Relat a unes quantes mans és l’espai de creació literària de ferreriencs i ferrerienques amb ganes d’escriure i imaginar. Cada mes un nou autor seguirà el relat creat a moltes mans. Aquesta és ja la tercera entrega. La història parteix de la troballa d’un cor misteriós entre la posidònia de la platja per part d’un avi que veu com la seva néta està a punt de casar-se amb un al·lot que, diuen, no li arriba a la sola de la sabata. Aquest avi pescador que enyora la seva difunta esposa, i que ha de contenir la ràbia per les noces de na Patrícia..
Les normes d’aquesta secció són senzilles: no hi ha més norma que seguir el relat, seguir la història i seguir un relat que ha de mostrar els múltiples colors de les persones de Ferreries que estimen la literatura i la creació literària.
Un cor romput és un cor nou
Carl Gustav Jung
Camí de Ferreries, tot i que no hi ha trànsit, condueix a poc a poc. Quan passa per Santa Elena treu el cap per la finestra de la Ford Courier i mira el cel. El núvol persisteix, ara més obscur; cobreix tot el que pot albirar. Intangible, pensa que prest serà tocable.
Sent agitació i mira a la seva dreta damunt el seient on esbufeguen dins la cistella les oblades. Algunes fan el darrer alè. «Seré un tros d’ase?» Torna a pensar en el cor ple de puu i en la conversa amb en Tomàs. «Per què em neguiteja tant?»
Davant El Gallo comença a descarregar. El parabrisa no dona abast. No hi veu més enllà d’un metre. Redueix. Ha de travessar una cortina d’aigua com una persistent catarata que cau del cel. Amb les mans aferrades al volant, arriba a ca seva.
Un dels moments en què més xalava en Xisco Capó era quan n’Anna l’esperava amb aquell còssil de plàstic verd perquè hi aboqués la peixada. Fins i tot el feia sentir prepotent.
—Que no trobes que avui t’has passat? —deia ella.
—Setanta-dues oblades i un sarg prou polit —contestava ell amb un poc d’ufana.
Mentre començava a escatar les oblades, n’Anna treia les balances.
—Tres-cents vint grams fa el sarg.
—Quan l’he tret me pensava que pesava més.
—Què feim amb tant de peix?
—En dones als al·lots!
—Tenen els congeladors plens, i el nostre també.
—Idò, porta’l a les monges —diu ell ofès—. Ah, el sarg no, que me’l menjaré per sopar.
—Què et sembla el que proposen els ecologistes d’una zona restringida entre Cala Galdana i Son Bou?
Amb algunes qüestions estaven als antípodes l’un de l’altre. Se la va mirar amb mofeta. Avui no tenia ganes de discutir. Se l’estimava tant!
—Sí, ja me pots mirar així, ja. Saps que la sobrepesca i el canvi climàtic han destrossat un setanta-cinc per cent de les poblacions de la Mediterrània.
Mai com ara que no la tenia, en Xisco Capó no havia parlat tant amb la dona. Eren diàlegs a una sola veu. Un dia que la filla el va enxampar xerrant sol es va retgirar:
—Però mon pare, que t’has tornat boig. Amb qui parles?
—Amb ta mare. Després de quaranta-dos anys de convivència es saben totes les respostes —va dir categòric.
Una altra estona que trobava a faltar en Xisco Capó eren els matins. Ell era el primer que es despertava. Sempre la trobava donant-li l’esquena i amb un alè compassat dormia plàcidament. S’hi apropava i a cau d’orella li deia bon dia mentre li passava els braços per la cintura atraient-lo cap a ell. L’ensumava. Li agradava aquella olor que desprenia n’Anna. I aquell homo reivindicatiu es transformava. El desig creixia i formava part d’aquells rituals eròtics a mesura que ella es deixondia. Coneixien després de tants d’anys les zones erògenes de cadascú. Li besava el coll, li tornava a besar; ara les orelles, ara els pits. Li passava la llengua per les espatles amb aquells mostatxos amples i espessos que fins i tot li tapaven el llavi superior i que, com un fi fregall, arribaven a l’equador i al mont de Venus.
Els anys i la cardiopatia de n’Anna havien apagat aquells matins de sexe i amor per convertir-los en despertaments de tendresa i llargs diàlegs a dues veus. Ara, amb els coixins entre els braços, ensumava l’aroma que li havia deixat aquella dona que havia estimat amb bogeria. Es va adormir.
Es grata amb fúria. La picor és desesperant. A l’altura del cor hi té una bretxa d’on surten uns organismes quasi microscòpics que s’han escampat per tot el cos. El llit n’està ple. No dona abast. Els nassos, les orelles, els genitals, li comencen a sagnar i es mesclen amb aquells animalons formant un líquid repugnant. I de fons sent una veu que diu:
—Jo tenia ulls per mirar, mans per tocar, peus per caminar, braços per abraçar, un rostre ben eixerit, molts de somnis i un cor repartit entre els que més estimava: ma mare, els germans, cosins i una esposa que vaig haver de deixar.
La pròstata el salva d’aquell aterridor malson. La pixera el desperta. Està tot suat. Instintivament es toca el cor. Tot correcte. Va al quarto de bany per dutxar-se. Confia que l’aigua arrastri aquell dolor i mals presagis que li torben l’ànima. Quan s’eixuga recorda que aquell dia té hora a can Nani el Barber, perquè dissabte es casa na Patrícia.
