Les nostres festes tradicionals mantenen una sèrie de fets que anam repetint any darrera altre, perquè son com un fil que ens lliga directament amb els nostres avantpassats. El que ells van viure, disfrutar i estimar, de qualque manera ens arriba a nosaltres per mitjà d’aquesta TRADICIÓ. I nosaltres també vivim, disfrutam i estimam aquestes arrels. Les volem reviure cada any, i voldríem que els nostres fills també les estimessin com les estimam nosaltres.
Així i tot hi ha que recordar que sa majoria d’aquestes tradicions estan condicionades per una societat canviant; o podríem dir evolutiva. Algunes coses van variant amb el temps. Amb els anys, a les nostres festes anem afegint i llevant coses i, costums que han perviscut unes temporades amb noltrus, i per una o altre raó han variat o a vegades fins i tot desaparegut.
I la música és un dels aspectes de la nostra festa que estan a l’empara de la constant evolució social. Podriem comentar com ha variat la música que fa la banda del poble, o el so del fabioler o fabiolera, la música que sona als bars aquests dies de festa o la música que es fa per animar a la gent del poble amb ganes de ballar i seguir allargant la festa.
Cadascuna de les músiques tenen el seu moment a dins la nostra festa. Si poguéssim mirar per un foradet com eren les festes de fa cent anys segurament ens sorprendríem. I la música sempre ha estat present. Sempre hi ha hagut balls a la nostra festa. El conegut com a Ball Encantat o Ball des Caixers, era una manera de recaptar per a les despeses de la festa. Tradicionalment es subhastava el 15 d’agost, festa de la Mare de Déu, segons les anotacions en els llibres d’actes de l’Ajuntament . Es celebrava durant la vetlada del dissabte i del dia del patró. Els caixers tenien també responsabilitats pròpies a complir en el ball. La seva assistència era obligatòria i havien de vetlar i guardar respecte a la tradició.
En aquestes revetles, i segons explicava l’Arxiduc Salvador a finals del segle XIX, s’havien introduït els nous balls de moda a Europa, el vals i la polka.
En Joan Pons, es sereno vell, escrivia l’any 1905 aquesta glosa sobre ses festes de Ferreries:
Van ballar fins a mitja nit
sa gent amb molta alegria
i després van anar al llit
esperant demà de dia,
algú be descansaria,
de ballar estava cruixit .
Després de la guerra, Bartomeu Florit Allès, i ja entrats els anys cinquanta, explicava en una publicació de l’Iris com eren aquests balls:
“Después de la cena, tiene lugar el baile que en el transcurso del tiempo ha ido evolucionando, pasando del antiguo baile de fandango amenizado por guitarras y acordeón y tras unas horas del cual se daba por terminada la fiesta de la víspera, yéndose a dormir la mayoría, el baile moderno actual que se prolonga hasta la madrugada, amenizada por dinámica orquesta con vocalista” .
Arribats els anys 60 la música fa una capgirada de manera que tot agafarà noves formes. L’arribada del turisme, els avanços tecnològics com la radio o els reproductors de vinils, més tard la televisió, la millora dels instruments ara electrificats marquen canvis substancials. Alguns grups es preparaven per poder fer música als turistes a l’estiu, a la vegada que el jovent s’engrescava anant als balls que es feien a les festes. Els grups conformaven un repertori ballable intentant introduir les novetats que venien de fora, temes dels Beatles, Rolling Stones o Creedence. Aquests s’anaven intercalant amb la que venia de la península sobre tot amb pasosdobles, tangos o les cançons de Manolo Escobar. A aquesta mezcla d’estils s’hi afegia alguna pinzellada menorquitzada amb cançons com “Na Catalina de plaça” que a ritme de vals i amb una tornada que venia acompanyada del “cuac cuac cuac” feia que el públic forani aprengués prest a cantar. A aquesta cançó fàcilment es mesclava “Sa cuinera” o amb “El amor es como el vino”. A tot açò també s’hi sumaven els italians com Adamo o els francesos con Charles Aznavour, creant un repertori variat i a la vegada dels gusts generalitzats i modernitzants.
Per tots els pobles de l’illa van sortir grups d’aquestes característiques que tocaven habitualment als hotels i a les festes que es feien a les diferents poblacions. A Ferreries van aparèixer “Los Isleños” (1964) que es van posicionar com un dels millors grups de l’illa, sempre al dia de les novetats musicals i amb una bona qualitat musical. Poc temps després els “Cousins Group” (1966) també començaven en una carrera semblant, encara que aquests tiraven d’un repertori més internacionalitzat amb temes una mica més roquers. I un any després “Jupiter’s” (1967). Aquests grups prest van aprendre a cantar amb “anglès” sens conèixer l’idioma.
Les verbenes agafaven noves característiques. El lloc va passar a la pista de basquet del camp de futbol. Es pagava una entrada que anava a benefici del club i la barra del bar també treia una bona caixa. La pista estava mínimament il·luminada amb algunes bombetes i decorada amb tires de banderetes de paper. L’ambient era atraient pel jovent que cercava poder trobar parella per ballar a les fosques. Altres ho miraven amb mals ulls i no deixaven que els seus fills hi anessin. L’entitat organitzadora contractava a un bon grup de persones per custodiar les diferents possibles entrades al camp. La gent jove prenia gust en botar i entrar a la pista de ball sense passar per taquilla. Normalment actuaven en grup i quan botava un, botaven tots con un grup de llops… sempre n’aplegaven algun però els altres ja eren dins.
Un altre dels fets que acostumaven a passar als balls eren les baralles. Iniciades per diferents raons moltes venien ja d’altres festes de poble. Quasi sempre les baralles eren amb ciutadellencs o sobre tot Migjorners. A Sant Joan o Sant Cristòfol ja s’havien provat els punys i quedaven d’acord. A Sant Bartomeu ens trobarem! Aquestes baralles eren tema habitual dels cronistes de l’època.
Els balls solien estar amenitzats per dos grups que anaven intercanviant-se segons previs acords. A la vegada, cal recordar que els equipaments de so eren ben diferents dels actuals, però sempre es competia per a veure qui podia treure més potència dels seus amplificadors. El llistat de grups que van passar per les festes de San Bartomeu es ben variat i es pot consultar en els diferents programes que l’ajuntament editava per les festes. “Feeling”, “Cosmos”, “Isla”, “Huracán”, o els grups del moment a Ferreries eren els més habituals.
Entrats els anys vuitanta es va acostumar a organitzar una sonada o trobada folklòrica el dia de la festa a la plaça de l’Oar mentre es mantenia el concert del camp al mateix temps. I el dia de Sant Bartomeuet, quan era costum fer explotar una traca i focs artificials es va començar a organitzar concert de ball a la plaça també. L’any vuitanta els protagonistes van ser el grup “Spray” i “Doblas y sus Boys”. Vindran també canvis substancials pel que fa a repertori i la moguda musical madrilenya dels anys vuitanta també s’anirà filtrant en els nous ambients.
L’any 1982 entra en joc un altre factor en el món de les revetles i és que aquest any l’ajuntament va contractar una orquestra de fora. Va venir “l’Orquestra Galana” que va actuar dia 24 al Pla de l’església, i dia 25 va repetir amb el grup “Triangle” a la plaça de l’Oar. Les orquestres tenien la costum de que el seu repertori vingués amarat de música tropical amb molta salsa. Aquesta costum de contractar orquestrina es va mantenir durant uns quants anys.
I va ser el 1983 quan va inicar-se una ballada folklòrica el dia 23 al Pla de l’església. Aquell any va venir el grup folklòric “Aires de’s Migjorn”, “S’Atalia” d’Eivissa i el “Grup Folklòric de Ferreries”. També en aquelles festes l’orquestra de fora que va tocar va ser la “Orquesta Sintonia” que va compartir escenari amb “Trayler”.
El temps va seguir canviant les coses i la ballada folklòrica del dissabte fa poc va desaparèixer. L’any 2022, just l’any passat, van seguir tocant a la berbena el grup “Huracán”, que possiblement si ens atenem a les definicions dels diccionaris estàndards podrien agafar el nom de “popular” o “tradicional” ja que es mantenen de generació en generació.
