Llorenç Allès Camps / Ferreries. Conversar amb Damià Rotger Miró (1981) és una d’aquelles coses que els metges haurien de prescriure amb certa freqüència. Aquest poeta ferrerienc desprèn un positivisme contagiós, una passió que s’encomana i que transforma qualsevol xerrada en un moment d’aquells que recordes al vespre, quan t’estires al sofà i repasses les coses bones que t’han passat durant el dia. I açò que la conversa que hem mantingut podria haver derivat en espai de lamentació, ja que el motiu que la provoca és un poemari sorgit o germinat a partir d’una experiència tant dura com és la malaltia i mort de la seva mare. Un moment duríssim que va ser la llavor que va fer néixer “Umbilical”, el darrer llibre que Rotger ha escrit i que li ha suposat un apropament perillós a la part més visceral però més magnètica de la poesia. L’exercici de sinceritat, de despullament emocional i de confessió de situacions dures que fa en aquesta conversa només mereix, per part meva, agraïment.
Repeteixo, qualsevol conversa amb ell és més que recomanable: és sanadora. Damià Rotger Miró està cridat a ser un d’aquells noms que tindran un lloc a la fèrtil història de la literatura nascuda a Ferreries. Emprant una paraula que ell empra freqüentment, Rotger ho té tot per engirgolar, un rere altre, poemes que donen sentit a la poesia i als poetes.
Com sorgeix “Umbilical”?
La columna vertebral que articula tot el llibre arranca amb la malaltia i la mort traumàtica de la meva mare. Però «Umbilical» és un llibre que parla de la vida. Agafa la mort com si fossin aquelles les passes que fem cap enrere per agafar carrerilla, i a partir d’aquí, xerra de la vida. És un llibre que, a nivell poètic, llença fils invisibles que ens connecten amb les diferents contingències de la vida. Tot parteix d’una malaltia greu i que du com a conseqüència la molt traumàtica d’una mare, però aquest llibre ha viscut diverses etapes. Al principi jo anava escrivint poemes perquè tenia una vivència directa amb la malaltia i la mort de ma mare, però en cap moment hi havia una intenció conscient d’escriure un llibre. Va haver-hi un moment, quan ja havia superat el tràngol de la mort, que se’m va presentar la proposta d’articular tots els poemes que jo havia escrit simplement per posar damunt un paper els buits existencials de la vida. I és que qualsevol disciplina del fet creatiu em permet omplir els clots buits i coents de l’existir. La poesia apareix en totes aquestes coses que ens superen, ens transcendeixen i són invisibles. Per mi la poesia és aquell espai on he d’intentar dir allò que no es pot dir.
No deu haver estat un llibre fàcil…
Ha estat el llibre que m’ha duit més feina, no pel fet d’escriure en sí, sinó per pensar com s’havia d’escriure, perquè el tema és perillós. La mort d’una mare, uf! Tenia molt clar que no volia fer un catàleg d’Ikea de lamentacions. Quan em poso a llegir un poemari que és una lamentació rere un altre, tanco el llibre perquè no me sacseja. A mi els llibres que em sacsegen són aquells que em posen a prova i em duen a terrenys de dubtes. “Umbilical” conta la trajectòria del Portador, que és un personatge que pot ser qualsevol, ja que he intentat que aquest sigui un llibre universal. Allò que tenim tots en comú, allò que ens umbilica a tots, és la mort, i per açò tenia clar que havia de dedicar molta energia a que fos un llibre universal, no un llibre de lamentació pròpia. Com afrontar llavors un tema que ens afecta a tots de manera tant directe però sense pecar de sentimentalisme? Aquí se’m va aparèixer tot el món de la mitologia grega, com a lector feroç que som de Iorgos Seferis i de la seva manera narrativa i quasi quimèrica de contar coses que són universals. “Umbilical” comença dient «Que es foti Caront. A mare la porto jo». Caront era aquell barquer de la mitologia grega que agafava les ànimes que estaven a punt de morir i les duia de la vida a la mort, les travessava de banda a banda de riu. El Portador som tots aquells que decidim que les persones estimades no ens les durà Caront, sinó que les durem noltros mateixos. A partir d’aquí comença tota l’aventura del Portador.
El viatge del Portador és habitualment un trajecte transformador. A vostè també l’ha transformat aquest llibre?
Tot i no saber què és la poesia o com definir-la, sí sé què és el fenomen poètic. Hi ha figures a la història que s’hi ha aproximat molt: Baudelaire, Seferis, a Menorca tenim Ponç Pons i Pere Gomila, Vinyoli… Aquest ha estat el llibre amb que més m’he aproximat de manera visceral al fenomen poètic, i puc dir que crema molt. És com el sol. El sol és fantàstic, però com més t’hi apropes, més crema. El perill d’aproximar-me tant i tant al fenomen poètic es pot veure en personatges de la història de la literatura i del món creatiu que han entrat tant en aquest àmbit que després no han pogut tornar. Hi ha hagut moltes ments meravelloses que han viscut tant pel fenomen creatiu que s’hi han fotut de cap i no han pogut tornar.
Què vol dir que no han pogut tornar?
Que arriba un moment en que tot allò que vius a la vida, qualsevol contingència, comença a esdevenir una obsessió poètica. Que les capacitats d’umbilicar-te amb el món queden minvades perquè només t’has dedicat a un únic cordó umbilical que és el fet creatiu. A nivell musical, per exemple, Syd Barrett, dels Pink Floyd, era una figura tant creativa, tant sensible, que tenia unes capacitats molt més enllà que la resta, i va decidir no només anar més enllà, sinó fins i tot fer unes passes més i ja no va tornar. Llavors sorgeixen incapacitats socials, dificultats per connectar amb el món, certes depressions, malalties mentals, i una cosa que va ser el que a mi em va començar a cremar, que van ser les ganes nul·les de quedar amb gent. Me vaig umbilicar tant a l’habitació que tenc a casa per escriure, que jo li dic Sa Cova, que he fet dos anys i mig tancat escrivint. Fins que la persona que viu amb jo no em va dir «potser ja ha passat el temps just i òptim de quedar desumbilicat de la societat». Vaig deixar de quedar amb gent, va haver-hi una certa antisocialitat perquè estava directament ofuscat i el Portador em va superar i vaig arribar a ser jo, com si em veiés a mi mateix amb uns altres ulls. Hi va haver un moment en que vaig veure que havia de tornar. Està molt bé el fet creatiu, però no m’ha de fer perdre totes les contingències socials. Jo sempre he reivindicat que per fer una obra poètica, un ha d’estar completament connectat amb la vida. Un no pot fer poesia que bategui si la seva vida no batega. L’experiència transformadora d’aquest llibre ha passat molt damunt jo. Ara que torn a viure amb societat, reconec que si no hagués tingut aquesta experiència, no hagués arribat a escriure el llibre que he escrit.
Fou un viatge ben intens, llavors.
Escriure «Umbilical» em demanava cert compromís i va haver-hi un moment que me cremava. Em vaig tancar a Sa Cova, i tenia tant clar que el fet d’escriure havia d’estar al mateix nivell que l’emoció que creava un ecosistema emocional, visceral i místic dins l’habitació, a les fosques, amb espelmes i música de fons. No volia que l’escriptura passés per damunt de l’emoció. A vegades l’escriptura ens passa per damunt de l’emoció, ja sigui perquè escrivim pensant que aquells poemes els han de llegir altres poetes, o per voler demostrar certa capacitat poètica… Aquest llibre no es podia permetre aquest luxe per la temàtica i la llavor. L’única manera d’escriure una obra on escriptura poètica i emoció estiguessin al més alt nivell que jo puc oferir era que jo visqués dins aquell clot on intentés omplir els forats que me transcendien. Si habites molt el fenomen poètic, et pots cremar.
Suposo que per als lectors, aquest patiment, aquest recorregut fins al límit d’allò prudent pel camí del fenòmen creatiu, és garantia de tocar la fibra.
Serà la gent externa qui haurà de valorar la qualitat poètica. Els que cream ho feim perquè necessitam crear. Aquest llibre ha estat una extensió total, humana, visceral i poètica d’aquesta experiència. El fet creatiu és sanatori. Cada vegada que ens suceeixen coses que no entenem, que ens superen, que són invisibles, allà és on el fet creatiu té més importància que mai. De fet, l’ésser humà va començar a crear a partir de l’absència, de que li faltaven coses. Quan li mancava un estri per poder enfrontar-se amb un ós, va inventar una fletxa. El fet creatiu és aquesta extensió que ens ajuda a sublimar el dolor per arribar a la felicitat o a la bellesa. El que a mi m’ha salvat és que a través de la poesia he aconseguit canviar la temporalitat de la vida per l’atemporalitat de la bellesa o del fet creatiu. Ma mare i jo teníem una relació molt forta, érem mare i fill, amics, còmplices, companys d’estar tancats a la cuina i fer el cafè escoltant The Doors o Pink Floyd. A mi la poesia em serveix per aconseguir col·locar les fitxes i així poder digerir i canviar la temporalitat de la vida pel fet creatiu. La poesia és la llança que forada el cor per obrir-lo a la llum.
De totes les expressions possibles del fet creatiu, vostè ha escollit la poesia. Per què aquesta tria?
El que a mi em fascina de la poesia és que me permet enfrontar-me veritablement amb les coses que no sé, que no conec i que em generen dubtes. La poesia esdevé un espai on jo me puc sentir poc violentat i enfrontar-me a allò que me supera. És l’única eina que jo he trobat, aquest camí que me permet apropar-me a tot açò que me supera però que a la vegada sé que fa que la vida sigui vivible: la bellesa, l’estètica, el pas dels temps, els dubtes, la inseguretat… Si els indis s’enfronten als problemes amb un matxet entre les dents, la poesia és el meu matxet. Em fascina com una cosa tant insignificant com un paper en blanc i un estri per escriure fan que, de cop, els impossibles no existeixin i les possibilitats es multipliquin. És fascinant! Açò dóna un vertigen positiu i no passa de moda, i tota la creació que té un nivell espiritual d’alta volada continua vigent. Per què se segueix llegint o escoltant Homer, TS Elliot i The Doors? Idò perquè té un alt nivell espiritual. I tot açò ho podem aconseguir només amb un paper i un boli.
Moltes vegades la poesia tracta temes inabastables i que ens superen, com vostè diu, però en tractar-los, la poesia ofereix respostes, o simplement planteja preguntes?
A títol personal, partint de l’experiència de com jo escric, intentant que la meva poesia xerri del món, a mi em serveix per apropar-me més a les preguntes i als dubtes que no per trobar respostes. Perquè la resposta que pot donar la poesia a un potser no és ni necessària ni és la dels altres. La poesia a mi em serveix molt per apropar-me d’una manera sana, creativa i visceral a les coses que desconec. I moltes vegades no trob la resposta. És cCom els cosmòlegs, que es passen tota la vida cercant la gran equació que expliqui l’origen de l’univers. Ells saben que es moriran i no la trobaran mai, aquesta equació, però així i tot dediquen la vida a cercar-la. Açò és una actitud poètica, la valentia i l’entrega total i absoluta de, tot i saber que potser no abastaràs mai la victòria, continuar allà. Perquè la victòria no és arribar a un lloc o aconseguir cosa, sinó que és picar pedra i seguir picant pedra. Si la poesia t’arriba a una solució concreta i inqüestionable, voldrà dir que aquella solució l’haguessis pogut trobar sense un estri creatiu. Els estris creatius ens han de fer el món gros, ample i vertiginós.
Després d’aquesta experiència tant transfomadora que ha viscut amb l’escriptura d’”Umbilical”, després d’haver arribat a límits fins i tot perillosos, manté les ganes de seguir fent poesia?
Després de tot el tràngol d’escriptura d’”Umbilical”, va haver-hi uns mesos inquietants en què no hi havia manera que em sortís ni un vers bo. La poesia vol poesia, i jo volia seguir anant al gimnàs poètic, però he estat uns mesos on no me sortia res. Hi havia una buidor tant forta dins jo que he tingut una crisi de dos mesos de plantejar-me «I ara què dic? He d’escriure per fer purament focs artificials? Açò m’ha fet molt de mal, i m’ha fet demanar-me a mi mateix per a què m’ha de servir l’escriptura després de tot açò? Tenia la sensació que estava buit després d’haver parit. Si un només juga amb les paraules, mira, un poema més o manco bé el pot donar per bo. Però si un té la intenció, amb els seus límits, de que un poema sigui una entitat, com una sessió d’acupuntura on cada paraula li toqui un sentit al lector, no val qualsevol cosa. No val un vers ben escrit. O puny o no puny. I hi ha hagut uns mesos durs després d’”Umbilical”.
Però hi haurà més poesia…
Ara ja torno a sentir-me còmode, a agafar impuls i ja comencen a sortir coses que tenen sentit, i començo a tornar a treure pit poètic.
