Tots sabem i ho reconeixem que en el nostro procés d’envelliment les neurones hi tenen un paper cabdal, en moren més que no pas en neixen. Si arribem a tenir molts anys el nostro cos va patint progressius deterioraments, tant físics com mentals. Ho sabem, tot i que costa acceptar-ho: anam perdent memòria i autonomia, i el fet de sentir-nos més fràgils i vulnerables se’ns pot fer molt costa amunt. Mentre feim anys anam deixant pel camí coses que abans fèiem amb total normalitat i, encara que sigui lentament, és evident que a ningú no li agrada. Ho trobem difícil d’assumir, molt més si aquesta pèrdua de facultats es presenta abans del que seria considerat normal
.
D’ençà fa uns anys, diverses institucions i organismes tenen especial sensibilitat envers els problemes lligats a l’envelliment, donat que l’esperança de vida s’ha allargat molt i el que es procura és facilitar-nos una qualitat de vida el més acceptable possible. Tallers de memòria, Ioga per a majors… en són alguns dels exemples que ens trobem avui dia en molts llocs. A mi em sembla que aquestes iniciatives s’han de reivindicar i són dignes d’aplaudir i de recolzar i és un deure de la societat envers aquelles persones que han dedicat la seva vida al treball. Les activitats per a majors no només poden reforçar-los mental i físicament, també suposen una possibilitat de fer més vida social i a sentir-se útils i actius.
De totes les pèrdues que patim en envellir, em sembla que la que més por ens fa és la pèrdua de la memòria. “Perdre es capet”, com popularment es diu, pot semblar-nos més angoixant que haver de caminar amb crosses o patir sordesa o perdre vista i, precisament perquè sabem, ja de fa temps, que les persones amb Alzheimer o demència senil van augmentant dia a dia, potser pensam que és una cosa que pot passar fàcilment a qualsevol de noltros. Vivim més anys, però no sempre açò es tradueix amb una qualitat de vida més òptima.
En el meu cas particular, després d’haver estat ingressada per una malaltia seriosa, vaig començar a patir lapsus i la memòria em fallava: podia recordar coses antigues i no obstant, no recordava què havia menjat per dinar ni què havia fet aquell mateix dia, o no recordava quin carrer havia d’agafar per a anar a visitar un familiar… En moments així és quan t’obsessiones i te sents una mica perduda, pateixes i vas deixant per casa paperets a la vista per recordar què has de fer aquell dia i al vespre, fas una recompte mental per no oblidar-te, ni tan sols de les rutines diàries. Per sort, la cosa no ha anat a més.
En qualsevol cas, i encara que no sigui fàcil, crec que és molt important i necessari deixar d’obsessionar-nos, i diria que aquesta és la primera passa que hem de fer, tot i que no sigui gens senzill. Així i tot, si el destí o la nostra genètica ens depara una vida llarga, val més anar-nos fent a la idea i acceptar la pèrdua d’autonomia personal, assimilant que és una etapa més de la nostra vida. Serà una feina constant entendre que la pèrdua de facultats forma part d’aquest procés d’envelliment, per intentar viure els anys que ens quedin de la millor manera possible, procurant sentir-nos bé en la nostra pròpia pell i amb l’entorn.
