l’amo cercava missatge a Ferreries i al no trobar-ne, va anar a Es Mercadal i mirau quin embull que varen armar.
L’amo en Rafel i en Manuel es missatge
Ho vull donar per entès
s’assumpte que vull posar,
aquí us volia parlar
d’un missatge i un pagès,
en que paresqui no res
molt amunt van arribar.
L’amo de Son Pasqual,
missatge va anar cercar
i per poder-ne trobar
va haver d’anar a Es Mercadal
perquè es Sant Miquel a Nadal
es comença a atracar.
–Si dematí no torna
–açò ho diu l’amo en Bernat–,
hauré de llogar en Manuel
per emprar sa cola bona.
Tot açò ho diu a madona,
que som prop de Sant Miquel.
Jo no crec es rebre un tracto,
si n’és molt diligent,
en que faixi molt de vent
no voldrà abandonar es barco
en haver-ne fet es tracto
no quedarà malament.
Rafel, prou t’ha avisat,
jo voldria que anàs bé,
es diumenges pes carrer,
es passeja ben mudat
amb s’al·lota en es costat
–I l’amo, dilluns, ja vindré.
Ja tenim l’amo en Rafel,
qui se’n va a Es Mercadal,
perquè és Sant Miquel a Nadal
en vol llogar en Manuel.
Li agrada molt sa mel
i lo demés li fa mal.
Pes casino s’han trobat
i li ha dit, l’amo en Rafel:
–Ara t’ho dic, Manuel,
si en vols estar llogat,
no demanis un disbarat.
Creu-me que jo et donaré prou preu.
–Vull unes sabates noves
i doblers per a omplir un sac.
I també llavor, prou blat
per omplir-ne dues coves
i un porcellet de vint arroves
i me l’ha de donar engreixat.
L’amo, ara s’asseu
després de molt pensar:
–En deus fer feina per deu
com demanes aquest preu,
creuré que em vols regirar.
–Creuré que he fet un poc llarg
de tot açò en parlarem.
Crec que mos entendrem,
que vós sou un home honrat,
En Sant Miquel haver arribat
noltros prou mos coneixem.
–Tu encara n’ets fadrí,
aquí t’ho dic, Manuel,
t’avís que l’amo en Rafel
en sol sortir de mi,
si no mos hem d’avenir
vens es dia de Sant Miquel.
–En Sant Miquel arribar,
tot d’una allà me tendreu,
amb es senyor parlareu
de lo que he de guanyar,
que si molt vaig demanar
tampoc de franc no em tendreu.
Ja ha arribat Sant Miquel
i es lloguer va començar.
Quan en es lloc arriba
ja troba l’amo en Rafel:
–Trob que has fet tard, Manuel,
jo ja me’n vaig a llaurar.
–L’amo si us va bé
ara em podríeu dir,
ja que som aquí,
sa feina que haig de fer,
que m’en vaig en es bouer
per començar a munyir?
–Hi ha una vaca tota sola,
tot ho tenc arreglat.
Com que has vingut tant tard
podràs pentinar a madona.
No agafis sa torrola
si és que et dóna conyac.
–Madoneta, molt bon dia.
Vos venia a saludar
que si res m’hau de manar
de bon gust us serviria.
Jo encara no sabia
que nos vos sabéssiu pentinar.
–Trob que seràs mal de dur
i, llavors, un poc malcriat.
Amb açò des pentinat.
No necessit que un com tu,
qui per jo ets ningú,
me posis ses mans en es cap.
–Fins ara aquí ha estat un cel
per noltros tot ha anat bé.
Si no tens res que fer,
ves-te’n amb l’amo en Rafel.
Me pots creure, Manuel,
que jo aquí no et tendré.
–Que passi per aquesta vegada
un altre no s’ho trairà,
l’amo no te va llogar
perquè fessis de criada
sinó per agafar s’arada
i te n’anassis a llaurar.
L’amo ha arribat de llaurar
qui passa molt de migdia.
En Manuel fam tenia,
no diuen res de dinar,
ell ja comença a pensar:
«Malament pes primer dia!»
A s’estable han entrat
per mostrar-li es parell:
–Açò és es matxo Vermelll
aquest altre és en Fumat.
El menes ben manejat,
açò t’ho don de consell.
–L’amo, açò està molt bé,
que mostreu es bestiar.
També us vull demanar
a veure quan jo dinaré
perquè molta fam tendré,
llavors no em podré saciar.
–L’amo a jo me pareix
que d’açò n’ham de parlar
jo estic sense berenar
i ja deuen ser les tres;
perquè en anar amb un pagès
sempre em sol alimentar.
–Tu t’hi hauràs d’acostumar,
noltros aquí, cada dia,
tant prest en és de dia
lo primer és berenar,
llavors no solem menjar
fins es toc d’Ave Maria.
–L’amo ja esteim entesos,
més no n’ham de parlar.
Es vespre en arribar,
vull tots els llums encesos,
i un sopar de marquesos,
qui res hi ha de faltar.
–No siguis tant apurat
tot açò s’arreglarà
madona va matar,
ben aposta, un vitrac
i en haver-te’l acabat
ben rodó podràs estar.
Quan ha arribat a ses cases
tot d’una se’n va a rentar.
Madona li boca es sopar
i li treu un plat de faves,
llavors dues bastanagues
que estan sense pelar.
Mentre comença a sopar
a madona ho ha dit
que n’està ben decidit
d’anar-se’n a festejar.
Diu que no pot passar
sense anar-hi aquesta nit.
Ell ja ha acabat de sopar,
perquè no n’hi ha tret massa,
i llavors dóna una passa
i cap a sa porta se’n va.
Cap a sa prensa se’n va
per agafar una fogassa.
En lo endemà dematí
hi ha anat més de bona hora,
ja troba l’amo defora
qui se’n va a munyir.
Tampoc no estan enfora
per tant gran dia venir!
–Sa colla pots agafar
i ves-te’n dins na Furana.
No hi faixis sa setmana
perquè allò és bo de llaurar.
En ser hora de sopar
te cridarà sa criada.
En Manuel prou no ha entès
i l’amo no ho ha sabut dir,
se n’ha anat a ca un vesí.
Que allò és d’un altre pagès
però a ell li pareix
que lo mateix ha de junyir.
Mentre se’n va a llaurar
qui va donant qualque passa:
–No sé en aquest lloc què passa,
ni sé què n’he de pensar,
quan tengui talent podré menjar,
per açò duc sa fogassa.
Madona diu: –Rebagassa!
No sé què n’he de pensar,
ahir me va faltar,
de sa prensa, una fogassa.
No sé aquí què passa,
ha de ser que sigui un ca!
En Manuel viu a sa plaça
i es vespre se’n vol anar.
Quan arriba per sopar
li treuen carabassa,
sort que ha tingut sa fogassa
i redó encara ell està.
En Manuel va a sa marina,
qui es matxos va a amollar.
Pes galliner va passar
i s’endú una gallina
creis-m’he que molt ell borina
per acabar-ne de sopar.
Madona es matí s’ha aixecat
i ben decanta sa cortina
a veure l’amo què opina
de lo que aquí ha passat.
En es galliner ella ha anat
i li falta una gallina.
–Ell, ja comença a anar gros,
ja tenim dues vegades.
Açò ja són rabiades
que m’entren dins es cans
veuràs si un vespre m’hi pos
que en donaré de garrots.
–Vamos no siguis tant dur,
un poc més han d’esperar.
Tal vegada va ser un ca,
qui sap qui se la va endur.
En tenir-ho ben segur
ja en tornarem parlar.
Ja tenim l’amo en Rafel
qui fa molta mala cara.
Ja acabam sa setmana.
–I ara t’ho dic, Manuel,
crec que no deixaràs arrel
ja deus acabar na Furana.
–L’amo ja vos diré
que errat deveu anar,
allà dins hi ha que llaurar
per quasi tot es mes qui vé,
en deu ser sementer
que vós haureu de sembrar.
–Trob que ara ja basta,
que no em faixis enfadar.
Hauré de venir per allà
que no faixis una empasta.
Tu seràs com un sastre
qui no sabràs de llaurar.
Quan l’amo hi ha arribat,
creis-m’he que n’ha cridat fort:
–Tot açò és d’un altre lloc,
lo que aquí està llaurat,
jo mai haguera pensat
que haguessis de ser tant al·lot.
–De tot açò res sabia,
ja vos ho podíeu pensar,
aquí me vau enviar
ben tot sol es primer dia
i fins a toc d’Ave Maria
no me veníeu a cridar.
–Et vaig llogar de mala gana,
Manuel, t’ho he de dir.
Te n’has anat a ca’s vesí
a llaurar, aquesta setmana.
Pots anar a agafar sa ferrada
i també anar-li a munyir.
–Per jo ara és igual
si m’hi enviau, hi aniré,
perquè de vós cobraré.
En quan arriba Nadal
vos duré a n’es tribunal,
si així no ho voleu fer.
–En tens molta picardia,
Manuel, t’ho he de dir.
Si em de dur aquest camí,
no haver-te llogat voldria.
Oh! Si mon pare sortia
se voldria tornar a morir.
–N’he llaurat prou arreu,
no vos podeu gens queixar.
Avui mateix puc acabar,
si és que ho voleu
però no sé si ho sabeu,
per Nadal vindré a cobrar.
–Prou ja m’has fet enfadar,
creu-m’he, aquesta vegada,
perquè aquesta temporada
mai la podré oblidar,
en haver-te de pagar,
ja et pagaré amb civada.
Han arribat a ses cases
qui és s’hora de sopar,
no han fet més que xerrar
i perdre moltes passes.
Madona pensa en ses fogasses
que li tornen a faltar.
–I sereu tant animal
de no voler-me pagar,
mirau que si m’he d’atracar
us faig passar pes fumeral
i de cap Es Mercadal,
llavors, me’n començ a anar.
–Et pots començar a atracar
i a deveres, Manuel.
Perquè l’amo en Rafel
ben arromangat ja està
si un toc t’ha de donar
arribaràs a prop del cel.
–Podem partir en voler-me
tot d’una podem començar
i us podreu desenganar
que lo que dic és ben ver,
perquè ja n’estic prou ple
i aquesta podeu emparar.
L’amo ara ja bruny:
–Pots començar a gemegar,
no te tornaràs alçar.
No coneixes es meu puny.
En Manuel que ja gruny
perquè es nas li va esclatar.
Llorenç Pons
