En un cap de setmana he devorat la novel·la. M’hi he immergit de cap a peus. He gaudit molt tot llegint-la o, millor dit, vivint-la. Les grans narracions es viuen.
La dama de Constantinoble, de Pau Faner, ho vull deixar clar des d’un principi, és una gran novel·la que t’intriga i et desassossega, que et té amb un ai al cor, et sobta i, alhora, et passeja per escenaris a vegades durs, a vegades de meravella…
Però, abans de seguir, cal que us doni a conèixer l’argument.
En plena guerra pel domini de la Mediterrània, els turcs assetgen Ciutadella. És el 1558, “l’any de la desgràcia”, i Ciutadella queda reduïda a cendres. Els seus habitants són morts i els pocs supervivents convertits en esclaus, o empresonats a l’espera d’un rescat. Na Sola, una noia de només catorze anys, és presa com a esclava i portada a Constantinoble, la capital de l’imperi otomà. Istanbul. Allà s’haurà d’enfrontar al seu terrible futur a l’harem del sultà. Però, enmig de l’angoixa, descobreix unes especials habilitats que, potser, l’ajudaran a trobar un camí de fugida…
És naturalment una novel·la d’aventures, però, en el meu humil parer, La dama de Constantinoble va més enllà. Des de l’alè èpic dels primers capítols quan “era l’ombra de la mort que planava per damunt la ciutat” a la profunda i amarga nostàlgia que amara el record d’allò que ja no pot tornar, “…no hi havia vida dins aquella imatge i va ser debades”, Pau Faner no es limita simplement a encadenar peripècies, ans al contrari, a partir d’un munt de vivències se’ns dibuixa un enorme retaule, amb múltiples caselles de tota mena, on la Sola ocupa el panell central.
I així ens trobem la llarga i dramàtica travessa del mar -el mar tan present a l’obra de Faner-, la cruel condició de l’esclavatge, l’exotisme de la cort dels califes, indrets de fantasia, personatges i fets històricament documentats, intrigues a bastament, itineraris per terres ben reals – des de la Capadòcia a l’Alta Savoia- i tot un seguit de misèries… En definitiva, la història d’una vida farcida de patiment i temor, però també de valentia i fermesa.
Abans he esmentat les especials habilitats de la Sola, no m’hi estendré gaire. Només, potser, cal assenyalar que les podem incloure dins les pinzellades del realisme màgic que el mateix autor assenyalava, en una entrevista, com a “un segell definitori del meu estil”. Tan sols afegir que, en la meva opinió, això confereix a la novel·la una atmosfera singular, prou característica així mateix de la narrativa de Pau Faner (des de Contes menorquins del 1972) que no li resta ni un gram de versemblança sinó que hi suma una addicional dosi d’encís.
Per altra part, potser no caldria esmentar altres obres de l’autor, però no me’n puc estar de parlar-vos de Moro de rei, la novel·la en què se’ns narra la vida accidentada d’en Valent, un al·lot menorquí que esdevé genísser i gairebé fill adoptiu del corsari Barba-Rossa. No és necessari afegir-hi res més, fàcilment n’establireu la connexió.
No puc cloure la ressenya sense referir-me al llenguatge de la novel·la. Escrita en tercera persona, Pau Faner ens embolcalla en una fascinant allau de paraules, des de l’ús d’expressions ben menorquines gairebé perdudes (tapar-se amb les colgues) a la descripció, per exemple, del palau Topkapi o d’un caravanserrall.
Ara ja sí, he d’anar acabant. Només cal dir que consider la Sola un dels grans personatges de Faner, no tan sols pel que li pertoca viure sinó també per com ho enfronta, per com reflexiona sobre la dissort, per com esmola el seu enginy per superar les situacions més àrdues… I, no ho havia dit fins ara, per la història d’amor que també trobem a la novel·la.
En definitiva, cal llegir La dama de Constantinoble, és impensable negar-nos aquest plaer. El plaer de conèixer la vida d’una dona que “… havia escollit el camí de la llibertat, complint la promesa que havia fet al seu pare.”
