Llorenç Allès Camps / Ferreries. Joan Lluís Torres Faner (1968) ha estat el guanyador del Premi d’Investigació sobre Ferreries 2022-23, amb el treball titulat “La protecció del territori de Ferreries 1956-2013 de les lleis a les decisions polítiques municipals”. Una obra que analitza com la voluntat dels governants de torn ha influït en el desenvolupament urbanístic del municipi, i que demostra que les lleis, tot i ser suposadament clares i objectives, poden ser interpretades en favor de la voluntat política de cada moment.
L’investigador i arquitecte explica que “em vaig demanar què hagués passat a un territori concret, en aquest cas Ferreries, si les lleis o les decisions polítiques haguessin estat unes altres, i quin pes té cada un d’aquests factors. I és que les lleis per elles soles no són res, necessiten unes decisions polítiques i unes accions que les fan complir o no i les desenvolupen”. I per a què quedi més clar, posa un exemple. “La Llei diu que els municipis han de tenir plans generals per a ordenar el seu urbanisme, i a dia d’avui encara hi ha pobles de Menorca que no el tenen, com poden ser Es Mercadal o Sant Lluís. En canvi, Ferreries va ser el primer poble de l’illa en aprovar-lo, i açò és una qüestió de voluntat política. És a dir, que les lleis es poden aplicar més o menys ràpid segons la voluntat política”.
Davant d’un treball d’aquestes característiques, és inevitable preguntar-se si a Ferreries s’han pres bones decisions polítiques en el camp de l’urbanisme i en la protecció del territori. Torres respon que la seva investigació no funciona en paràmetres de si s’ha fet bé o no, sinó més com a descripció d’allò que ha succeït. Així, l’arquitecte explica que “les decisions que s’han pres a Ferreries han tingut unes conseqüències, igual que les que s’han pres a altres municipis”. De totes maneres, hi ha una dada que es troba a la introducció del treball, que demostra quina és la línia majoritària que s’ha seguit al nostre poble: “El municipi de Ferreries és el que gaudeix de més percentatge de sòl protegit de l’illa de Menorca, concretament un 98,07% de la seva superfície”. Per tant, en tots aquests anys, s’ha aplicat la normativa de manera que el resultat ha estat una elevada sensibilitat territorial.
I açò ha tingut conseqüències. Torres en parla comparativament. “Sant Lluís és un exemple totalment contrari, és el municipi amb la línia de costa més urbanitzada de Menorca. Açò ha implicat que tengui més creixement econòmic que Ferreries, però a nivell d’espais naturals, no hi ha punt de comparació”. El treball, per tant, corrobora que al nostre municipi s’ha seguit una línia proteccionista del territori durant aquestes darreres dècades (amb alguna excepció que tractarem més endavant), un fet que ha generat avantatges i desavantatges. En aquest sentit, Torres recorda que “diverses vegades a la història s’ha dit que com que la preservació del territori és un valor que afavoreix Menorca, s’hauria de compensar aquest esforç a partir d’una bossa comuna. Se’n va parlar abans i durant l’elaboració del Pla Territorial Insular (PTI) de 2003, però mai no s’ha concretat. I jo crec que estaria bé que els ingressos que tenen per IBIs i altres conceptes a pobles molt més urbanitzats com Sant Lluís puguin revertir en pobles que tenim l’espai natural més ben cuidat. S’ha intenta fer de manera puntual amb algunes actuacions del Pla Insular de Cooperació, però mai no s’ha articulat un mecanisme definitiu i sempre han estat qüestions més de maquillatge. El PTI hauria d’estar més valent en aquest àmbit. Aquells que hem optat per les platges verges, els boscos i zones verdes per a què la gent pugui anar a passejar i gaudir de la natura hauríem de ser compensats per aquells que s’han trinxat el territori per a tenir més ingressos”.
Aquest plantejament podria ser rebatut apel·lant a que cada municipi ha fet la seva tria i ara s’ha d’atendre a les seves conseqüències. Davant d’aquest possible raonament, Torres contesta que “si arribam a aquest punt, llavors hauríem de dir que el Camí Reial només es pot gaudir per part dels ferreriencs, que a les platges verges només hi poden anar els de cada municipi i no, per exemple, els turistes que estan a l’hotel de Sant Lluís. Menorca és un tot. Hi ha d’haver uns mínims comuns”.
El cas de l’Hotel Saronga
Un dels casos que s’expliquen al treball de Joan Lluís Torres és la “curiosa” construcció de l’Hotel Saronga (conegut després com Gavilanes), a Cala Galdana. L’investigador recorda que en els anys en què es va aixecar l’edifici, a finals dels 60, no hi havia cap normativa que permetés un edifici com el que es va construir, de 12 pisos. Les normes, afegeix, parlaven d’un màxim de planta baixa més dos pisos. A les conclusions del seu treball, Torres relata el següent: “La llicència el 1969 del primer i últim Hotel construït a Cala Galdana es concedí aprofitant un buit legal del Pla Parcial que no definia suficientment els paràmetres d’alçada reguladora i d’implantació de l’edifici o definició de planta baixa, de tal manera que a una parcel·la hotelera amb permís per construir planta baixa més 2 pisos s’hi aixecà un edifici de 12 plantes. L’ajuntament no va saber o no va voler trobar els arguments tècnics i legals per denegar la llicència, amb el resultat final de carregar-se la façana marítima dels penya-segats de Cala Galdana”.
Torres recorda que aquesta decisió municipal fou molt discutida. “Tant, que provocà que el Ministeri de Turisme avortés el projecte de construcció a Cala Galdana d’un parador, la redacció del qual ja s’havia licitat. Aquest fet va ser un dels motius perquè pocs mesos més tard el Governador Civil destituís l’alcalde el 1971”. L’arquitecte explica que quan aquest mandatari es desplaçà de Madrid a Menorca i veié l’edifici, s’enfadà tant que va alterar fins i tot la seva agenda de visita, i finalment açò provocà la pèrdua del projecte de parador i també que l’alcalde d’aquell moment perdés el seu càrrec.
Desenvolupaments urbanístics frenats
El treball de Torres parla també de desenvolupaments urbanístics que estaven previstos a Ferreries i que, en aquest cas, es van frenar. Un d’ells fou a Ets Alocs, del que l’investigador premiat diu que “molta gent ni se’n recorda que va estar a punt de ser una urbanització molt més grossa que Cala Galdana, i que per temes econòmics o d’oportunitat no es va desenvolupar”. També hi havia interessos per urbanitzar llocs tant emblemàtics avui dia com poden ser Santa Àgueda o l’interior del Barranc d’Algendar. En aquests casos, els projectes no van sortir endavant, sigui per qüestions econòmiques, empresarials o per decisions polítiques de cada moment.
Lleis massa flexibles?
De la investigació feta per Joan Lluís Torres se’n desprèn l’existència d’un marge interpretatiu en les lleis, que dóna la possibilitat de que determinades voluntats polítiques facin anar la llei cap a una banda o cap a una altra. Aquest fet, entén l’arquitecte, “demostra que les lleis no són mai perfectes, i tampoc no poden regular-ho tot ni poden arribar a tots els detalls. Per açò s’han d’interpretar per part de tècnics, polítics i jutges. Aquest és el marge que hi ha entre la llei i les accions polítiques, i crec que ha de ser-hi”. En aquest sentit, segueix Torres, “un Ajuntament pot decidir per exemple obrir o no obrir un carrer, i açò no és ni correcte ni incorrecte: és una decisió política que depèn de l’oportunitat, del moment… Aquests marges han d’existir, sinó tindríem gairebé una dictadura. Aquesta flexibilitat dóna joc, i és aquí on tots jugam. Quan no fas política, te la fan. Si ets un ciutadà i vols que obrin el carrer pots fer una manifestació, recollir firmes, fer cartes… Si ets un tècnic pots fer un informe recomanant una cosa o una altra. Si ets polític, pots prendre una decisió o una altra. Tothom té un rol, i en l’urbanisme hi juga tothom, des de promotors fins al batle de torn”.
El treball premiat és un primer tast, explica el seu autor, d’un tema que pot donar molt de sí, i que podria ser publicat a través de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME). En la seva darrera conclusió, Torres resumeix el següent: “Tenc la certesa que aquest treball de l’ordenació del territori d’un lloc tan concret com el de Ferreries, pot ser un exemple per extrapolar a molts altres indrets de la nostra geografia propera i així explicar a les generacions futures com, la societat menorquina, va aconseguir preservar la Menorca reserva de la biosfera que estimam”.
