Amb aquest escrit, publicat a la Revista de Ferreries, a l’especial de Sant Bartomeu de l’any 1998, voldria reivindicar, 25 anys després, que aquest sentiment de germanor que desperten ses nostres estimades festes durin tot l’any, tres dies són molt poc. Bones Festes!
Ja hi som! Ja és aquí!
23 d’agost dissabte de Sant Bartomeu, i. . . ! nyeta món! ses formigues tornen passejar-se per dins sa panxa; pareix mentida, a sa meva edat. . . De moment, he pogut fer una estona més la vessa per dins es llit. Ah, i que la veus! Ho és una dona, que tenc: m’ha preparat xicolati i coca bamba per berenar. Bé, ja veig que em convindrà fer via per despatxar ets enviats que em toca; en un dia tan assenyalat, és qüestió de no fer tard almon!
M’agrada anar a dur es pa des forn. Jas, però: ell sembla que només hi faltava jo!
Bon dia! Que regalau res, avui? Com així tanta gent?!
N’hi ha qui contesten al “bon dia”, d’altres deixen anar un somriure d’orella a orella. I broma d’un, broma d’un altre –de quin pas s’encomana , sa festa!–, l’estona d’espera, el temps d’espera va passant, passant. . .
Si va passant!. . .
Cago’n dena, un quart per a les dotze! Ja faré tard a sa bandera!
A. . . a quina hora tancau? deman ja tot nirviós. Hem tranquil·litza algú, fotent-se’n, de darrera el taulell.
(Ah, sa festa, sa festa –pens jo–, com s’encomana, sa festa!)
Així, idò, ja som partit escopetejat carrers amunt, amunt.
Com ve que som dalt, en el pla de l’Església, faig uns bons alens (que deu ser s’edat?). Que bé que ha anat, tot és just a punt de començar (aquí també deuen haver pensat amb jo!). Hi ha una gernació i el bordell és gros. Ses formigues ara ja no se passegen: ara ja corren, ara ja. . Ses cançons van ben entonades i el “Si, si, si, Sant Tomeu ja és aquí” es deixa sentir qui sap les vegades. De cop, dalt la Sala, formen els caixer; surt el batle amb la bandera en la ma i adreça a la multitud desficiosa aquella mena de paraules vibrants, sentides i escaients que en aitals ocasions pertoca de dir. A continuació, la màxima autoritat local entrega la bandera al caixer sobreposat.
L’esclat ha estat gros, però encara el xxxt! de la gent han fet que el silenci pogués sentir-se.
I ja en aquest moment, la fina tonada de flabiol s’eleva per l’èter dolcíssim acompanyada dels tocs de tamborí.
Ah, moment màgic i electromagnètic de la festa nostra, que em dus aquest escarrufament al cor tremolós! que em poses aquest nus al coll i la saliva no passa! que m’encens la sang des de tan endins i em ve rampa! i aquesta pell de gallina! i aquests ulls que’m piquen! no sé que m’agafa! (a sa meva edat, açò no hi treu!)
Tiruriruriii – ti! La tonada ha fet la cadència final. La plaça tota s’esfondra: crits, cants, bots i brams, abraçades! Així, idò, érem TOTS que estàvem en aquella MATEIXA contenció; així, idò, també ara en la fusió som TOTS U! Les formigues ja no és que corrin: ara. . . ara ja van desbocades! I jo, jo bé m’hi amoll!
La banda ja ha començat a sonar l’himne de Ferreries i tots a l’una corejam la tornada: “Ferreriencs, cantem a nostra pàtria, a sa que és niu des més tendres amors; siguem amants del bé de nostro poble i un Déu-vos-guard bategui en nostros cors.”
Jo crec que mai, els ferreriencs, ens sentim tan patriotes com aquests dies; i també crec que realment ens estimam aquesta petita pàtria que és el nostre poble, però aquest amor hauria de durar tot l’any. De què ens serveix tanta estimació només per tres dies?
L’himne segueix: “Com ranxet de coloms blancs posat baix de la muntanya. . .” No acab d’entendre la cosa aquesta dels coloms; jo diria que els ferrerierencs (sic), els ferriencs (sic), és a dir, els ferreriencs som més formiguetes que coloms. Ho dic perquè el nostre poble té bona anomenada de gent feinera; i ho demostra que si voltes un poc per l’illa –com és el meu cas, per imperatiu de l’ofici–, pertot trobes gent de Ferreries; o bé, moltes vegades que et presenten a qualcú, com a garantia de responsabilitat, diuen,
Açò, clar, ens honora. Intentem, idò, mantenir-nos en tan alt concepte.
L’himne s’ha acabat. El sarau va ben servit. Aquí, enmig de tants, fus entre tants, tenc una sensació d’estimació a tothom, que no me’n mouría per res. I Love you! V!
Cago’n dena, es panets! Me n’hi vaig corrents!
Bon dia! Què és açò, tanta de gent? Que regalau res, avui?
