Recordat Henning, se’m fa estrany escriure’t una carta que mai no rebràs. A veure, la idea em va venir l’altra dia quan estàvem a un taller de narrativa i una companya va llegir un relat que em recordà la trama d’una de les teves novel·les. I més tard, mentre caminava pels carrers , deserts a aquella hora, vaig començar a donar sortida a les paraules, que m’haguera agradat dir-te i que fluïen al meu cap.
Aquestes paraules són, en primer lloc, d’un profund agraïment per totes les teves novel·les que he llegit i que tants bons moments, tan meravelloses estones m’han fet passar. Et vaig descobrir com autor amb la que duia per títol “Tallafocs” i em va seduir totalment la trama, com també, la manera que tenies de construir novel·la negra, fent-me sentir com transportada; patint pels esdeveniments que és succeïen, per l’inspector Walander quan no se’n sortia, i meravellant-me quan arribava al final i m’adonava que el llibre m’havia mantingut sense alè, que m’hi havia enganxat del tot, traient hores d’allà on podia. Açò em feia sentir feliç.
Després d’aquesta novel·la en vaig llegir moltes altres com si d’una adició es tractés. A la vegada, em va interessar també saber coses de tu com a persona i el que vaig trobar al Google em va agradar. A més de bon escriptor i dramaturg, eres un ciutadà compromés social i políticament, tenies clar que canviar el món, fer-lo més just i solidari, era possible. Em va commoure saber que havies estat activista contra la guerra de Vietnam, que lluitaves a favor del poble palestí i que també havies posat el teu potencial creatiu al servei d’incentivar la cultura en un país llunyà de la teva Suècia:Moçanbic, on hi passaves sis mesos a l’any dirigint el Teatre Nacional.
I va arribar un dia de gener de 2014 i els mitjans informatius es feren ressò d’unes declaracions teves en que anunciaves que paties un càncer greu. Aquell dia em vaig adonar de la teva valentia i voluntat de lluitar, vares dir que explicaries la teva batalla contra la malaltia en la columna d’un diari que duria per títol, “des de la vida i no la mort”. Després va passar un temps en que no sabíem massa coses de l’evolució del càncer, fins que un dia d’octubre de 2015, erem de viatge amb la filla i ens va telefonar una germana: Què ho sabeu? Acaben de dir per la tele que ha mort Henning Mankell. Ens mirarem silenciosament i una llàgrima ens rodolà galtes avall, ambdues compartíem la mateixa afició per les teves novel·les.
Al llibre “Arenas movedizas” considerat el teu testament, deies a la pàgina 371”…Ante todo vivo con la esperanza de nuevos instantes de paz. En los que nadie me arrebata la alegria de crear o de contemplar las creaciones de otros”. Vas morir als seixanta-set anys, massa jove, per sort ens queden els teus llibres, on les teves paraules flueixen amarant generosament el meu desig de seguir sent una bona lectora. Agraïda per tot el que, els bons autors ens regalen, fent-nos gaudir i contribuint a salvar-nos de la mediocritat.
Gràcies i fins sempre.
