Passa que quan arribes a un edat en la que resulta més fàcil rememorar el passat que fer plans de futur, si pens en les Festes de Sant Bartomeu que celebrarem d’aquí a poc, em van passant les imatges, sobretot, de quan era petita, de joveneta, de mare amb els fills petits… Els records es van enfilant un amb s’altre, encara que en els meus em trob que, en tres ocasions , el que record són absències, ja que per diferents circumstàcies no vaig poder viure Sant Bartomeu a Ferreries.
Primera absència: tenia deu anys, ma mare havia mort la tardor anterior i la família vam passar les festes al camp, a casa d’una tia que eren pagesos. No en record massa coses d’aquell Sant Bartomeu, ni que em sabés greu haver de marxar. Per a mi, les festes, tot i que eren excepcionals, es basaven en arreplegar amb una senalla les avellanes que els joves es tiraven i revendrer-les. O anar a ses turroneres i comprar-los quatre bagatel·les. Però amb el fet que ma mare morís, molt jove i de forma sobtada, trobava evident un dol que s’havia de respectar. Era un costum que els majors respectaven amb tota naturalitat, per tant, inqüestionable.
Segona absència: l’any 1970 havia mort el sogre i, com en l’anterior vegada, vam anar a passar Sant Bartomeu a fora, a una de les platgetes que voregen Binimel·là. Dormíem en una cova que li deien “d’en Pere Janer” i per fer el menjar vam posar un tendal a una barbacana d’allà mateix. No podria dir que en aquest cas em dolgués no ser a Ferreries: vam fer molta xauxa, tota la platja era per noltros, nedàvem, pescàvem amb canya. Van ser uns dies en els quals, tot i que el motiu era el dol, ens ho vam passar prou bé.
Una cosa sí que em vaig perdre aquell any, la participació per primera vegada a la qualcada d’una dona caixera. Sa primera caixera de Menorca! Na Consuelo Marquès. Aquest esdeveniment va ser molt celebrat i, tot i que en aquell moment potser ningú no n’era massa conscient, va donar pas a moltes altres dones que avui dia participen en les festes patronals dels pobles, a excepció de Ciutadella, de moment.
Tercera absència. Aquesta és més recent, va ser el 2017, quan em van haver d’hospitalitzar al Mateu Orfila degut a una malaltia que havia aplegat pocs dies abans de les festes. Ja tenia diferents menjars preparats i els vam haver de congelar. Aquell any sí que realment vaig sentir-me enfora del poble, encara que la família estava sempre a prop i quan venia a veure’m qualcú m’informaven de com anaven ses festes, sa bulla que hi havia per tot, sa gentada que omplia carrers i places seguint els actes protocol·laris, etcètera. Aquesta absència obligada va tenir, no obstant, un moment inoblidable: el dia de Sant Bartomeu en Paco i en Tomeu, es fill, es van presentar a l’hospital amb una canya verda amb sa corresponent cullereta i me la van entregar fent tota la cerimònia. Jo també em mereixia un trofeu, van dir.
I fins aquí sa meva petita llista d’absències que, vistes com en un mirall retrovisor, tampoc van ser massa traumàtiques ni males d’encaixar. Aquestes vivències i records dels Sant Bartomeus que he viscut, ara descansen al calaix de la meva memòria com un petit tresor.
