Relat a unes quantes mans és l’espai de creació literària de ferreriencs i ferrerienques amb ganes d’escriure i d’imaginar. Cada mes, un autor segueix el relat polièdric impulsat per aquesta revista. Aquesta és la quarta entrega. La història parteix de la troballa d’un cor misteriós entre la posidònia de la platja per part d’un avi que veu com la seva néta està a punt de casar-se amb un al·lot que, diuen, no li arriba a la sola de la sabata. Aquest avi pescador que ha de contenir la ràbia per les noces de na Patrícia, però que igualment s’ha de preparar per al gran dia.
Les normes d’aquesta secció són senzilles: no hi ha més regla que seguir el relat, seguir la història i dur-la cap allà on cada autor consideri. Literatura plural, polièdrica i de quilòmetre zero.
Na Patrícia i ell havien tingut sempre una bona relació d’avi i neta, quan era petita la veia molt. A na Patrícia fieta li encantava anar a dormir a ca l’avi i s’àvia, sempre feien una xalada. Els records eren avui un dia especial per ella però també per en Xisco qui, orgullós com un gall, s’estava preparant per la boda. Mentre s’arranjava, no deixava de pensar en n’Anna, la seva difunta dona, la tenia sempre tan present que era com si la tingués al costat. Pensava en n’Anna i pensava també en aquell cor, en el puu i en la tempesta que va caure aquell dia de feia ja unes setmanes quan se n’havia anat a pescar a Cala Galdana. Quines coses!
Una gernació omplia el pla de l’Església, la missa havia acabat, les campanes de boda ja havien sonat i els convidats esperaven per donar l’enhorabona als nuvis. La núvia lluïa resplendent. A poc a poc, la gent començà a pujar dins l’autocar que havien encarregat per desplaçar els convidats cap al banquet. El lloc del Molí de Dalt esperava ufanós i ben engalanat. En Xisco se’n feia creus, qui ho hagués dit que aquell lloc tan emblemàtic des barranc d’Algendar s’hagués convertit en un hotel rural més. Desastres, tot són desastres que ens fan! Però no es volia deixar endur per la nostàlgia de temps passats.
El trasquiló que el tenia en vetlla des de feia uns dies, es va apoderar de nou d’ell. Arribats al Molí de Dalt, entre vestits que arrossegaven, corbates i pameles, en Xisco va veure de lluny una cosa que no li agradà gens i, desafortunadament, les paraules den Tomàs, l’al·lot de can Bosch, li van venir al cap. Què era aquella capsa tan meticulosament posada damunt una paret seca a ombra? S’hi va atracar, amb un ginet a les mans, volia passar desapercebut. Quan arribà a l’alçada de la paret seca, va aixecar, dissimuladament, la tapadora d’aquella capsa de sabates color rosa pastel, fins i tot la capsa anava vestida de boda, va pensar ell. Remilgotes, no pot ser!
— Ei, tu, com van les coses? Tot surt com ho teniu planificat?
— Sí, Xisco, no et preocupis, tot va beníssim!
— Escolta, Miquel, i na Patrícia, està contenta?
— Molt, com no hi ha d’estar! Fa tres anys que em xerrava de boda, suposo que ara que l’he dut a l’altar, no em tornarà a donar la tabarra!
— Què vols dir, no tornar-te a donar la tabarra? Que no te l’estimes, Miquel? És la teva dona, què és aquesta manera de xerrar?
— No t’escalfis, Xisquet!
— Xisco, som en Xisco!
— Idò, Xisco, ja ho dic jo que tens la pell molt fina…
— No, no, no t’equivoquis, aquí, el qui no va de cara ets tu!
— Què dius?
— Que què dic? Tu, tu m’has de dir que és aquella capsa?
De cop, un molest silenci s’instal·là dins d’aquell ambient de festa. Els dos homes es miraren cara a cara, com només dos galls ho saben fer. En Xisco mirava en Miquel fixament, sense bategar una cella, i en Miquel es girà quan va veure la capsa, d’un color rosa tan pàl·lid com la seva cara, posada discretament sobre la paret seca.
La música del primer vals ja havia sonat i després del ball dels nuvis, tots els convidats es van començar a animar. La pista anava plena, joves i no tan joves movien el cos a ritme d’una música que més bé semblava un martelleig incessant dins del cap d’en Xisco. Insuportable, això és insuportable! Ell i en Miquel no havien pogut acabar la conversa, na Patricia havia arribat i no van poder xerrar més.
Una setmana després, aprofitant que els nuvis eren de viatge, en Xisco va decidir que era el moment ideal per actuar. Ja estava bé de tant pensar i intentar lligar caps. Conscient de tot el que la història podia amagar, tornà a recordar de dalt a baix l’escena ocorreguda a Cala Galdana, visualitzà el cor, el puu i la capsa rosa del dia de la boda. Tot feia pudor. Molta pudor. Era una espècie de malson, com el vent de tramuntana que arriba del Nord després d’haver travessat el golf de Lió i que ens fa perdre a tots una mica de seny.
Agafà una llibreta que guardava des de feia anys dins d’un bagul, es posà el primer gec que trobà i sortí de casa. Tenia molt clar on havia d’anar. Escales per avall, donà primer una volta per sa Plaça, rumiava, pensava, s’exaltava i no sabia com tranquil·litzar-se abans d’anar a fer una visita a la policia. Estava ben resolt a no deixar les coses així però no podia presentar-se al cap de la policia local tan espantat i amb l’esma tan avall. Ai, si n’Anna fos viva, ja m’hauria donat un poc d’aigua del Carme!
Deu minuts més tard i després d’haver-se aturat al bar a fer un ginet, arribava a les oficines de la policia ben decidit a fer el que fos per ajudar na Patricia.
