Un somriure net travessa la seva aparença fràgil. L’entusiasme li arruga la mirada quan recorda les rondalles de s’àvia, la música, el glosat o l’ebenisteria que va practicar amb expertesa. Un posat de ferrerienc normal-i-corrent amaga una ànima creativa que ha produït delicades peces de marqueteria i mobles fets amb troncs de la mar. Aquesta exuberància artística contrasta amb la seva percepció: “No m’ha anat massa bé en sa vida. No he fet lo que tothom aspira a fer”. Es refereix a casar-se i tenir una família. I afegeix: “De jove me van dictaminar fòbia social”, de manera que quedam tan intrigats que no desitjam més que continuar escoltant. Parla amb precisió, com si allò que diu ho tengui ben rumiat. Va néixer el dia de Sant Esteve de 1943. És el major d’una família de set germans, la majoria amb vena artística: Pilar, Mingo, Aguedita, Tòfol, Bosco i Lluís.
Sa Canaleta
– XEC: De molt petit vam anar de pagesos a Sa Canaleta. Ses cases eren petites. Aprofitant sa perbacana de la roca picaven uns pams més el marès i la coronaven amb una estreta teulada. Només la façana era de manobre. L’entrada feia de menjador, cuina i estar. A l’esquerra, tres dormitoris arrenglerats: un pels avis, que vivien amb noltros, un per mon pare i ma mare i el darrer per noltros, amb camarots de barres de pi clavades a la paret. Els somiers eren de gomes, i ses màrfegues, de palla de blat d’indi. Damunt, una pell de be per si pixàvem al llit. A la dreta, la formatgeria i el rebost. Seguint camí avall, un boeret i un estable, picats també com ses cases. D’animals, quatre o cinc vaques, un ase, una mula, porcs i gallines.
Esperàvem amb delit les vetllades. L’àvia ens contava rondalles mallorquines. Era l’únic llibre que teníem. Se les sabia de memòria. M’agradaven molt. No teníem llum elèctrica, però les espelmes i el llum de “carburo” donaven un ambient màgic a aquells relats. També fèiem festa amb les gloses, i una d’un glosador que li deien en Sebastià de Sa Real me va quedar gravada. Un dia quan hi va anar el senyor a cavall, tot enravenat, esperons posats, li diu:
– Venga, Sebastià, fes-me una glosa.
– Nooo, que no vaig de gloses jo ara, que he d’anar a arreplegar es bestiar. Al final n’arriba a fer una:
Amb sus esperons de gall
i un vestit com l’Anticrist,
l’he comparat quan l’he vist
a Judes anant a cavall.
El senyor es va espantar un poc i va dir:
– Mai més me tornaré posar
amb al.lots que no conec
perquè qualcuna me’n bec
que pes coll no em pot passar.
Als 6 anys amb l’ase anava a Ferreries per dur la llet a can Caragol i llavors quedava a escola a Ca Ses Monges. Després de sa primera comunió vaig anar a l’escola nacional. Per tenir una pesseta els diumenges, vam armar conills i anàvem a cercar espàrrecs.
El senyor de Sa Canaleta, Son Olivar i Son Ermità era dony Pedro de Salord i de Olivar de Martorell. Quan li dúiem el paner anàvem amb la mula fins Son Ermità. Un any que no havia anat massa bé, me va tocar a jo fer l’entrega. Tenia 8 anys i estava orugat. Ma mare me va entrenar:
– Diga-li a la senyora que l’any no ha anat massa bé. Que ens sap molt de greu que el porc hagi estat tan magre. Un altre any ja serà més gras.
Però a jo me va sortir:
– Ma mare diu que ens sap molt de magre que estigui tan greu, que un altre gras ja estarà més any.
Ajudava a mon pare i fins i tot sembràvem arròs. El trajecte de Sa Canaleta a Son Mercer el fèiem a peu, amb la mula amb bast i basses. A Son Mercer l’enganxàvem al carretó. Quan ma mare anava de part, venien a la correguda cap a poble. Al part de n’Aguedita no va poder arribar i la va tenir a Son Merceret.
Barranc avall hi havia un safareig amb peixos vermells, picat també a la roca. Recollia l’aigua d’una petita font d’on omplíem les gerres d’aigua fresquíssima. La font rajava per una canaleta i s’emprava per regar els horts. D’aquí ve el nom de Sa Canaleta. La remor d’aquell xorret d’aigua m’ha quedat gravat a la memòria.
Quan ja no hi érem aquella terra tan fèrtil es va abandonar. No ho entendré mai, per molts anys que visqui. La redossa natural del barranc donava fruits excel·lents: unes peres com un puny, nispros, cireres…
Moixos i una màquina de cosir
Als 10 anys (1953) vam deixar la pagesia, i me van llogar a Santa Elena per “menjar i avarques”. A ca nostra sempre vam tenir moixos i una màquina de cosir Singer. El moix, ben atracat a les mans de s’àvia, feia nosa però ella li deia dolçament: “Lleeeva”. Es decantava i al cap de no-res es tornava arramblar. Ja de vell, acompanyava ma mare a missa. S’àvia va fer jornals d’anar a cosir a cases fins que va morir. Després ho va agafar ma mare. La tenc present doblegada damunt la màquina de cosir.
A sa família jo era l’encarregat de fer el Betlem. Suro i casetes, bens, cabres, tanques i vaques… Hi havia estirades per venir-lo a veure. Me recordava quan era petit, que jugava amb na Pilar la germana. Feia casetes i ella me duia els materials, me feia de mossa. Ara ja fa sis anys que va morir, i tenc la impressió que mai li vaig poder agrair. L’he enyorada. Als 13 anys vaig anar llogat a Sa Curia Blanca.
Les primeres serenades
Vaig fer de missatge a Santa Cecília fins els 16 anys. Vaig fer amistat amb el fill de l’amo, en Nofre Janer, que anys més tard seria batle. Els vespres, en Nofre i jo cantàvem, i l’amo tocava l’acordió. Me vaig aficionar a cantar i vaig aprendre a tocar l’acordió. Una casa de Barcelona ens enviava partitures i vaig comprar una guitarra per 300 pessetes. Les cançons ens les apreníem d’oïda per la ràdio. Ja a poble, demanàvem permís al batle per anar a fer “serenades” davant la finestra de les al·lotes. Solíem ser en Nofre (guitarra), en Paco Coll, àlies Litxi, i jo (acordió). D’en Litxi vaig aprendre a fer la segona veu que ell dominava molt bé. El sereno vigilava que no hi hagués massa esvalot. Els dissabtes anàvem a can Bolín a comprar els nous cançoners.
Tal vegada aquesta afició me venia de l’avi en Domingo. Era introvertit i poc xerrador, no era de bars, però sí amant de la música. Els diumenges, després de missa, s’estalonava a la paret del bar de ca’n Vicent per escoltar les cançons mexicanes. Era un fanàtic de Miguel Aceves Mejía.
Fuster
El 1952, en acabar la mili, em vaig posar de manobre amb en Piris. I llavors, de tallador a ses sabatilles. Cinc anys més tard va venir l’oportunitat de fer de fuster. Vaig començar amb en Tian de Truvi al carrer Nou. Quan va muntar Truvi, me va traspassar el taller amb tota casta de maquinària. Era grandet.
Sempre que podia emprava llenya que treia la mar. M’agradava anar a “passar vorera” per replegar els troncs del Pilar, es Codolar o es pla de mar d’Alfurinet. Faig i pi, sobretot. Havent passat per la salabror, aquell material no tenia corc. Sortien bons taulons. Vaig armar una furgoneta, i me’n duia nebots o germans per carregar. Una vegada vaig trobar dues travesseres de tren. També feia quadrets de marqueteria amb una serra de precisió. Taules, armaris, cadires, llanternes, i reciclatge de mobles antics que me duia na Maria Canaleta i que mig regalava a persones amb pocs recursos. Era l’època dels tresillos. La gent tirava mobles com si res.
A l’hort hi vaig fer una casa de dues plantes amb llenya de palés. A la fusteria hi vaig fer 25 o 30 anys, fins que me vaig jubilar. Vaig tenir uns empleats bastant bons, en Biel Mercadal, al cel sia i en Mingo Felipe. Me vaig sentir molt realitzat.
Els isleños, Clau de Sol i els Amics de sa Música.
Vaig anar amb els Isleños dues o tres temporades. Ja sabia sonar guitarra i acordió però amb ells tocava l’orgue. Ho aprenia d’oïda, no vaig poder estudiar solfeig. Adaptava els acords de la guitarra a l’orgue. Érem en Vicent de Santa Creueta, en Vicent Pons, en Xé Pons, àlies “mosca”, i jo. Na Magdalenita d’en Toni Gris ens va fer un traje a mida per anar uniformats. Tenia un toca-discs, dues platines i un micro i amb allò feia i desfeia. Vaig comprar un piano antic vertical per 3.000 pessetes. Ara està d’adorno. També vaig cantar amb la coral Clau de Sol, amb els tenors. I vaig fer el logo de llenya. Ara darrer he cantat amb els Amics de sa música.
He estat llegidor. Com que havia anat poc a escola me vaig conscienciar que llegint aprenies i en vaig llegir molts, sobretot de sociologia. També estava subscrit a unes quantes revistes.
Els darrers anys
Quan me vaig jubliar vaig vendre les màquines i eines a en Bosco de sa serradora, que construïa s’orgue de l’església des Migjorn Gran.
Vivia al carrer Guillem Coll, al bloc dels germans. Vaig forrar el terra de llenya d’una habitació de 40 metres quadrats. Més tard me vaig mudar a la casa que tenc ara, al carrer Nou.
Un dia, quan era a l’hort, me va agafar un ictus i una embòlia. En Lluís va veure cosa rara, va venir i me va trobar estirat dins una síquia. Me va posar dins el cotxe com va poder. Jo no hi veia. És una cosa qui ve de cop. Enmig de tot he tingut sort, n’hi ha molts que no ho conten. L’ictus me va prendre part de la veu però si venen grups a cantar al geriàtric, m’hi afegeixo i xalo molt.
Mon pare es va morir als 65. No va poder cobrar la primera paga de jubilat. Va fer molta feina per pujar una família de set més l’àvia i el padrí. Va ser molt bon homo. Vaig fer dos o tres anys a ca nostra amb ma mare. Hi vaig viure fins el 2011, que va morir als 94 anys. Jo en tenia 68.
Avui que feim balanç, de què estàs més agraït?
El més polit és la família que m’ha estimat i m’estima. Els germans me venen a visitar i me treuen. Vaig viure quasi tota la vida amb ma mare, seixanta anys. No era una setciències però tenia una vivesa natural. El menjar de casa era el millor.
I quina part ha estat més difícil?
No tenc res a dir molt flac. O no ho record. Estava apuntat al Geriàtric perquè necessitava assistència, així que al cap d’un temps vaig poder entrar. Tot d’una me feia vessa venir. Amb bon estat de salut no hauria vingut però m’hi trob bé. Tenc una habitació individual. Fins i tot m’han confiat el comandament de la tele de la sala. I dirigim n’Alexa, el mando de la música, entre en Carlos i jo:
Lexa, pon Potifai, diu en Carlos.
Ho conta, i riu. Als seus 79 anys els fets de la seva vida semblen desmentir aquesta suposada fòbia social.
