Fa unes setmanes, un dels molts grups de caminants que tenim a Ferreries ens van convidar a un dinar per celebrar el final de curs, donat que amb la calor que fa a l’estiu aquests tipus d’activitats queden suspesos fins a la tardor. Un detall molt d’agrair, aquest de convidar-nos ja que, tot i que actualment en Paco no participa activament d’aquestes caminades, ell havia estat amb el grup que havien començat aquestes caminades col·lectives, per allà el 2005, quan els va arribar la jubilació.
Des d’aquest referit 2005, el gust i l’afició per caminar en ranxos d’amics o grups més o manco organitzats, s’ha anat popularitzant de cada vegada més i avui dia és molta la gent que hi participa. Pens que, entre d’altres coses, com a antídot a una vida més sedentària o com a resposta a una menor vida social.
També hi ha algú que pensa que l’anar a caminar s’ha convertit en una moda, però a mi em sembla que és molt més que açò; és redescobrir la natura que ens envolta, és disfrutar de dies radiants i cels diàfans, o d’altres de freds i ventosos, quan sentim a la cara l’aire fresc i o un sol vivificants.
Anar a caminar, sols o en companyia? Depèn de cadascú. Personalment m’agrada fer-ho sola; poder escoltar millor uns sons diferents, els ocells com canten i el soroll de les meves passes. Gaudir una estona del silenci i parar l’orella per escoltar o escoltar-nos i no només per sentir les palpitacions del propi cor, sinó també la veu interior que ens duu a la reflexió assossegada sobre el què som i cap on voldríem anar fent camí.
Es clar! Açò que estic dient, aquesta manera d’enfocar les meves caminades són perfectament compatibles amb d’altres. Així i tot a mi em va bé, la de caminant solitària, per assolir -perquè vull- aquesta forma temporal d’aïllament , aquest temps de solitud, per després retornar a les rutines diàries, a la xerrameca i les renous… amb les piles carregades. Per a mi, aquest temps és equiparable als moments en que, un cop s’ha acabat el dia, ens asseiem a la fresca de les nits d’estiu i contemplam la foscor, una foscor silenciosa i barrejada amb les tènues llums de les finestres de les cases veïnes.
En qualsevol cas, caminar, passejar… que també està recomanat, avui dia més que mai, pels metges, sempre és una bona opció i no només per a cremar calories i mantenir a ratlla el colesterol (a prop de Ferreries tenim un camí popularment batiat com la ruta del colesterol). És gratificant en molts altres sentits i és, en darrer terme, conscient o inconscientment, el símbol d’una bona determinació: seguir fent camí, seguir caminant per la nostra vida amb la decisió de tirar endavant, més enllà dels desànims que tothom tenim de tant en tant.
