Llorenç Allès Camps / Ferreries. Que la novel·la “Barba-rossa” farà el salt al teatre és una cosa que ja vam explicar. L’obra del ferrerienc Joan Pons traspassarà les pàgines dels llibres per a conquerir els escenaris, en un camí en el que prenen part el propi autor, la dramaturga Clara del Ruste i la companyia teatral La Trup, dirigida per Sergi Marí. El recorregut tradicional, o el més habitual, seria que aquesta adaptació fos assajada per uns autors, i que fins el dia de l’estrena, el públic no en sabés res. Açò seria el més normal, però la normalitat pot ser avorrida i et priva de sorpreses que poden ser molt enriquidores. Així que en el cas de la teatralització de “Barba-rossa” s’ha optat per un pas més que és senya de valentia, permeabilitat i, qui sap, de temeritat. Aquest pas es va viure a Ferreries el 31 d’agost, quan la companyia va decidir fer un assaig obert a la terrassa de l’Auditori. És a dir, mostrar a tot aquell que volgués les interioritats de l’obra, com es va gestant i allò que es treballa abans de trepitjar l’escenari.
És una experiència innovadora, que enforteix la línia de treball de totes les persones involucrades en un projecte “absolutament col·laboratiu”, en paraules del director de la companyia, Sergi Marí. Un procés que ha estat possible, afegeix Marí, “gràcies a la generositat den Joan Pons, ja que posar la seva novel·la en mans d’una colla de pirats pel teatre és sempre un risc. Ell ha estat molt generós, comprensiu i obert, respectant que noltros féssim la nostra lectura del text. Crec que hem correspost emprant el seu text de forma poètica de la millor manera que hem sabut. Hem respectat la seva poètica, el seu llenguatge, el seu vocabulari”. Part d’aquesta realitat es va poder viure a Ferreries, en una experiència que, tant per al repartiment com per al projecte en sí, ha estat transformadora.
Àlvar Triay, actor que dóna vida, entre altres, a Roger Genestar, confessa que “teníem la por de si l’espectador seguiria una història amb tants personatges i on s’expliquen tantes coses que passen en llocs i espais diferents, i crec que podem dir que ens van seguir perfectament, per la qual cosa podem dir que estem començant a superar el repte”.
L’actriu Agnès Romeu relata que “no ens esperàvem de cap manera la resposta del públic i que vingués tantíssima gent. Açò va fer que allò que havíem assajat a aquell espai no servís, perquè havíem de dimensionar-ho al públic que hi havia, obrir-ho cap a més bandes. Ens vam posar en un estat d’alerta, i crec que vam estar molt receptius i ràpids. Era com si actuéssim al Principal. L’energia era molt diferent, i açò va ajudar molt a que l’obra tingués bona resposta de públic tot i saber que encara hi ha moltes coses a treballar”.
Aquest procés d’assaig obert és una prova de foc, una mostra de permeabilitat cap al públic però també un exercici de risc, perquè un s’exposa a saber si allò que ha preparat agrada o no. Sergi Marí defensa aquest mètode per la seva utilitat i per la seva voluntat de fer una obra realment participativa. El director de la Trup explica que “quan es munta un diàleg amb els actors i responsables d’una obra després de la seva estrena, quin sentit té, més enllà de que els espectadors puguin descobrir que els actors són persones reals i no els personatges que interpreten? En el nostre cas, estem preparant una obra d’un autor menorquí viu, basada en un relat on tant la part de fantasia com la d’història tenen una relació molt directa amb Menorca, i on a més, hi ha alguns elements que tenen valor d’identitat i de comunitat fins i tot avui dia. Jo crec que el procés teatral té alguna cosa d’externalització a la comunitat, i davant açò, hem cregut interessant sotmetre-la a una part del públic que pugui estar interessat, que pugui opinar i ens pugui influir. Açò fa que l’obra que s’estrena sigui realment col·lectiva, i té quelcom de democràcia artística”. És, per tant, una manera de fer que el públic se senti partícip de l’obra, no només quan la veu i l’aplaudeix, sinó també quan es gesta. De fet, tant Marí com Triay admeten que “no som els mateixos des que es va fer l’assaig obert, i l’obra tampoc no ho és”.
Aquest interès de La Trup i dels autors per interactuar amb el públic fou correspost. I és que si s’esperava un màxim de 50 persones, finalment es van superar les 200. Açò va fer, expliquen, que s’hagués de modificar l’espectacle així com estava previst, “i demanam disculpes a aquelles persones que van arribar més justes de temps, perquè van quedar a un lateral i des d’allà no es veia l’espectacle tal com noltros ho havíem previst”. Tot i així, el resultat final fou àmpliament satisfactori. “Açò demostra que generam expectativa, i açò ens dóna molta energia”, comenta Marí, qui afegeix en broma que “la gent que va venir ha de tenir clar que ens van influir, però que si l’obra no surt bé o no complim les expectatives no serà culpa seva, sinó nostra”.
Innovació també en la música
El procés de gestació de l’obra ha inclòs aquesta innovació de l’assaig obert, però també s’ha decidit incloure novetats en la part musical. Així, Pere Pelegrí Ripoll és l’encarregat de compondre i interpretar la música que no simplement acompanya l’obra, sinó que en forma part. És allò que el músic anomena “música adaptativa”, que té la capacitat de ser manipulada i adaptada en directe, segons les necessitats de cada moment. “És un sistema diferent a l’audiovisual gravat, on cada vegada que pitges play, la música sona igual. En el nostre cas, la part musical té una relació bidireccional amb l’espectacle, ja que a vegades és l’escena la que em suggereix a mi com he de tractar la música, i a vegades és la música la que suggereix allò que pot succeir”, relata.
Per aconseguir-ho, es disposa d’una paleta determinada d’instruments i sons, i es poden manipular en directe per adaptar-se a la interpretació d’actors i actrius. “Açò ha donat molta més llibertat i molta més música, i un plantejament diferent al que hem vist fins ara”, conclou.
L’obra segueix gestant-se
Com si d’una gestació es tractés, Barba-rossa segueix creixent de la mà d’autors, dramaturgs, actors i repartiment tècnic. Evolucionant després de l’assaig obert, però també després del debat i col·loqui que va tenir lloc després, “que va ser molt potent i que va comptar amb gent amb moltes ganes de donar la seva opinió i oferir consells”, recorda Sergi Marí. Com a exemple, el director afirma que “estem xerrant d’una obra que té una part de fantasia, quasi de realisme màgic històric, i una part històrica molt dura que és la destrucció de Maó. I l’equilibri entre aquestes dues parts va generar molta conversa, ja que hi havia qui valorava més la part poètica visual que hem introduït a l’escena per acompanyar aquesta idea de viatge de fantasia, i altres que posaven més força al fet de reivindicar una història nostra”.
De tot aquest procés, de l’assaig, del col·loqui posterior, de les sensacions d’actors i director, n’ha de sortir l’obra definitiva que s’estrenarà el mes de gener a Maó i a Palma. “Ara hem de xerrar entre noltros, veure quin fruit treiem de tot açò, sempre des del màxim agraïment a la gentada que va venir, no només per veure avam què fèiem, sinó per contribuir i aportar des de la generositat pura”.
Un repartiment polifacètic
Un dels aspectes que es va poder descobrir a l’assaig obert és que cada actor i actriu interpreta un ampli ventall de personatges. La fórmula un autor-un personatge no s’aplica a Barba-rossa. Sergi Marí n’explica els motius així. “El teatre també pren decisions per motius econòmics, tècnics i per qüestions pràctiques. Ens hem acostumat ja a fer produccions essent el màxim d’eficients, és una necessitat econòmica. Aquestes restriccions, però, no et treuen llibertat creativa, simplement te l’acoten, i la llibertat creativa segueix essent clau”. A més, aquest fet no fa sinó que enriquir l’obra si es compta amb un repartiment com el de Barba-rossa. “La capacitat interpretativa dels nostres actors és de primera. Amb molt esforç seu i amb poques indicacions de direcció, treuen molt. Aporten molt, l’obra és seva”, sentencia.
El repartiment de l’obra, hores d’ara, és el següent:
Intèrprets: Queralt Albinyana, Enka Alonso, Rodo Gener, Eugeni Marí, Josep Mercadal, Xavier Núñez, Agnès Romeu, Àlvar Triay.
Direcció: Sergi Marí.
Adaptació de la novel·la i dramatúrgia: Clara del Ruste i Sergi Marí
Escenografia: Marga de La Llana, Tònia Coll Florit.
Vestuari: Mireia Costa
Composició musical i espai sonor: Pere Pelegrí Ripoll
Fabricació d’un nino: Toni Riera
Estudiant en pràctiques: Pau Sintes
