Jo ja us avís: la meva parrafada d’aquest mes segurament no agradarà a tothom. Bé, com sempre, però aquesta vegada segurament trepitjaré alguns calls, i qui sap, tal vegada algú deixarà de llegir-me. Però és que ja no en puc dur més del rallar boig que s’ha posat de moda, i que ens obliga a emprar un munt de paraules per dir allò que fins ara dèiem de manera ben senzilla. O sigui que em declaro rebel, i a partir d’ara no empraré les fórmules de totes i tots, junts i juntes i tota aquesta mandanga.
Si voleu, des d’aquí us don permís per a insultar-me lapidar-me, dir que som un carca, un cutre i un neardenthal (o com se digui). Però la meva pregunta és: Què guanyam com a humanitat emprant aquestes fórmules? Som més igualitaris per dir en una frase totes i tots enlloc de tots, o de tothom? Els homes ja ens podem declarar feministes si empram aquesta fórmula doble enlloc de la simple de tota la vida? És el llenguatge allò que hem de canviar com a societat per conquerir la veritable igualtat entre gèneres? I ja posats a reblar es clau: hem de dir totes, tots i totis? No ens estarem passant un poc de frenada i fent un poc s’ase?
Avam, jo sé que les paraules fan el món, com molt bé va dir un ciutadellenc que va guanyar fa uns anys el concurs de codolades de Cas Vesins. Però precisament per açò, jo pens que segons com empram les paraules, feim el món més just o directament més imbècil. I enteneu-me, quan dic imbècil vull dir que ens perdem en tonteries per no afrontar el problema real. Sincerament, no crec que una persona sigui menys justa si empra simplement tots per referir-se a tothom. Que és una construcció masclista? I tal vegada sí, no ho sé, però per jo és una manera de dir que no fa mal a ningú. En canvi, sí fan mal lleis injustes, discriminacions laborals, els masclistes de fets i no només de paraules, les dones que es fustiguen a elles mateixes votant a partits que les defenestren, aquells que volen retrocessos en els drets conquerits amb molt patiment per les dones… Però des de quan el medidor de lo progre i just que és una persona passa per calcular quantes vegades diu «tots» i quantes vegades «tots i totes»?
Insisteix, els que me vulgueu criticar, teniu barra lliure per fer-ho (i no confongueu aquesta barra lliure amb la que escriu un nou col·laborador d’aquesta revista, que s’ha inflat com jo després de Nadal (la revista, no el col·laborador, que m’estic liant)). Però tenc la sensació que esteim dedicant un munt de temps, de recursos i d’energia en temes que són gairebé inofensius, i els podríem dedicar a coses veritablment més serioses. Polítiques veritablement igualitàries, que donin drets i no lletres. Estaria bé que entréssim en el fons de les qüestions i no només en la forma. Estaria bé que els polítics (vull dir tots, els de tots els gèneres i condicions) es dediquessin més a resoldre les necessitats reals de la dona que no a fer veure que es fa alguna cosa simplement mencionant-la a totes les frases. Les coses són allò que són, no allò que deim que són. O sigui, una poma sempre serà una poma, per molt que algú ens vulgui vendre que és una taronja.
És que me veig a venir aquesta campanya electoral que arriba, i entre que m’ompliran la bústia de casa de paperots i sobres i que veuré fotos de polítics per totes bandes mostrant dents blanques, no me falta res més que haver d’aguantar discursos molt ben construïts però que no diuen res. Intervencions plenes de paraules que sonen súper bé, súper progres i enrollades, però que després, quan rasques un poc, veus que no t’han dit res de nou. I mirau que jo, anant a contra corrent, som dels que crec que els polítics són necessaris, i que fins i tot els de poble estan mal pagats, però entenc que el sou se’l guanyen no amb discursos polits, sinó amb fets reals. Coses que tenen trasllat a la vida real de les persones (totes, tots, totis, tothom i la mare que els va parir).
Res, que ja està, que avui ja m’he desfogat.
Segurament m’he guanyat uns quants enemics més, però què voleu que us digui, a jo me surt més barat fotre quatre ventalls a la revista que no pagar-me un psicòleg. I si voltros teniu la paciència de llegir-me, molt agraït que estic. Fins a la pròxima, si és que el nou director de la revista encara m’aguanta!
(Em trobareu a Twitter com a @tomeupanxarotja).
