Tot i que el jove no fa cap gest, el pescador veu, al fons dels seus ulls negres, el «Sí, ho sé», en forma d’un centelleig fugaç; tot seguit, una estranya ombra, encara més obscura que el color de l’iris, i també efímera.
El jove desvia la mirada cap a les xerxes; el pescador, cap a la dreta, cap a les barques que hi ha amarrades al llarg del passeig, i la conversa conclou d’aquesta manera abrupta que tots dos, com tants habitants de l’illa, tenen tan normalitzada.
El pescador travessa el passeig, el pont que connecta els dos costats del torrent i arriba al primer pàrquing. La imatge de la seva furgoneta, solitària i aparcada de través enmig de totes les places buides, li produeix un orgull plaent i borbollejant. «Quin gust poder-la deixar on vols i com vols, es nota que és temporada baixa; d’aquí uns mesos ja no el podràs deixar ni al primer, ni al segon, ni al tercer, ni al quart… prest haurem d’anar al lloc de Santa Galdana, a aparcar, i a més, com que els encarregats de regular-ho serien els de l’ajuntament de Ciutadella, que no s’encuiden gens d’aquesta urbanització, segur que seria un desastre».
L’orgull s’ha convertit en una irritació incipient.
«Serpentona és nostra!», es diu a ell mateix, convençut i en veu alta, amb una mescla de distanciament humorístic i reivindicació càustica i sincera, dins el cap.
S’atraca a la seva furgoneta, una Ford Courier de l’any 1994 amb l’enganxina «Menorca, reserva de la bitlletera» damunt la porteta del depòsit, introdueix la clau a la ranura del maleter i l’obre d’una estrebada per evitar que el rovell de les frontisses encalli la trajectòria.
La brusquedat d’aquest moviment enerva la irritació, que ara es contorça i fueteja: «I ara també volen treure tots els cotxes antics. Bé, antics no, d’abans del 2010! Ja ens van robar les pesqueres de la zona nord amb tota la comèdia aquesta de la biosfera i ara també els cotxes. Però si aquest funciona beníssim! El que volen és més doblers pels mateixos de sempre, això és el que volen. Com fien que em compri un cotxe elèctric, jo? Amb la pensió que tenc, impossible. Agafant peix de furtiu, així ho faré, per fotre’ls».
Enrabiat, tanca el maleter d’una empenta, va fins a la porta del conductor, l’obre, es deixa caure a sobre del seient, tanca la porta d’un cop i, quan està a punt d’inserir la clau i arrancar, es retura.
Alena.
S’inclina lleument cap endavant.
La veu de n’Anna, la seva difunta dona, el tranquil•litza: «Nyetis, nyetetis, saps que la ràbia no ve ni de la reserva de la bitlletera ni de la prohibició dels cotxes. ¿D’on ve la ràbia? ¿Què has de fer, quan estan a punt d’agafar-te els atacs? Ho saps perfectament».
Tanca els ulls.
Respira.
S’escolta els batecs.
La imatge del cor devorat pel puu li llampegueja rere les parpelles.
Recorda les escasses sessions amb aquella psicòloga de Sant Lluís. Li havia dit que estigués en contacte amb les seves emocions, que no les enterrés, o les negués o s’obligués a ser més fort que elles.
Havia deixat d’anar-hi no sabia ben bé per què. Per incomoditat. Per por.
Darrerament, tampoc sabia per què, intentava posar en pràctica els pocs consells que podia recordar.
Les paraules vibrants i alegres de na Patrícia el dia que ell li va confessar aquest nou hàbit li ressonen dins la ment: «T’estàs deconstruint, avi, això està molt bé! I a més a la teva edat».
Somriu. El pit se li inunda d’una tendresa càlida.
S’endinsa en si mateix.
«La ràbia ve de l’ombra en els ulls del jovenet aquell. I de la manera com ha acabat la conversa. M’ha fet sentir fatal. Podrit. I del cor ple de puu. I de la boda de na Patrícia. Sí que és un desgraciat, sí. ¿Com pot estar amb ell? Una al•lota tan fantàstica, amb un al•lot com aquest. Deu ser que no s’estima. N’hi ha que no s’estimen gens i altres que s’estimen massa… I d’on més pot venir? N’hi ha més, però no hi arribo».
Sospira. Desisteix: «Tampoc és qüestió de fer massa mariconades d’aquestes». Inserta la clau a la ranura i, sense fermar-se el cinturó, com sempre que va de Ferreries a Cala Galdana o viceversa, arranca i surt del pàrquing.
A la dreta, uns núvols foscos i circumspectes avancen i es retorcen com una allau pel vessant d’una muntanya.
