Llorenç Allès Camps / Ferreries. Maria Mascaró Pons és la primera aradera que es coneix a Menorca. Aquesta ferrerienca ha passat de dur els nombres i la paperassa de l’empresa que té juntament amb la seva parella, Carlos Moll, a ser part activa en l’elaboració i construcció de tots els elements que surten del seu taller, ubicat al polígon industrial de Ferreries.
La cosa va començar ara farà un any. La parella va decidir agafar el negoci que fins en aquell moment havia regentat en Llorenç Febrer. Va ser en Carlos qui va fer el pas, després de passar primer pel sector de la mecànica de vehicles i després pel manteniment de jardins i xalets. “Cercava una feina que m’omplís, en la que veiés que allò que feia perdurava”, explicava, i va sorgir l’oportunitat d’agafar el relleu del que fins llavors era l’arader del poble. Açò va requerir hores i hores d’aprenentatge, de combinar la feina de manteniment amb hores voluntàries de conèixer les tècniques i els secrets d’aquest ofici artesanal. Després d’aquesta etapa de formació, i també de treballar conjuntament amb en Llorenç, va arribar el moment de caminar pel seu compte, i per aquesta passa, comptava en tot moment amb na Maria.
Ella, explica, havia fet feina abans a Mascaró, a la fàbrica de sabates. De sempre, conta, “m’ha agradat la feina artesanal, i amb els al·lots sempre hem fet manualitat, pintat, creat jocs…”. O sigui que la part creativa i de manipulació amb les mans la tenia a l’ADN. Per açò, quan va haver de passar dels nombres a les barres d’ullastre, no s’ho va pensar dues vegades. I és que el procés és ben normal: la feina de construcció d’objectes amb ullastre requereix més mans, i es recorre a qui és més lògic que faci el pas, la persona que ja és dins l’empresa. Sense prejudicis de gènere, com ha de ser.
Ella admet que “agafar segons quines màquines encara em fa respecte, però poc a poc vaig fent. Som molt caparruda, i a poc a poc vaig avançant a força de pràctica”. El fet de ser dona, relata, no li ha suposat cap dificultat especial per exercir un ofici que fins ara ha estat només en mans d’homes (segons totes les fonts consultades). “Ha sorgit així. Jo fiava només dur la part d’administració, però el camí ha estat un altre, i he anat aprenent, agafant idees, aportant…”, comenta. I aquest fet s’ha vist amb total normalitat. Tant ella com en Carlos expliquen que gairebé ningú no ha fet cap comentari sobre aquest fet. Màxim algun cas puntual d’alguna persona (home) que l’ha vist a ella emprant alguna màquina, i li ha ofert ajudar-la. Però res més. S’assumeix amb normalitat allò que hauria de ser normal.
I amb aquest tàndem, l’empresa va avançant. Els va bé, diuen, i a dia d’avui tenen tanta feina que a vegades han de dir als clients que els seus encàrrecs hauran d’esperar un any. Venen aquí, però també a fora. Recentment, per exemple, han rebut un encàrrec de tabalets que aniran a Àustria, i arriben també comandes d’Estats Units i Canadà. Els encàrrecs que reben amb major freqüència són mobles: cadires, sofàs… Avui dia, expliquen, es ven molt més allò que té a veure amb la decoració que no eines o coses pel camp, que fou l’origen d’aquest ofici. Les barreres tenen sortida, però per a un ús diferent. “La majoria de les que fem són per a xalets, per a decoració, per a cases comprades per gent amb doblers que vol mantenir l’estètica menorquina… Per a llocs en feim poques, ja que moltes vegades, si no hi ha ajudes econòmiques, al camp s’opta per posar barreres de ferro o altres elements que fan la mateixa funció que una barrera d’ullastre però que són més barates”, comenta en Carlos. En aquest sentit, recorda que a Es Mercadal va haver-hi una inciativa municipal que obligava a tots els llocs a tenir barreres d’ullastre, que va generar feina als araders.
Na Maria i en Carlos han optat per diversificar la seva producció, per adaptar-se a la demanda. Així, al seu taller tenen un expositor on s’hi poden veure taules, sofàs, butaques, tabalets, barreres petites per decoració, escales que es poden convertir en penjadors, reproduccions de fites del Camí de Cavalls… “Si només fas barreres i baranes és més complicat subsistir, i per açò noltros feim molta varietat de productes. Tenim una exposició i açò crida l’atenció i agrada. Si tu t’adaptes a la demanda, hi pot haver feina”, resumeix na Maria.
I és que en aquest sentit, la seva ubicació al polígon de Ferreries els és també un avantatge. Estan just al costat de la botiga de Ria, i molt a prop de Mascaró. Per tant, un espai proper a dos centres d’atracció de visitants tot l’any, i han sabut aprofitar aquest fet muntant l’expositor a l’entrada de taller, que exerceix de reclam i fa que molts turistes entrin i mirin. I molts, expliquen, se’n volien dur com a record alguna cosa feta amb ullastre, però clar, segons quins productes no els cabien a l’avió, i per açò es van adaptar i van començar a fer miniatures. Barreres petites, clauers en forma de fita del Camí de Cavalls… Una manera diferent de vendre, de crear nous records de Menorca sorgits de mans artesanes i fets amb ullastre. “Evolucionam així com van canviant les coses, però sempre mantenint l’essència”, explica en Carlos.
I sobre l’ullastre, hi ha un aspecte que molts desconeixem, i és el procés per aconseguir aquesta matèria primera. No és tant fàcil com pot semblar, i a ells al principi els va complicar una mica l’existència. Entre que es talla la llenya i es pot emprar, han de passar uns dos anys, per tal que se sequi i tengui la consistència adequada. “Noltros anam als llocs, miram i decidim quins ullastres ens interessen, ens fan la llenya, i després la duim i la deixam eixugar col·locada a una tanca. Se’n necessita molta quantitat i també molt temps. És necessari dur un rodatge en aquest sentit, i al principi no el teníem. Vam haver de remenar per tot Menorca avam què hi havia, i açò ens va fer perdre molt de temps. I és que quan tens la barra d’ullastre aquí dins ja has perdut molt temps, i has de tenir molta llenya guardada per poder atendre la demanda. Ara començam a dur aquesta roda”, relata en Carlos.
L’ofici d’arader viu una nova etapa. Amb normalitat, tal com s’han de fer els passos que caminen cap a la normalització, com és el fet que hi hagi una dona que es dediqui també a aquesta feina. El futur, expliquen, està assegurat si l’oferta s’adequa a la demanda, i demanda, sembla que n’hi ha per estona.
