Per fi, el temps mos han donat un respir, el que antigament en dèiem un ull de cabrer. Cada rincó, cada portal de gran bellesa, la solidaritat de la gent i la germanor va ser l’admiració dels pobles del voltant.
Una gran bellesa serpentejava pels carrers de Sant Joan i el carrer de Dalt amb estores elaborades amb flors del camp resultant unes obres d’art.
Al Pla de l’Església una papallona gegant era la mare que guardava els seus fills que ballaven al so que tocava el vent del sud, a vegades un vals, d’altres una melodia més pausada.
Felicitats als organitzadors i a tot el poble per l’homenatge a les plantes, que sense elles no hi hauria vida.
Tomassa i Tomeu se’n van a Madrid
Van davallar al poble, com feien sempre cada dimarts a vendre el que tinguessin. En Tomeu obre la porta i troba una nota instant-los amb certa urgència a recollir una carta certificada a correus.
En Tomeu estava ben espantat i na Tomassa li diu:
–Vés a correus, pensa que obren a les 9h i jo ja aniré a la botiga a vendre el paner d’ous.
–Demana-li a la botiguera si vol anous, que l’anouer del barranc ja va ben carregat.
En Tomeu se’n va cap a correus i li entreguen la carta. Eren bones noves, una invitació a una boda a Madrid. Es casava la filla dels senyor del lloc na Laura amb el fill del ministre de la presidència, don Alfredo Almóndigas y Diego.
Preparen el viatge, i en Tomeu comença a cavil·lar i diu:
–I què els hi regalarem als nuvis?
–Jo faré una brusa de ganxet per a la núvia i per al nuvi una armilla de ganxet menorquí.
–I per als senyors un gran paquet amb formatjades, crespells, ous i fugasses.
Al final resultà que el paquet pesava un munt, però van aconseguir transportar-lo.
Seguien preparant el viatge i rumiant en Tomeu digué:
–I què et posaràs?
–Que trobes si hi vaig amb aquell vestit transparent?
–Ah no! Pensa que és una cosa seria. A les bodes hi assistirà tot el govern i segurament també els reis, quins, no ho sé, però ja ho veurem.
Un problema va ser que madona volia viatjar amb vaixell cap a Madrid.
–Però si no hi ha la mar, no hi trobarem cap port qui mos hi dugui.
–Tenen un riu, el Manzanares.
–Mira, anirem amb vaixell cap a Barcelona i després cap a Madrid amb tren.
I així ho varen fer. A l’estació els esperaven els Comptes en una limusina molt llarga i amb els vidres pintats de negre. A na Tomassa li va sortir dir:
–Si açò és el cotxe dels morts!
–Que no! Què és el dels senyors.
Amb la limusina arribaren al palau de Don Juan, que era família per part de mare de la duquessa de l’Ampa.
Els hi van presentar les criades i criats. Na Tomassa es quedà mirant un jove que ja havia vingut a un Sant Bartomeu amb els senyors i amb qui ella havia fet molt bo.
–Tomassa, vés alerta, que et conec–l’advertí en Tomeu.
Arribat el vespre celebraren un gran sopar on presentaren els nuvis. Al nuvi, Alfredo Almóndigas, na Tomassa li demanà pel llinatge, i li contestà que era únic al món.
En sol demà van visitar el museu de ciències, no havien vist mai cap lleó i tenien il·lusió de veure’n. Tot just entrar i na Tomassa va quedar tant espantada que es va perdre pensant que els animals la perseguien. Tothom la cercava, però na Tomassa es va aferrar tant a un guàrdia que aquest li digué:
–Por favor, ¡que estoy casado!
–És que tenc molta por!
L’aconseguiren trobar, però es va armar tal rebombori que el director va voler conèixer aquesta dona tant primitiva.
L’endemà partiren cap al museu del Prado, en Tomeu volia veure el quadre de Las Meninas, perquè ell es pensava que l’havia pintat un pintor menorquí. El senyor el corregí:
–Ho duis malentès, en Diego Velázquez no era de Menorca.
Al contemplar Las majas de Goya, na Tomassa diu:
–Tomeu, no t’ho miris que n’hi una qui va despullada.
–Sí, però està de bon veure.
–Ja t’he conec, si t’encegues massa després no hi haurà qui t’aturi.
Les noces van ser la boda de l’any i les celebraren a la catedral de l’Almudena, na Tomassa pensà que era tant alta que podria arribar al cel.
Pel gran banquet, s’anaren a un palau d’Aranjuez. En Tomeu i na Tomassa ballaren un fandango menorquí, molt aplaudit entre els convidats. Al senyor li va fer pensar que hauria d’haver convidat a aquella cantant menorquina que es diu Joana Pons, es va lamentar, però ja seria en una altra ocasió.
La nostra parella van tornar a Menorca ben bocabadats del que havien vist. Na Tomassa va anar al doctor per a tranquil·litzar-se, però no es podia imaginar el que li diagnosticà, que vingué embarassada. S’ho va callar, però era de n’Andreu, el missatge, d’abans del viatge, qui mos en feia cada una.
Ja vos contaré més endavant, quan en Tomeu se’n assabentar.
