El diumenge 26 de febrer es va estrenar a Cas Vesins el nou cicle de xerrades “Històries de Vida”, amb una assistència tan nombrosa que es van acabar les cadires. El primer convidat va ser en Celso Taboada. Amb el seu llenguatge viu i directe, va aconseguir mantenir l’expectació i un ambient sorprès i animat. En Tomeu Al·lès i en David Sintes van presentar el cicle i seguidament van donar pas al ponent, que desgranava insòlites històries de vida, il·lustrades amb fotos a la pantalla.
Nascut el 1944, va viure la infantesa a una família nombrosa de Lalín, a la Galícia de la postguerra. Sa mare va morir quan tenia 10 anys. Van passar fam i moltes privacions. Son pare feia sabates a mida per encàrrec i sa mare feia de desadora i cuinera. Allà les aldeas eren 6 o 7 blocs de cases. Vàries aldeas feien una parròquia, i diverses parròquies, un municipi (Lalín).
Dels 5 als 11 anys el van posar a un internat a Tui (frontera amb Portugal). Dels 12 als 14 el van enviar al monestir trapense d’Oseira (actualment al Camí de Santiago) on va fer dos anys de Batxillerat. Sa germana feia de criada del capellà i els volia fer seminaristes a tots. Al monestir hi vivien 30 frares (la majoria republicans) i 10 estudiants. Tenien prohibit rallar, però es comunicaven amb signes. L’única hora del dia en què podien xerrar coincidia amb el futbol. Havien de triar entre futbol o xerrar. Però com queell era molt xerrador, li queien ‘clesques’ de per tot. Anaven a dormir a les 8, i a les 3 de la nit els feien aixecar pels resos ordinaris. Cada dia feien 4 o 5 aturades per resar. Va quedar tan rodó de fer de monaguillo que ara no va gaire a missa. De dia tenien moltes hores per estudiar. Quan se’n va anar del monestir li van donar mil pessetes per la feina feta durant dos anys. Viure allà li va agradar. El superior cavava com tothom. Estava situat a un poble petit i autosuficient, on tothom vivia del monestir. Les especialitats eren formatge de bolla, xocolata La Trapa i vi de missa, que feien allà mateix. “Ganarás el pan con el sudor de tu frente”.
Després va anar llogat a ca uns avis que no tenien descendència i que van ser com una família. El volien reconèixer com a fill i deixar-li l’herència. Però quan van morir, el mateix vespre que els vetlaven, les nebodes van fer net. Anys més tard va pensar que tal vegada va ser una sort perquè si no, mai s’hauria mogut d’allà.
Als 14 anys va partir cap al pantà de Matarrosa del Sil (Lleó) per fer feina a la central elèctrica amb en Mario González. L’any 1959 va entrar de miner. No tenia experiència però sí ganes de fer feina. Li van donar un martell hidràulic amb broca i compressor que pesava més que ell. Treien els vagons de carbó amb una mula.
La major part de miners de 27-28 anys no podien ni pujar la costeta perquè tenien els pulmons plens de silicosi. Dos anys després d’haver deixat aquella feina, quan tossia, encara li sortien restes de la mina.
A través de la Unió de Miners (els sindicats no existien), van organitzar una vaga per aconseguir fer les vuit hores de jornada laboral, quan els miners d’Astúries ja hi duien 3 mesos. Un matí hi van anar uns 200 guàrdia-civils per custodiar els que volien fer feina.
– El que quiera entrar nosotros lo escoltamos.
Però ells van resistir. Va durar 15 dies. A base de lluita van aconseguir les 8 hores. Anaven tots a una. El govern franquista no va tenir més remei que acceptar. En aquella època l’economia depenia del carbó.
Quan va tenir prou doblers com per anar a Menorca, li va dir a en Mario.
– Tu hi vas. Si són certs els rumors de que allà paguen bé, m’avises i venc.
Així va ser com va partir cap a Menorca.
La primera feina va ser a la Base americana. Li pagaven a 35 pessetes l’hora. Quan va arribar, la carretera ja estava oberta fins dalt. Aquí no havien vist mai unes màquines com aquelles. A la base tenien un any de termini per acabar. Cada dia que passàs rebrien una sanció de quaranta-mil pessetes. Per açò la van acabar puntual: amb onze mesos va estar feta
.
De posar perns a la Base, va anar a picar pedreny a la carretera de Cala Galdana. A la part final van començar a emprar barrubins i dinamita. En acabar a Cala Galdana va anar a Cala Mitjana amb en Toni Sansaloni a fer calç i carbó. De feina en va tenir sempre.
Quan va arribar, als 18, per domir estava a ca’n Serra el ferrer, al carrer Nou i anava a dinar a Ca’n Tomeu. Allà tenien un porxo i hi dormien ell i el germà. Més tard, dinava i dormia a ca’n Maseo. Se’n va anar a la mili als 22. El van enviar a Ferrol, i a comandància de Vigo. Però va aconseguir plaça a Maó, i llavors a Fornells on va fer feina de manobre juntament amb n’Enric es capellà.
A Galícia hi tenia una al·lota que mig festejaven i s’escrivien cartes, però aquí va conèixer na Laieta, amb qui es va casar. Quan va demanar permís al sogre per casar-se li va dir:
– D’on ets?
– De Pontevedra
– Que és devora Sevilla?
– Si doblegues es mapa sí.
Es van casar el desembre del 68. Tothom pensava que estava embarassada perquè va avisar dos mesos abans i no un any abans com era costum. La lluna de mel la va fer fent feina desmuntant el solar de l’hotel Cala Galdana a força de barrubins de dinamita. D’allà va anar de cambrer al xiringuito de s’Arenal.
A la casa de Ferreries hi van tenir son pare, que no tenia documentació i per cobrar la pensió, al banc li demanaven el carnet. En Jaume Febrer de la CENS li va aclarir tot el paperum.
Va fer feina de manobre a Cala en Porter. Hi anaven amb el trole des Baulo. Sortien a les 5 del matí i a vegades tornaven a les 22h. D’allà van anar als hotels de Son Bou. Van venir els Ballesteros, en Toni, en Pepe i en Manolo.
De mestres, en Pepe Barber, va ser amb qui més va aprendre perquè els ho explicava tot molt detallat. Ell feia un croquis, el duia a un arquitecte i ho aplicaven tot. Qui no aprenia amb ell és perquè era un ‘maquetol’! Era molt bona persona. Hi va fer 10 anys, fins que va entrar a l’Ajuntament, quan només hi havia ell i en Tolo.
Aquells anys de dictadura van fundar l’UGT a Ferreries. Qui més els orientava era en Belarmino Menéndez. En Carlos Mevis, en Toni Maseo, en Cardona, en Tian, ell i un parell més, feien reunions clandestines fins la una de la nit, perquè llavors els sindicats estaven prohibits. Van detenir en Llorenç Marquès, na Pili Coll i en Cardona. Amb l’experiència viscuda a la conca minera els anys 60, va anar a negociar el primer conveni de construcció a Palma, on van aconseguir que es tingués en compte la dieta dels obrers quan feien feina a fora.
Llavors va estar a la Creu Roja de voluntari. Alguns es pensaven que tenia un negoci amb açò però en realitat s’aixecava a les tantes de la nit per fer serveis. La part més dura va ser assistir als accidents de tràfic i haver de donar males notícies a les famílies. De nit telefonaven, i a ca seva tothom es despertava, però ho va fer de gust. Quan va acabar li van donar una medalla de plata en reconeixement a la feina feta.
– La policia no ha de ser només per reprimir, per posar les coses en ordre, sinó per ajudar. Encara que a vegades hi ha qualcú a qui li has de mostrar les dents.
Una vegada acabada l’exposició el públic va intervenir:
– Nina Cardona. Sempre t’agraïré els serveis que ens vas donar al poble.
– Llorenç Marquès. D’allò que estic més agraït és que vas ser dels primers que vas començar a xerrar com noltros.
– Celso. Quan vaig arribar no entenia el català. Però si me deien una cosa els hi feia repetir deu o dotze vegades fins que ho podia pronunciar. Me fixava en les paraules i en com se semblaven al gallec. Aquí ferrer, allà ferreiro. Als sis mesos ja ho rallava tot. El que més me va costar dir va ser formatge i setze. Si t’agrada, n’aprens. Qui té voluntat ho aconsegueix sense anar a escola. És molt bo d’aprendre. Només que no el sé escriure perfectament. El llegesc millor que el gallec. En Franco ho era però estava prohibit rallar la nostra llengua. Havíem de xerrar en castellà.
– Simón. Per jo en Celso ha estat com un pare. La seva experiència va ser una lliçó. Me va ajudar a tenir en compte la gent. Coneixia tot el poble i sabia on trobar cadascú.
– Celso. Quan va venir en López ens volia obrir expedient perquè no dúiem porra. Era un novato. També ens deia que l’havíem de saludar militarment. Jo li vaig dir:
– Si no ho vaig fer en temps d’en Franco, amb tu menys. L’expedient va acabar així.
