El pla era gran, llarg i ample, i el tractor modern, quasi bé nou, agafava el trencall de cap a cap, sense alterar per res la seva marxa ni la renou del motor de cent cavalls, que no passava cap pena tot i l’eix de nou braços molt reforçats, feixuc i compacte com eren ara els eixos.
Anaven un poc endarrerits de feina. L’any havia començat plujós i així havia continuat fins ben endavant. La setmana passada havia deixat sembrats els costers, ja que els plans encara blanejaven una mica, i reconeixia que hi passava més gust fent les faldes, encara que sabia que podria confiar plenament en la seva màquina, a la que coneixia perfectament. No s’havia de badar mai, i més allà, que era un terreny ‘lliserut’ i per açò sempre se’n desprenia alguna llosa. Això, no estant el tractor pla, podia ser un perill si no anaves viu. A més, els darrers anys havien proliferat per tot força ullastres i mates i contínuament s’havia de maniobrar per esquivar-los, per la qual cosa havies d’estar sempre atent i concentrat en allò que feies i no es podia pensar en altres coses.
Però als plans era diferent, i un bon tractorista, una volta havia armat bé el tornall, si conei bé el terreny que treballa (com és el cas) no passava cap pena, i amb un tornall llarg i sense destorbs, podia tardar cinc minuts bons per anar d’un cap a l’altre sempre en línia recta. Açò, clar, resultava una mica monòton i quasi avorrit, fet que propiciava que el cap, de vegades, se li anés una mica de cap a altres paratges.
Ara no es podia llevar del cap la noticia que li van donar el passat cap de setmana, i pensava molt en aquell bon home que era en Xisco es pescador. Bon amic de son pare i també seu, el planyia pel que devia estar passant. Açò d’haver de denunciar a l’home d’una neta devia ser una cosa molt trista i ell, pobre bon home, no s’ho mereixia. Açò el feia reflexionar sobre com de sorprenent i injusta pot ser la vida, i de com una decisió ho pot desbaratar tot, depenent únicament de si surt cara o creu.
Amb el pensament se n’anava ara bastants anys enrere, quan ell havia posat l’ull damunt la neta d’aquell home apreciat per tots, sabent del cert (perquè es coneixien molt bé) que estaria encantat de tenir-lo, a més de com a amic, també de net manllevat, segurament no s’hauria pogut imaginar un de millor per na Patrícia, la seva neta.
N’hi havia que deien que no era la més guapa del poble, però a ell li pareixia que era la més guapa del món. I com que ell era un al·lot serio, feiner i de bona casa, no gens lleig (encara que tampoc guapo) i feia molt bo amb el seu avi, va pensar que podia deixar anar un ham i a veure què passa.
Però una cosa pensa el cavall i un altre qui l’ensella. Un diumenge a fosquet, mentre eren tot el ranxo al ball que es feia a un bar del poble, es va decidir a treure-la a ballar i mentre ballaven, de forma molt de passada i tant subtilment com va poder, li va demanar per sortir, res serio, només com a amics, per anar-se coneixent, ja saps: passejar, anar al cine, a fer una copa… aquestes coses.
Quasi va caure de cul davant la rotunditat del no d’ella. No és que s’hagués fet moltes il·lusions, però s’esperava que almenys li concedís una oportunitat. Ni açò! T’estim molt, però som amics, ets un bon al·lot i t’aprecio i vull que siguis feliç, però amb un altre, perquè amb jo no ho seràs, etc.
Més que frustrat o decepcionat, es va sentir ridícul, i de fet li va costar molt temps tornar a xerrar amb ella. Van continuar fent bo, i encara hi feien, però tot es veia ja d’una altra manera.
Després va passar el temps, i com sol succeir quasi sempre, la cosa va deixar de coure. I ell es va concentrar en viure la seva vida i a la seva manera. Treballava de missatge al mateix lloc des de feia molts anys. La feina li agradava i la feia bé, i a més, amb el temps, havia arribat a sentir una gran estima per l’amo i madona del lloc, i ells (matrimoni sense fills com eren) també l’estimaven molt a ell. Bastants propietaris de lloc l’havien anat a cercar perquè volien fer-lo pagès d’alguna de les seves propietats, i tot i brindar-li moltes vegades més formatge que pa, mai s’havia volgut moure d’allà on era.
Treballava de dilluns a divendres sense horari fix, i menjava i dormia al mateix lloc sense anar a poble per res, i a les vetllades, com que no li agradava la tela, llegia molt, arribant a tenir a ca seva una petita biblioteca prou interessant, i el cap de setmana estava sempre ocupat amb les seves aficions. Solia anar molt al cine, que era una de les seves grans passions, al futbol i a gairebé tot els concerts de rock que es feien a l’illa. A més li agradava molt viatjar, i ho feia sempre que podia, sobretot per acudir al concert de les seves estrelles preferides. Entenia i rallava l’anglès, amb tota normalitat, tocava bastant bé la guitarra elèctrica i tenia molts amics.
També na Patri havia fet es seu camí. Al·lota de bon cap com era, havia fet una petita carrera de puericultura i feia feina a l’escoleta del poble quan va conèixer al subjecte en qüestió. Alt, moreno, de llarga cabellera (que s’aclaria de tant en tant amb un gest de la mà, que pareixia mecànica però que en realitat estava molt estudiat) amb molta “parlica” i xulo a més no poder, no va passar massa pena per conquistar-la.
Era el clàssic tipus incult, que anava (segons ell) sobrat de tot, el típic “enteradillo”, però açò no era el pitjor. La qüestió greu era que no en volia pelada, i per poder viure sense fer feina era capaç de fer qualsevol cosa, alguns d’ells gens recomanables.
Així i tot ella n’estava enamorada fins al moll dels ossos, i quan al cap d’un temps a ella li van brindar una feina fixa d’allò seu a un altre poble, se’n van anar cap allà i aquí es pot dir que pràcticament va desaparèixer de la vida del missatge.
L’avi en Xisco, però, el va calar tot d’una, home molt viu i experimentat com era, tenia a més com un sisè sentit que li permetia endur-se’n les persones a la primera ullada. Per açò, quan na Patri li va dir que sortia amb ell ja li va insinuar (perquè no li volia fer mal) que anés viva.
Ella, és clar, va riure i li va dir que no passàs cap pena, que amb el temps també a ell li agradaria. Com hauria desitjar haver de reconèixer que s’havia equivocat! Ben al contrari, el temps, al final, li va donar la raó, i després de molts mesos de veure-la trista i deprimida, el dia que li va descobrir un ull blau, no s’ho va pensar més i el va denunciar.
Ara, mentre anava llaurant, el missatge penava amb allò que hagueren pogut ser les seves vides si aquell dia ella hagués decidit donar-li l’oportunitat que ell tant desitjava, o si en tost de cara hagués sortit creu. Era mal d’aventurar, és clar, l’únic segur era que en Xisco hauria estat feliç. I al mateix temps es demanava també què passaria si encara ara ella li fes una insinuació, un d’aquells somriures tan evocadors que tantes vegades li havia cist a la preciosa cara, una carícia, o un qui sap?
De vegades, va concloure, el cor de les persones pot estar enredat enmig de la posidònia del mar de la vida, i un dia qualsevol, sense saber per què ni per què no, un temporal de tramuntana el pot arrossegar enmig de l’alga fins a una imaginària platja, a on pacientment esperarà ser trobat per algú que tal vegada també haurà perdut el seu.
