És qüestió de persistir. Està demostrat que en alguns llocs, especialment als pobles, els somnis interpel·len la realitat. Així és com la línia que separa el que és real de la ficció es dilueix.
Fa temps que na Patrícia arrossega aquesta ditxosa i indicible malaltia de l’escriptura. Resulta que ha llegit tants llibres que quan escriu pensa que la realitat és la del full. Un dia va somiar que es casava i que el seu avi era un pescador de prestigi poètic. Just en despertar el va escriure amb molta força, com quan cisellaven les majúscules lapidàries en la base de la columna Trajana durant aquella roma imperial.
En el somni, canya o xarxes, l’avi en Xisco pescava pedres, petits macs rodonosos, esmussadament lobulats, del mar, que a empentes de corrent, de les ventades d’aigua abissal ens arriben a l’illa per la porta blava del nord. Na Patrícia era feliç per la boda, la festa, la celebració i viatge de nuvis. I clar, la diferència entre un turista i un viatger és que el primer, el turista, sempre té bitllet de tornada. El viatger mai. També és així en els somnis. Però en el cas de na Patrícia, com que cada somni l’allargassava i perllongava a través de l’escriptura, ara ja havia perdut l’eix referencial i confonia el viscut amb l’imaginat.
Ho escriu sempre tot. A mà. En papers solts i els guarda dins una capsa de sabates de color de rosa pastel. Aquella capsa, de la grandària de dues sabates capiculades, és per a ella igual al bagul portuguès que Pessoa va deixar al melic concèntric de l’Etern. Ple de textos i manuscrits, versos i vides multiplicades.
Idò, en aquest somni, un poema tan pesat com el cor que conté el tonatge de vides i més vides, és a dir, tan pesat com el pes del món, s’havia enganxat en la màquina que treu la posidònia de les platges. I tant la màquina com el treballador eren incapaços de saber si aquella poesia era viva o havia caigut del cel, en un enderrossall de paret seca que es produeixen quan, a l’altra vora del blau suspès, els àngels les salten i trepitgen i boten en la recerca d’esclata-llamps que després cuinaran amb un poquet d’oli i julivert. I somia venga qui somia, el treballador lleva posidònia, agafa el poema i el du a la plaça de l’ajuntament, passant per un tros de Carrer Nou, pujant es carrer de Sa Font i enfilant el carrer de Sant Bartomeu. Allà sempre hi ha en Xisco. Després de pescar pedres petites, amb dolça rodonor, va a sa plaça de Sant Bartomeu a estudiar l’assaig del nord per entendre com es filtren els corrents entre els carrers, igual comportament que quan es vol fugir del laberint i, tanmateix, com més s’enfuig més endinsat queda. Per en Xisco el dia és el suc d’una llimona que espera ser endolcida amb una cullerada de mel. I la mel fa temps que s’escapa de l’esdevenir. Però açò pica l’acidesa en les angines: fruita premuda per una mà aspra que sap que allò comú no és quotidià i que claredat i netedat no són sinònims. La llum fa visible la trampa. Per això els escriptors, baixen les estrelles. Per callar l’excuses i llançar al mar els còdols de l’art.
— Xisco, Xisco, et faig entrega d’aquest Poema-Cor que hem trobat ran de costa, mesclat entre sa posidònia per saber si és de na Patrícia o teu, que jo, com que de poesia no en sé gaire, em costa saber identificar l’autoria.
— A veure, mostra…
Mmmm mira, aquesta cal·ligrafia de traçada modular, contrastada i amb ascendents tan exagerades, no la pot executar ningú que no sigui na Patrícia. Només ella escriu imitant la cal·ligrafia cancelleresca dels antics escrivans renaixentistes. Sols ella sap jugar amb aquesta modulació de ploma i tinta.
Així que sense dubte, aquest poema és de na Patrícia.
— Uau, Xisco, ets un crack, només mirant l’anatomia de les lletres has pogut saber que és de la teva neta.
— Clar que sí; ses lletres ho diuen tot. Fixa’t que aquests versos no es mouen. I totes les poesies que la meva néta escriu tenen un «no sé què» que ho fa borinar tot i el temps i les coses que ens envolten tremolen com quan un calfred manté en calent el gest de l’amor.
Apropa’t al poema. Toca els versos amb els dits. Al tacte notaràs les alenades de lo impossible! Ho veus? No importa ser pedra, cor, alga o capsa, sempre cream, donam a llum, i quan cream, som ventres productius. Perquè com el cafè puja i la cafetera escup un raig de fum, totes i cada una de les vides que existeixen superen el temps. Però el vers… El vers les sobrepassa.
— Però que dius, Xisco?
— No ho vulguis entendre. Ho has de sentir. Com la cançó de Nirvana o una pintura de Balthus o les flors erectes després del bes. Açò no s’ha d’entendre. Ho has de sentir. És lo primerament important.
Pensa, bergant, que en la raó les paraules estan quietes. En l’emoció volen.
I els mots, fugissers, brillen quan són gravats en tinta d’estrella, i…
— Mmmmm
— Va, no pensis més. Espera’m aquí. Vaig a ses oficines de sa policia que em deixin un paper i un llapis. M’escriuràs un poema per dir el que penses, a cor obert, de crear impossibles amb les paraules. Et sembla bé?
A N’EN XISCO, EL PESCADOR DE SOMNIS
El futur són les parts
no vistes d’un present en moviment.
Mai no sabràs si vius
perquè et vols poeta o et diuen poeta
perquè estimes? Com tampoc
tindràs xarxes
en el dir. Tanmateix, indomable
és el mar i l’invisible.
A bé has entregat tota la teva intimitat
a la pesca, a les canyes
i pedres per a arrodonir el regne del real
en un acte de solidaritat.
¿Però el món?, et preguntes, ara.
¿Què dóna el món a la creació o a la teva néta?
Amb el temps has après que pescar
et justifica l’escriptura
quan la generositat és d’un sol sentit.
Per açò escrius! Perquè viure és persistir.
Perquè la Poesia, sortosament,
com l’instant en durada, és l’única
força que continua prenyada després de parir.
