Llargues caminades per la vorera de la mar, passejades per cercar esclatassangs i espàrrecs, matinades per caçar tords i pescar, migdies per convidar amics a dinar, cantar i fer unes bones sobretaules, fosquets per jugar a truc, seure i xerrar. Viure a l’ample. Disfrutar el camp i la natura.
Ens remuntam als anys 60, quan encara no havia començat el turisme i les platges eren exclusives per als menorquins. Quan els joves no necessitaven doblers per anar de vega i la gent de Ferreries passava les vacances a les coves de la vorera de la mar.
Les nostres primeres vacances com a ranxo van ser al boeret de Binissaid, a prop del riu de Cala Galdana. Érem amics dels fills dels pagesos Coll Martí. Anàvem en velo fins al lloc i d’allà davallàvem a peu fins el boeret. Solíem pescar llisses al riu amb una xarxa, i fèiem unes bones caminades. Les vetlades eren de jocs, riure i festa. Ens agradava viure allà. Cada setmana, un o dos veníem a Ferreries a comprar el pa. Vàrem gaudir d’aquell paradís dos o tres anys. Hi anàvem tots els caps de setmana, d’estiu i hivern, però quan més disfrutàvem era la setmana de Sant Bartomeu, que descansàvem de les festes.
Érem amics d’un altre ranxo que s’havia instal·lat a una cova de Macarella. Per arribar-hi, llogàvem sa barca d’en Climent. En Calòritx vell, que també era amic de la festa, feia de cuiner. Aquell ranxo venia a fer vetlades a Binissaid i compartíem amb ells el peix que havíem agafat.
Quan els pagesos van deixar Binissaid, l’amo de Son Ermità, en Joan de Santa Teresa, amic nostro, ens va dir que podíem emprar la caseta de la platja de Cala’n Calderer. Allà ens hi vam ajuntar tres ranxos, els de Binissaïd, els de Macarella i un altre. Anàvem en cotxo fins son Ermità i llavors davallàvem a peu. Amb un tractor vam fer una carretera fins la platja.
Sa senyora de Son Ermità tenia un matrimoni de criats. Ell era pescador i tenia barca. Ens va mostrar ses tresques des pescar. Així que vam comprar una barqueta de dues places, rems i dues xarxes. Solíem tirar les xarxes els fosquets, a vegades nedant, i abans d’anar a dormir trèiem el peix. Ni tan sols havíem de sortir de la platja. Teníem tot el peix que volíem.
Cala’n Calderer era més solitària que les altres platges. No venia ningú mai. Només qualque barca si sabien que hi érem. Les vetlades venien carregades de jocs i coverbos, amanides amb qualque gin, i partides de truc o brisca.
Cuinàvem defora amb foc de llenya, que llavors estava permès. Dormíem en camarots fets de quatre barres de fusta que havia tret la mar. Si feia mal temps dormíem a les cases del pagès. I quan no hi cabíem tots, al casat dels senyors.
A Cala’n Calderer hi vam fer tres o quatre anys que van passar com el fum. Quan l’amo en Joan se’n va anar a Son Marcé, els senyors ens van dir que volien la caseta per ells. Així va ser que vam quedar en falderet, sense aumon on anar.
Però per les festes de Sant Cristòfol, en Tolo Rabasseta ens va dir: “Podeu agafar la cova de Binigaus”, que és la que tenim ara. Amb un tractor, a les 4 de la nit i ben contents, vam traslladar els trastos i la llenya de Cala’n Calderer fins Binigaus. Amb la llenya de Cala’n Calderer vam fer el coberxo i la taula que encara tenim avui.
El lloc era del general Lluís Alejandre. Un dia que dinàvem es va presentar el majoral i ens va proposar que un de noltros, ja que érem tots pagesos, fos l’amo de Binigaus, perquè l’anterior ho havia deixat. En Vicent des Barrancó, que estava llogat a Sa Curia Blanca, era el qui tenia millors condicions i així va ser com va entrar com a l’amo, amb la promesa que tots l’ajudaríem. Hi havia tres o quatre vaques i cabres.
N’Alejandre va dir: “Açò ha de ser com si sigui vostro”. Quan va vendre Binigaus a un senyor danès va tenir interès que en Vicent seguís cuidant el lloc.
El local que teníem a la platja era una cuina militar, que complementava el blocao, amb una volta de marès, construït el temps de la Guerra Civil pels soldats a instàncies de la junta de defensa passiva de la República d’Es Mercadal-Migjorn. Les obres s’iniciaren l’any 1937 i en Toni Roca (vell), mestre de paret, va ser el cap d’obres per a la defensa de Sant Tomàs. Els obrers havien de fer feina obligatòria i gratuïtament unes dues hores diàries.
Quan noltros hi vam arribar, només hi havia una xemeneia i un camarot, que empraven els carboners. Al principi cuinàvem amb foc de llenya però ens vam aturar perquè les espires sortien pel fumeral amb el consegüent perill d’incendi. Hi vam instal·lar una cuina de butà, més camarots i vam emblancar.
Cada any en Vicent engreixava un o dos porcs i els matàvem per tenir sobrassada per tot l’any. La festa era fer les porquejades. Venia molta gent. Per Pasqua matàvem el be, com era costum, i fèiem la costellada. Fer dinars, convidar amics, conversar i cantar, han estat amb el que més hem xalat. El primer cuiner va ser en Bernat des Barrancó i el darrer en Vicent de Son Olivar. Paelles, patates fregides, oli-aigua… Encara que ara ja en quedam pocs, ho seguim fent.
Llavors ningú anava a nadar. Tota la platja era nostra. Si un dia venia una parella era una novetat. Ens agradava fer llargues caminades per tot el litoral, i arribar fins a les platges verges com Cala’n Fustam, Escorxada o Trebalúger.
La carretera de ses cases de Binigaus fins a la platja la vam fer noltros amb un tractor de pala. Quan va entrar el senyor danès va tancar el pas que antigament era el pati de ses cases, i va fer un altre camí lateral, que mena també a la cova dels Coloms.
La barca també ens la vam endur. Li deiem “Sa tortuga”. Ara es diu La-Xeca-i-La-Meca. La tenim davall un pi. No ens deixen tenir-la a l’arena, perquè no hi ha port, ni amarraments.
Els dissabtes ens agradava fer la volta pels bars. Un gin aquí, un vinet allà i ens ajuntàvem per riure, avui amb aquest, demà amb aquell, i sempre la porta oberta a tothom. Com a ranxo mai hem tingut una discrepància ni una qüestió amb ningú.
Ens vàrem fer aficionats a l’Elche, per no ser ni del Madrid ni del Barça i perquè era un equip de tercera que va passar a primera. Ens vam constituir com equip, i vam guanyar un dels trofeus que donava LOAR als millors esportistes. És d’aquesta època que vam quedar com es ranxo de l’Elche.
Per Binigaus hi ha passat moltíssima gent de Ferreries, grups d’amics i coneguts que ens proposen venir a la cova a fer una paella, i junts passam una jornada agradable i de bona convivència.
N’Alejandre ve una o dues vegades cada any, sempre amb guitarra i amics. Feim oli-aigua amb patates fregides per una trentena, i sobretaula de cançons i bromes. Ens va convidar cinc o sis vegades a Barcelona, Madrid i Candanchú. Ens va posar un autobús, escoltat amb cotxos de la policia davant i darrera. Ens pagava l’estada i el berenar a la Capitania General de Barcelona, on era el cap. Un sargent ens feia de guia i ens ho mostrava tot. A Madrid, vam anar a sopar al parc del Retiro convidats també per ell. La veritat és que amb noltros va ser generós i agraït.
Quan va impulsar la reforma de l’hospital de l’ Illa del Rei noltros vam ser dels primers en anar-hi a desbrossar els diumenges matí. Just va començar a anar-hi més gent ja ho vam deixar.
Aquells anys, la gent de Ferreries passava les vacances d’estiu acampant a l’arenal de Sant Llorenç (Trebalúger), però un moment donat van prohibir l’acampada en aquell indret. Llavors les famílies no tenien on anar. El senyor va dir: Tothom qui vulgui pot venir a Binigaus. Hi va arribar a haver més de cent tendes i un xiringuito i tot, que duia un migjorner.
Només una vegada vam patir un incident. Algú amb poc seny ens va fotre foc a la cova però mai vam saber qui havia estat. Va quedar tot negre. La vam haver de tornar picar. Del butà en va quedar només una ansa.
Quan va arribar el turisme, poca cosa va canviar en la nostra forma de viure. Els turistes que venien de Cala Escorxada s’atracaven per demanar aigua o informació per visitar la cova dels Coloms. Ens volien pagar l’aigua, però noltros no hem cobrat mai a ningú. A prop hi ha un pou d’aigua bastant bona, que vam haver de tancar perquè hi havia gent que s’hi dutxava i l’embrutava.
Han passat els anys i molts dels que vàrem iniciar aquesta aventura ja han fet el seu traspàs. Ells estaran sempre en el nostre record, i creiem que també en faltar noltros, quan la gent passi per davant de la nostra cova tindran un record agraït per es ranxo, i diran: “Mira, aquesta és sa cova de l’Elche”.
