Llorenç Allès camps / Ferreries. Al polígon industrial hi ha una caseta de llenya on el Club Atletisme Ferreries guarda el material amb el que els joves entrenen. A prop, hi ha un carrerany guanyat a la gespa on practiquen els joves (i no tant joves) atletes, i unes petites instal·lacions de calistènia que fan la funció de gimnàs a l’aire lliure. Amb aquesta base és com viu un esport que, a Ferreries, ha donat èxit rere èxit. Una situació a la que podem posar cara amb tres noms: Ángela (Lita) López, Maria Palliser i Marina Bagur.
Aquestes tres atletes acumulen triomfs, rècords i experiència com segurament no es pot dir de cap altre esport a Menorca. Els seus èxits s’han forjat a partir d’esforç personal, entrega i constància, i persisteixen a dia d’avui tot i la veterania. Lita López té 47 anys, i Maria Palliser 45, i segueixen estant a primera línia en les seves categories. Marina Bagur és més jove (26 anys), i destaca ja també a nivell balear.
Què té, llavors, l’atletisme a Ferreries per donar tants bons resultats?. Lita López respon: “Sobretot tenim algú que tira del carro, que està davant, li agrada allò que fem i es preocupa sempre per trobar el millor per cada atleta”, referint-se a Manolo Muñoz Corrales, fundador l’any 1987 del Club Atletisme Ferreries. El fet de tenir un club actiu i dinàmic, entén Marina Bagur, també ajuda, “perquè la gent fa gent, i és més fàcil atracar-te a un esport si veus que hi ha més gent que el practica i, a més, el practica amb èxit”.
L’atletisme, com a esport individual, exigeix dedicació, constància i força de voluntat. Elements que no han faltat a cap d’aquestes tres atletes. Maria Palliser, per exemple, explica que “he de sortir cada dia a entrenar, faci sol, fred, plogui o bufi vent. Hi ha dies que els cinc primers minuts costen, però quan hi ets, després ja tot està fet”. I és que l’autoexigència és clau en un esport així, però sempre amb moderació i seny. La pròpia Palliser ho sap, ja que ella mateixa va aturar de competir en el moment en qué teòricament el cos pot donar el màxim rendiment, entre els 23 i els 33 anys. “Em vaig obsessionar molt en aconseguir marques i llavors córrer va deixar de ser divertit i vaig estar deu anys sense córrer.
Després per casualitat me van dir d’anar a fer la Carrera de la Dona a Maó, i me va tornar a picar les ganes de tornar a partir, i fins ara. Tenc clar que mai més me tornaré a obsessionar com llavors. Ara gaudeixo fent aquest esport. Si surten les marques, fantàstic, sinó, ja sortiran”.
López també va viure una etapa de molta exigència i de desmotivació quan va estar al Centre d’Alt Rendiment de Soria. Una etapa on, recorda, “també em vaig exigir molt. Només hi era per entrenar, i sentia que havia de quedar bé. Va haver-hi un moment que ja no assimilava els entrenaments, practicant fins a sis hores. A darrera hora quasi ho volia deixar, i va ser que en Manolo estava allà i em va animar i redirigir. Açò va fer que el proper any tingués ganes de competir, però tornant a Menorca. Vaig fer un canvi de xip, i em vaig proposar disfrutar i passar-ho bé i fer allò que a mi m’agradava, les disciplines que m’agradaven. Ara tenc unes grans ganes de competir i de seguir disfrutant, a més els resultats acompanyen”.
Amb aquestes pujades i baixades, la carrera d’aquestes tres atletes està farcida d’èxits, de triomfs… i potser no tant de reconeixement.
L’atletisme és un esport que no crida tant l’atenció com altres modalitats que se’n duen molts més focus i titulars. Aquest és un fet que elles tres ja tenen assumit, però que no per açò vol dir que sigui just. “Hi ha coses que ja no esperam, és com si haguéssim normalitzat allò que tenim a l’atletisme en matèria per exemple de reconeixement o instal·lacions. No demanam més del que tenim quan segurament hi hauria gent que, amb un nivell com el nostre, segurament aniria reclamant fins que tingués allò que mereixen”. En la mateixa línia, Maria Palliser afegeix que “segurament si practiquéssim un altre esport i aconseguíssim aquests resultats, tindríem més ajudes, però en el meu cas, per exemple, els viatges me’ls pago jo”. I Lita López sentencia, a partir de la seva experiència: “Quan ets dalt t’ajuden, però no ho fan quan ets pel camí, que és quan veritablement ho necessites”.
Una de les possibles reivindicacions podria ser la d’unes instal·lacions més adequades. Com s’ha dit, actualment entrenen a una part del polígon industrial, “que és molt millor que el que teníem quan vam començar, que entrenàvem a una part del polígon sense asfaltar i sense llum, cosa que ens obligava a l’hivern a entrenar dins el poble perquè no teníem il·luminació suficient al polígon”. Han passat també pel camp de futbol, però a poc a poc se’ls va reduir l’espai del que disposaven, i finalment s’han ubicat al polígon amb una caseta de llenya donada per l’Ajuntament per a guardar el material. Les seves reclamacions són modestes, tenint en compte el nivell, però ara mateix, per exemple, troben a faltar un lavabo i una font. I açò que, per exemple, una corredora d’obstacles amb un present i un futur prometedor com és Marina Bagur practica saltant parets.
Amb aquests condicionants, amb la seves condicions naturals, la seva pràctica, força de voluntat i constància, López, Palliser i Bagur acumulen una llista d’èxits que, per qüestions d’espai, seria impossible reproduir íntegra a aquesta revista, perquè ocuparia massa pàgines. López, si s’ha de resumir, destaca el récord balear de 400 metres tanques absolut, el campionat d’Europa de 400 metres en categoria veteranes o el subcampionat mundial de veteranes de 400 metres tanques. Sí sí, subcampiona mundial. Per la seva banda, Palliser recorda amb molta il·lusió la seva primera medalla a un campionat d’Espanya junior en 1.500 metres, el campionat d’Espanya de mitja marató per equip o els dos ors com a veterana en 5 quilòmetres en ruta. Marina Bagur, hora de destacar, assenyala la medalla al Campionat d’Espanya sub23 en la modalitat de 3.000 metres obstacles.
I hi ha futur, molt futur per endavant. “Hi ha joves que pugen molt fort”, diuen les tres. I és que la feina del Club Atletisme Ferreries és constant, i compta amb l’avantatge de poder tenir com a referents a aquestes atletes del municipi, que han arribat amunt com no s’havia fet mai, i que s’han convertit en un referent per als esportistes de Ferreries i de tot Menorca. Un mirall on mirar-se.
