Aquest estiu ha sigut molt calorós i ens ha fet suportar tota classe de calamitats. D’aquí endavant, ens haurem d’habituar al canvi climàtic que ja ens comença a atacar.
No hi ha mal que per bé no vengui, ha vingut la pluja, el camp ho demanava amb gran veu. Volia canviar de colors, d’un to torrat a un verd de pi mediterrani, i verd carruatge de les alzines, les ombres blaves, les figues de cristià, el rem negre tant menorquí, que tant bon vi fa. Aquest canvi, ha rebaixat el termòmetre i ens ha alleujat la calor.
Vos contaré tres històries que van succeir en els mesos de setembre de principis del segle passat.
Va ser espantós, la gent de més edat creia que era la fi del món. No recordaven temporals com aquell, llamps i tronades terrorífiques i tramuntanades com mai abans. Van succeir desgràcies, amb pèrdues tant personals com animals.
En un lloc del terme de Maó, l’amo digué als seus fills:
–Anau a arreplegar els bens de la tanca de la marina, perquè ve molt mal temps. El meu sogre que té una cama malalta, quant ve mal temps ho nota i no pot caminar. Li marca la mudança i no falla.
Van partir, però el vent de tramuntana els tirava enterra. Es van veure obligats a tornar i al veure a son pare li digueren:
–Amb aquest vent no hi podem anar. No ens deixa passar.
–No passeu pena, si demà fa més bon temps ja hi anarem i Déu dirà.
En sol demà, va ser un dia més calmat. Van anar a cercar els bens i no els trobaven, fins que a un mitjà d’ullastre els van trobar. Tots morts.
Amb molta pena, l’amo els hi diu:
–Anau als veïns i digau-lis el què ha passat i que poden venir a per carn i també per pells, que van a bon preu!
Així ho feren i els veïns del lloc del costat com a favor els hi varen regalar bens nous, els seus havien quedat sense cap.
La bona gent es veu quan hi ha necessitat.
El següent cas que vos explicaré és un assumpte molt delicat.
Tot m’ho va contar en Pepe Febrer, quan tenia prop de 100 anys. Al lloc de Binigaus estaven segant a un tanca a prop de la mar i havien de lligar i fer garbes i feixos, per a després transportar-ho a l’era per a batre-la.
L’amo es mirava la mar i no li agradava, intuïa que venia molt mal temps. A l’horitzó es veien caps de fibló.
–Xupen de la mar! Si açò ve cap aquí no tindrem temps de fugir –s’exclamaven els missatges.
Les seves temences es compliren i es van haver d’arredossar davall d’una barbacana. Varen ser testimonis d’aquell espectacle, el cel es va enfosquir, el cap de fibló agafava garbes i feia espigues per tot. Ho va destrossar tot.
Al cap d’unes hores quan es va calmar varen sortir de l’enfony i un d’ells digué:
–I en Rafel on és?
–Va dir que anava a fer no sé què.
–Anau que no sigui a la cabanya del carboner –digué l’amo.
No hi era. Quan pujaven per la costa cap a les cases, l’amo es girà i va dir:
–Mirau tot el que ha quedat d’en Rafel, el capell.
Tenien l’esperança que hagués arribat a les cases, però no hi va ser, van donar per fet que se l’havia endut el cap de fibló.
L’endemà ho varen reportar i el van donar per desaparegut.
En Rafel s’havia casat feia quinze dies amb una al·lota de Maó.
La darrera que vos contaré va passar en una possessió del nord, a prop de la mar. En un dia amb molt mal temps com mai havien vist.
–Anem a arreplegar provisions, que amb aquest mal temps, necessitarem llenya per a les xemeneies, forn i el braser. Hem d’arreglar els animals i si demà no podem munyir, amollarem els vedells que mamin. Perquè ve grossa –digué en Tomeu.
–Si anau a la païssa, duis melons de tot l’any. A dalt el porxo tenim sobrassades, cuixot, formatges, patates, cebes i més –li contestà madona.
Varen tancar finestres, finestrons i més n’hi hagués. Tot tancat. Sentien l’estrèpit de les ones que pigaven a les roques.
Soparen vora la xemeneia i resaren el rosari. A n’Eularieta li agradava molt una oració que li havia mostrat la seva àvia, i deia així:
Santa Bàrbara va pel camp tota vestida de blanc
Santa Bàrbara, Santa Elena i Santa Maria Magdalena
guardau-mos dels trons i llamps.
–Avam callau! Hi ha qualcú qui rasca la porta! No és el vent qui pega a la porta –digué madona Eulària.
Guaitaren per un finestró i veieren un home en terra, tot despadaçat i tremolava de fred.
El van entrar i el curaren, el van alimentar però no podia dir res. A l’endemà ja començava a xerrar però no l’entenien.
Però, en Tomeu sí que l’entenia i diu que xerra en italià. Ell quan havia anat a la mili havia coincidit amb italians.
–D’on és? D’on ve? Qui és? –li demanaven.
Però l’amo va dir que quan faci bon temps anarien a reportar-ho a les autoritats.
–No! No tenc passat! Voltros m’hau salvat i la meva vida aquí ha començat a néixer per segona vegada –s’exclamà l’italià.
Els hi va explicar un poquet la seva vida anterior. Els seus pares van morir en un accident de tren a París. Ell tenia dos germans i una germana.
De Milà havien anat a París i a son pare li anava molt bé. Els seus germans eren majors que ell i al morir-se els seus pares li robaren tot, i per açò deia que no tenia germans, tant sols la seva germana que era monja.
Amb dos amics van comprar una barca, que navegaven de contraban. Una nit varen partir a caixes destrempades, perquè un dels amics estava condemnat a mort i estava en recerca per la policia.
Anaven a una illa, no van saber quina, i pel camí van passar pel nord de Menorca fins que el temporal els va arraconar. Un cop de mar va destrossar una part de la barca i la mar s’empassà els seus dos companys. Va fer el que va poder, però contra les forces de la mar no s’hi pot lluitar.
La mar va pujar i ell i la barca es van estavellar contra un penya-segat. Tot ferit i com va poder, es va aferrar a les roques i va aconseguir escalar-les.
Ja al límit de les seves forces, aquella nit feia lluna i va veure una casa i agonitzant va arribar-hi. En aquells moments mai haguera pensat que aconseguiria sobreviure.
Aquest va ser un naufragi mai contat. Podria contar molt més, però no ho vull allargar.
Vull donar un agraïment molt gros a n’en Pepe Febrer, que era bessó de l’amo que li va salvar la vida. Rallam d’en Nofre Rossini i amb gratitud va adoptar llinatge Febrer.
Un dia escriuré un llibre d’aquest naufragi desconegut.
