La plantació d’arbres en els nuclis urbans és relativament recent. Fins el segle XIX, els nuclis urbans tenien una configuració en la què no hi havia cabuda ni pels arbres ni pel verd urbà: carrers estrets, urbanisme irregular, pocs espais públics oberts, etc. Entre finals del segle XVIII i començament del XIX van passar una sèrie de coses que canviaren el disseny dels nuclis urbans: s’esfondraren les murades que envoltaven les ciutats, la revolució industrial, la proliferació de fàbriques, feia necessari disposar de zones urbanes més extenses, l’augment de vehicles (primer de tracció animal després de motor) va fer necessaris carrers més amples, l’augment del benestar social feia que la gent tingués més temps per gaudir de l’entorn urbà, llavors els parcs i jardins públics començaren a tenir sentit. A partir d’aquest moment, els carrers es dissenyaren més amples, es feien més places i moltes incorporaven el verd urbà.
Tots aquests canvis permetien dur la vegetació dins la zona urbana. L’augment dels ambients artificials, feia més necessari el contacte amb la natura, què s’estava perdent, dur-la dins el nucli urbà era una solució. Curiosament, les primeres alineacions d’arbres en els carrers es feren amb una segona finalitat: disposar de matèria primera (llenya) en cas d’una guerra.
La revolució industrial va tenir altres conseqüències negatives, entre aquestes l’augment de la contaminació atmosfèrica. Ben prest, es va observar que a les zones urbanes amb arbres, la salut de les persones era millor que en aquelles sense. Els arbres, com altres vegetals, tenen la capacitat de filtrar l’aire, en aquest procés absorbeixen i segresten una part de les partícules contaminants. També es va observar, que en els barris amb una presència important d’arbres, la conflictivitat social era més baixa. L’espècie humana sempre ha conviscut amb els arbres. Els nostres antecessors els tenien com un refugi, quan eren atacats per depredadors pujaven dalt els arbres. Aquests comportaments, que poden ser la salvació d’una espècie, queden per sempre incorporats al nostre instint. Encara avui, instintivament, sense voler-ho, cercam l’ombra o el refugi d’un arbre.
Avui, amb el procés del canvi climàtic i l’escalfament global que aquest du associat, els arbres urbans són més necessaris que mai. A la reducció de la contaminació i a fer més saludables els medis urbans, s’han d’afegir altres beneficis que ens donen, entre ells, el més valorat ara, la capacitat per reduir la temperatura durant les onades de calor. La majoria de vegetals procuren que en el seu entorn la temperatura no superi els 24 ºC, quan es supera aquest valor de forma continuada les plantes comencen a tenir problemes per desenvolupar les seves funcions vitals i empren els mecanismes d’intercanvi de gasos i altres productes per frenar l’augment tèrmic. Llavors, un arbre, que maneja un volum de vegetació important, en aquest procés de regulació tèrmica influeix en tot el seu entorn, en geneal, en el moment de màxima calor, la diferència de temperatura sol ser d’uns 20 ºC.
Comprovar-ho és fàcil, basta agafar un termòmetre o sonda de temperatura, moure’s entre espais arbrats i sense arbres i veure com va variant la temperatura.
No tot són beneficis, és cert, qualsevol element, qualsevol acció té coses que consideram negatives o positives segons com les valoram. Els arbres són éssers vius, no són com un fanal que sempre serà igual, durant la seva vida creixen, canvien de forma, generen productes (llenya, fulles, flors, fruits) i en consumeixen altres. Entendre que els productes que fa l’arbre, aquells que més veim, són part del seu procés i els ha de menester per viure, de la mateixa manera que nosaltres també generam uns productes, què s’han de gestionar i suposen unes despeses molts superiors a les que causa l’arbre.
Les molèsties i perjudicis que pot fer un arbre sempre són molt inferiors als beneficis que ens dona, aquests són silenciosos, molts no es veuen, però tots, poc o molt en treim profit, si podem aparcar el cotxe a l’ombra d’un arbre, ho feim.
