Mon pare, en Sebastià Pons Barber (Ferreries, 1921 – Ferreries, 1988), en Sebastià de la Sala, perquè era fill del Sereno Vell, com moltes persones meticuloses que no deixen cap trenc sense abeurar havia planificat amb temps la seva jubilació.
Als seixanta-cinc anys i després de començar a fer feina com la majoria d’al·lots de la seva generació molt jove, es jubilaria, convertiria la seva exitosa empresa de construcció en una cooperativa i, a més de dedicar-se als néts i a les nétes i a les seves aficions, com ara llegir o pescar sirvioles des de la barca amb la tècnica del curricà, es presentaria com a president del CE Ferreries quan arribessin les eleccions.
Era soci del club des que havia tingut mitjans -havia nascut pobre i, la imatge que ens ha quedat a la família més pròxima ha estat la d’un al·lot que fa la primera comunió amb les sabates de xarol vermelles d’un cosí, per cert, en Cosme Florit, que li anaven estretes-, havia participat activament en la consecució d’un camp de futbol en propietat i, quan més endavant va tenir al·lots, era dels pares -en el meu cas juntament amb en Climent Gonyalons, pare d’en Toni Gonyalons, el mític golejador, i en José María Allès, pare d’en Guel, un porter que prometia molt i que va tenir molta mala sort amb les lesions, sobretot problemes amb l’esquena- que posava el cotxe per dur els components de l’equip als partits que jugàvem a fora.
D’aquella època, ja que hi som, i en comparació amb els altres camps que visitàvem, el Sant Bartomeu era vermell i costerut, dues característiques que també tenia el poble (ara és verd, de gespa artificial i, supòs, perquè fa molt que no vaig a veure un partit, deuen haver arreglat el desnivell). Record que era costum que el nostre capità, si guanyava el sorteig, triar atacar la porteria de dalt i així, quan tots estàvem més cansats, atacar la porteria de baix ja que feia baixada. A vegades, quan havia plogut, creixia una mica d’herba, tal vegada un lletsó fins i to, ens assemblava que érem en un camp de veritat, per exemple al Camp Nou, cosa que vam aconseguir quan vam jugar al Nou Estadi Castàlia contra el Club Esportiu Castelló que tenia com a figura Pedro Alcañiz que va jugar a Primera Divisió també amb el València. Sempre vam tenir bons equips en les categories de formació, tots de casa, a pesar que Ferreries era un poble petit… encara que amb una alta natalitat que ens igualava. Un pensament també m’agrada tenir per en Gabriel Pons Coll, en Canaleta, que a més de ser president del Ferre, va ser durant una temporada el retratista oficial i sempre anava, a casa i a fora, amb la màquina de fotos penjada.
El CE Ferreries havia estat font d’inspiració dels nostres dos cronistes, un en prosa i l’altre en vers, de la localitat a l’època antiga. N’Antoni Camps, al llibre Historia de Ferrerías. Dietari de 1946 a 1955 narrava així una gran victòria contra un equip que també ha fet cent anys: “20 de octubre. Domingo. Por la tarde ha venido el equipo de la Unión Deportiva de Mahón y el C.D. Ferrerías ha ganado por 1 a 0. De Mahón han venido ocho guardias de asalto porque los mahoneses temían por el orden que podria haber en el campo de fútbol. Hemos ganado. Y ha resultado ser una de las victorias más grandes que el C.D. Ferrerías ha logrado. Cosme Florit ha sido el autor del gol”.
El Ferre també va inspirar una glosa festiva d’en Joan Pons i Pons, Es Sereno Vell, que va titular Cançons des valent team de Ferreries: “A Ferreries hi ha / un team que és de primera, / per tota Menorca entera / enguany surten a jugar.” Tot seguit fa un repàs de l’alineació d’aquest valent team, jugador per jugador: “Ara ve en Bartomeu Serra, / d’interior sol jugar, / quan té sa pilota en terra / lo que vol d’ella farà.”
El glosador es felicita per l’aparició i consolidació d’aquest esport que ha enganxat la joventut i es demana pel seu futur abans de fer un clam que faig meu: “Visca es team de Ferreries, / amb alta veu podem dir, / perquè solen aconseguir / és guanyar-ne molts de dies”.
I va tenir raó.
Per acabar us propòs un joc intranscendent que pot ser molt divertit. Ara que ja tenim la perspectiva dels cent anys d’història del CE Ferreries i el primer equip està embrancat en l’intent d’un nou ascens a Tercera Divisió us propòs participar en l’elaboració de l’onze històric de l’entitat.
Aquí va el meu que està tacat, per suposat, per la deriva generacional.
1-. PORTER: José Carreras, Santa Teresa.
2-. DEFENSA: Sebastià Carreras Barber, Tià Carreras.
3-. DEFENSA: Vicent Carreras Coll, Carre.
4-. DEFENSA: Joan Pons Riera, Nito Viroll.
5-. MIGCAMPISTA: Josep Carreres Coll, Carre.
6-. MIGCAMPISTA: Miquel Pons Riera, Quel Viroll.
7-. MIGCAMPISTA: Carlos Coll Gomila, Carlos Mevis.
8-. MIGCAMPISTA: Joan Pons Riera, Nito Sereno.
9-. DAVANTER: Antoni Goñalons Febrer (1961), Toni Gonyalons o Toni Atxa.
10-. DAVANTER: Santiago Sansaloni Coll (1963), Tiago.
11-. DAVANTER: Gonzalo Florit Pons (1932), Lalo
ENTRENADOR: Joan Mascaró Florit.
