En aquell juliol del 1986 a Menorca va passar un cas molt especial. Va esdevenir un mes misteriós, molt lluminós i de sol radiant. De nord a sud s’intuïa cosa estranya. No tardaren a arribar notícies sorprenents anunciant apariciones d’unes criatures provinents d’altres planetes. Alguns s’aventuraren a dir que si tenien el cap gros.
Apareixien arreu de l’illa, entre dues fosques tirant cap a la vesprada. Alguns ho percebien com una amenaça i advertien de possibles intencions bel·licoses. Però l’amo en Joan no era un d’ells i digué:
–I perquè no poden venir a dur-nos la Pau, que tanta falta mos fa.
Tothom hi deia la seva, xerratorum per aquí i per allà, a veure qui la deia més grossa.
En Toni, amic meu, era estudiant i als caps de setmana anava a ajudar als seus pares en el lloc. Em digué:
–Vicent, vine a passar aquests dies amb noltros i veurem si succeeix res de nou.
I cap allà vam anar. En arribar son pare ja mos digué:
–Quan sigui fosquet anirem a la platja, avam si avui venen.
Vàries persones del poble, el batlle i tot, ens acompanyaven en aquell fosquet a la platja tot expectants.
En el cel van aparèixer uns llumets de tot color que s’apagaven i s’encenien intermitentment.
–Fan l’ullet!
Feia molta llum, i era tant potent que es reflexava a dins la mar. Van estar-hi ben bé una hora i se’n van anar tal com havien arribat. Vam aguantar tota l’estona amb expectatives de qualque cosa més. Va volar un colom molt avall i madona digué:
–Qui duu una escopeta? Perquè és un d’ells.
–No!
–No veis com brilla?
–Sí, però és per un reflex del Sol.
Tots mos vam quedar ben callats, com a desubicats, sense saber ni ben bé que pensar. Però enteniem que qualque cosa hi havia allà.
I ara us vull contar una història que podria ser verídica.
LA NAU DEL CEL
En una nit clara i tranquil·la, a una casa de Sant Lluís n’Antònia i en Lluís estrenaven casa.
–I per què no sopam al jardí aquesta nit tant meravellosa? –digué la dona.
Dit i fet. Però de cop es va fer un silenci inquietant, i al cap de poc van quedar garrativats al veure com davallava del cel una nau rodona amb molts de llumets.
En haver aterrat, es va obrir una porta verda i varen sortir dues criatures guapíssimes que els van saludar amablement.
–Cariño, ¿los invitamos a cenar con nosotros? –n’Antònia era de pares castellans i en moments tensos com aquell les paraules li sortien en castellà.
–Serà tota una aventura! –li digué en Lluís, amb paraules més convincents que no la seva gestualitat.
Al final tots quatre van menjar i beure. L’ambient es relaxà i els visitants apreciaren molt el ginet, que deien que era suc dels déus.
–Aquests agafaran una bona torrola! –digué n’Antònia.
–Què va! Si no els hi fa cap efecte –li contestà en Lluís.
Als visitants podria ser que l’alcohol no els afectés tant, però a n’en Lluís i a n’Antònia la presència dels visitants i el ginet els hi provocà efectes afrodisíacs.
Així que en haver sopat en Lluís s’animà i va proposar realitzar un intercanvi de parella. Tots hi van estar d’acord.
–Sí, mos sembla bé –acceptaren els visitants. Quan visitam nous planetes de l’univers ens agrada provar noves costums i maneres de fer.
La dona d’aquí se’n va anar amb l’home d’allà i la dona d’allà amb l’home d’aquí. Cada parella en una habitació diferent.
N’Antònia va quedar esglaiada i un punt decebuda al descobrir quina cosa més petita tenia entre les cames aquell home tant formós.
–No t’apuris –li digué somrient. Quan vulguis que creixi m’estires una orella i allò creixerà tant com vulguis.
Van estar fent l’amor tota la nit. N’Antònia no havia tingut mai una nit com aquella, i pensà «Li he de contar a na Beneta».
En sol demà li demanà a n’en Lluís com li havia anat.
–Malament! Quan estava animat, m’estirava les orelles repetidament i em desanimava. No hi va haver manera de fer res, va ser un desastre –li contestà resignat en Lluís. I pensava per a ell, que ni quan estava amb na Beneta.
–Idò jo li estirava les orelles i allò que tot d’una era tant petit creixia a unes dimensions descomunals. Mai havia passat una nit com aquella. Em deia ara així, ara d’una altra manera, es veu que allà estan molt espavilats. Però mira Lluís, no t’apuris, no en tens cap culpa, no ho sabrà ningú. Tu saps que jo a tu no necessit estirar-te cap orella.
–I com he quedat jo per als del seu planeta? Quina puntuació em donaran?
–Quan ens hem acomiadat, mos han donat una besada i he notat als llavis de l’home que eren de metall. És clar, ja devien tornar al seu estat natural. Però jo crec que han quedat satisfets perquè al anar-se’n mos han dit fins a una altra.
Tot semblava que en efecte van quedar molt agraïts de la seva estada a la Terra.
Bon juliol tingueu, des del camí de ses Capones.
