D’entre les finalitats de la poesia cal destacar-ne dues. Interrogar i Sacsejar. Els poemes han de temptar els límits del llenguatge i la pensa. Han d’eixamplar l’espai vital i emocional que ocupam abans d’escriure’ls o llegir-los; apropar-nos un mica més a l’Enllà. Emperò, sobretot, la gran fita de la poesia és celebrar la Vida-a-l’Engròs. Agafar —en préstec— el «material» existencial de la comunitat per modelar la peça creativa, assaonar-la, cuinar-la i tornar-la de nou, en una nova identificació, als conciutadans.
Així, aquest poema és l’intent d’explorar la bellesa i seducció d’una festivitat tan nostra com de l’Amor, el Cor i la Complicitat. Versos que, amb humilitat fonda i poètica, exploren la tradició i generen la bitzèrria més magnànima. L’entrega total i absoluta a la unió: la simbiosi precisa de caixers i caixeres amb l’animal.
Com diu Blake, cal retenir l’infinit en la mà per eternitzar el temps. I, vertebrant els records i la umbilicació als veïns, familiars i amics, he compost aquesta ODA SANT BARTOMEUENCA com un gran crit, una constel·lació de mots simfònics, entre la mística i l’abraçada, que supuren mots i Natura, estima i creació, desig i Univers.
La pertinença a un teixit concret i global, als carrers nostrats que m’han injectat el verí del Viure Poemàtic, la mirada profunda i màgica d’allò que, tanmateix, no pot ser dit ni escrit. I tal com Eliot reté el «guspireig sobre les tenses cares solcades pel temps», jo escric per formar part d’un Poble —Ferreries— que em retorna, amb comitiva humanal, els esvalots a la innocència iridescent d’Existir.
D’ESTRELLES I QUALCADES
Conec l’esvalot als ulls,
l’espolsada al bell mig de la plaça
quan els braços s’alcen
i els anys, perduts en el devessall del sol,
invoquen amants que s’eleven en certitud.
Els cavalls engalanen la festa
i els esperons, embogits, xerrisquen
l’excitació sobre la pell ullpresa de l’estiu;
esmes d’amors que rebutgen
el silenci dels genets delirants
i cavalquen l’invisible ressò.
No és el salt que penetra la glòria
sinó l’esquitx que tot ho magnifica.
Però la indefugible embriaguesa
devasta l’equilibri d’aventures sinuoses
i, després del coit, xucla les sines fins al fons
de cap-got on l’angoixa eixuga l’epifania.
Passen les festes i el cercle, sempre narratiu,
retorna la bulla al centre de la col·lisió.
Ara, emperò, després del deliri encès,
encara suspenen en la pesantor del viatge
guindoles suades de cabòries
i negres crineres que pentinen
l’Ésser amb l’animal, el xerric
de la qualcada persistent, el recer dèbil
escalfant l’esclat de dos cossos
quan recreen l’entrega totèmica
de les feres:
sobtosa èpica
que amb una estrella emmirallada
en el front, florada d’or i vellut,
desdobla l’Acte i el reté
dins la immensitat de les cinc puntes
que agombola, d’una sola mirada,
tots els orgasmes.
