N’hi ha prou amb mirar una estona la TV per dubtar de la competència d’alguns “experts”, empresaris, intel·lectuals, gurus, tertulians, coaches, polítics o presentadors de TV.
Es descriu com l’efecte Dunning-Kruger la relació entre ignorancia i vanitat, segons la qual les persones amb escàs nivell intel·lectual i cultural tendeixen sistemàticament a pensar que saben més del que saben i a considerar-se més intel·ligents del que són. El fenomen va ser rigorosament estudiat per Justin Kruger i David Dunning, psicòlegs de la Universitat de Cornell a Nova York, i publicat el 1999 a “The Journal of Personality and Social Psychology”.
L’experiment va consistir en mesurar les habilitats intel·lectuals i socials d’una sèrie d’estudiants i demanar-los una auto-avaluació posterior. Els resultats van ser sorprenents i reveladors: els més brillants estimaven que estaven per sota de la mitjana; els mediocres es consideraven per sobre de la mitjana, i els menys dotats estaven convençuts d’estar entre els millors.
L’essència d’aquesta teoria de biaix cognitiu és que les persones sense coneixements poden tornar-se massa confiades en la seva capacitat perquè no saben prou per a saber el que no saben. I ans al contrari, les persones amb més competència en una matèria saben reconèixer la magnitut d’un gran coneixement, dificil d’abarcar. L’incompetent no sol saber que ho és i tampoc és capaç de reconèixer l’habilitat dels altres.
Avui dia, amb l’ús d’internet, el simple fet de saber què buscar a Google pot generar un excés de confiança en el coneixement propi percebut: les persones que utilitzen motors de cerca tendeixen a confondre el coneixement d’Internet amb el seu propi i es tornen massa confiades pensant que saben més del que sabrien sense accés a Internet. Quan la informació està a l’abast de la mà, podem creure erròniament que s’ha originat a l’interior de la nostra ment.
Treballar amb una persona així pot ser un desafiament, ja que al sobreestimar les seves habilitats i coneixements sovint prenen males decisions, tenen una manca d’autocritica, generen errors costosos, dificulten el treball en equip i subestimen la competència dels altres.
Paradoxalment, hi ha persones (majoritàriament dones), que malgrat haver demostrat la seva vàlua amb assoliments acadèmics o laborals, senten que no estan a l’altura, que no són prou bones, inteligents,competents o capaces. Pensen que tot el que han aconseguit no és conseqüència directa de la seva vàlua, sinó que els assoliments han arribat a la seva vida per cops de sort o gràcies a tercers, i consideren que, encara que tenen una bona posició, no la mereixen i són, en realitat, un frau. Això pot portar a l’ansietat, la baixa autoestima i a la por al fracàs.
Aquest fenomen, que es coneix com a síndrome de la impostora pot afectar a persones de qualsevol càrrec i responsabilitat i s’estima que un alt percentatge de persones ho sofrirà alguna vegada en la vida.
La síndrome de l’impostor i l’efecte Dunning-Kruger són dos fenòmens psicològics que es relacionen amb l’autopercepció i l’autoestima.En tots dos casos, la persona té una percepció distorsionada de la seva pròpia capacitat i habilitat: la síndrome de l’impostor es relaciona amb la falta de confiança en un mateix I l’efecte Dunning-Kruger es relaciona amb la falta de coneixements i habilitats en una matèria específica. És a dir, mentre que el primer un és una resposta emocional a la inseguretat, el segon és un error cognitiu en l’avaluació de la pròpia capacitat.
La humilitat implica reconèixer les nostres limitacions i estar preparat per aprendre i millorar contínuament, la qual cosa és important per a prevenir la síndrome de Dunning-Kruger. D’altra banda, la vanitat es relaciona amb la sobreestimació de les nostres habilitats i la subestimació de la competència dels altres, la qual cosa és una de les característiques de la síndrome de Dunning-Kruger. En resum, la humilitat pot ajudar-nos a prevenir la síndrome de Dunning-Kruger, mentre que la vanitat pot portar-nos a caure en aquesta síndrome.
