Llorenç Allès Camps / Ferreries. Hi ha històries que confirmen allò de que la realitat sempre supera la ficció. La de Salvador Conesa Viloví (1953) n’és una d’aquestes, una mostra de la crueltat de temps ja afortunadament passats, i de la perserverància d’un home a qui se li havia negat el seu passat, i que no defallí fins a trobar resposta a unes preguntes que alguns pensaven que mai no s’arribaria a formular.
Un resum molt superficial d’aquesta història (atenció, que explicam ja el final!) és la d’un infant que va créixer en tres orfanats de Barcelona abans de ser adoptat a Ferreries als 14 anys, i que ja de més gran ha dedicat 55 anys de la seva vida a cercar la seva mare, de qui li havien dit que havia mort quan ell era infant, però que va resultar que no era així. Entre els secrets d’uns i l’opacitat d’altres havien amagat una realitat i, amb ella, havien negat a una persona el legítim dret de conèixer la seva veritable història. De manera molt sintètica, açò és el que es pot llegir a “En busca de mis raíces”, el llibre que Conesa ha escrit després de tota aquesta aventura, i que aquest dissabte 4 de març es presenta a l’Ajuntament de Ferreries. Un llibre que suposa el compliment de la promesa que el propi Conesa va fer a la seva mare en retrobar-la.
Conversar amb aquest ferrerienc resident as Migjorn Gran des de fa ja més de 40 anys és asistir al relat d’una vida increïble, salpebrada d’emocions, injustícies i molta constància. Conesa va arribar a Menorca quan tenia 10 anys, gràcies al capellà Francesc Febrer Janer, que exercia a un dels orfanats. En arribar, a l’any 1963, va estar amb una família d’acollida, na Tonyita Torrent i en Joan Andreu de la Serradora, a qui ja va demanar pels seus pares biològics, i la resposta va ser que estaven morts. “Ja llavors se’m va despertar una cosa dins, la necessitat de saber més, un cuc que em rossegava”, explica Conesa. Després de quatre anys passant a l’illa les vacances d’estiu i d’hivern, el 1967, concretament el 22 de juny, li diuen que, definitivament, passarà a viure a Menorca. “Aquell capellà em va treure de l’infern per dur-me a la glòria”, recorda, agraït i emocionat.
ADOPTAT A FERRERIES ALS 14 ANYS
A Ferreries fou adoptat per Joaquim (Xim) Febrer Sintes i Antònia (Antonyita) Torrent Martí, i aquí tingué una bona vida i una bona infància. A dins seu, però, sempre aquella incógnita, aquella necessitat de saber més, aquell convenciment de que no sabia tota la veritat. Una sensació que s’incrementa quan ha de fer-se el Document Nacional d’Identitat, i necessita una partida de naixement, que li envien des de Barcelona. Allà posa que els seus pares nomien Antonio i Concepción. “M’ho vaig creure”, sentencia.
La vida passa, i arriba l’amor. Salvador Conesa, conegut com ‘Salvo’, troba la dona que l’acompanyaria la resta de la seva vida, i decideix casar-s’hi el 1979 i anar a viure as Migjorn Gran. Per formalitzar el matrimoni, de nou necessita una partida de naixement i de bateig. Com que havia perdut l’anterior, en reclama una altra a Barcelona, amb la sorpresa que en aquell document, els seus pares biològics eren José i María. Dos noms diferents al de l’anterior partida. Alguna cosa no quadrava.
EL FRACÀS DE “QUIEN SABE DONDE”
A mitjans dels anys ’90, un programa de televisió causa furor a tot l’Estat. “Quien sabe dónde”, amb Paco Lobatón al capdavant, ajuda a trobar persones desaparegudes, i Salvador Conesa i la seva dona proven sort. Després de posar-se en contacte amb el programa, reben una carta on els expliquen que no han pogut investigar a fons perquè les normes i les lleis vigents no ho permeten, però els aconsellen que formin part de la Asociación Nacional del Derecho a Saber (ANDAS), amb l’objectiu de fer pressió als polítics per a canviar el marc normatiu i que sigui més fàcil indagar en el passat de casos com el de Conesa. Així ho va fer, i va arribar a ser delegat a Balears d’aquesta entitat.
La història segueix amb un viatge a Barcelona que Conesa fa per demanar la seva partida de naixement literal. Recordem que venim de dues partides amb noms de pares diferents, i potser consultant la font original serà més fàcil saber quins són els veritables progenitors. De nou, una altra sorpresa. Hi ha dues partides. Una d’elles posa que els seus pares són Encarna i Jaime, i una altra diu que els pares són “desconocidos”. Quatre partides de naixement, quatre realitats diferents.
Des d’aquí, Salvo se’n va a Serveis Socials, per intentar accedir a tot el seu historial, però no li permeten. Per a ratificar-li, li envien una carta, on apareix una nova pista: una frase. “El fet que la teva mare biológica no t’hagi reclamat no et permet…”. I un fet: els llinatges que du Salvador, Conesa Viloví, els hi ha posat un jutge, no la mare biológica. “Em va fer mala olor, i em vaig convencer de seguir batallant per conèixer la meva veritable història”, relata.
2014, PESSIGAR-SE PER CREURE-HO
La investigació va seguir, però la vida també, i amb ella, la feina, descendència, les obligacions… I el temps per a fer indagacions queda molt reduït. Fins el 2014. En aquella data, una parella de catalans s’instal·len al mateix carrer on Conesa i la seva dona resideixen as Migorn Gran. Conversant conversant, coneixen la història de Salvo, i l’animen a seguir investigant. Li proporcionen una adreça i un contacte a Barcelona, de nou a Serveis Socials. “Hi vam anar, pensant que no treuríem res en net, però quan em van respondre, em vaig haver de pessigar per a creure-ho”, descriu Conesa. Li van dir que sí, que podria tenir accés a tot el seu historial, i al cap d’unes setmanes rebia a casa seva un feix de documentació: la història de la seva vida. Els canvis en la legislació així ho van permetre. Noms i llinatges, dates i veritats. Per fi veritats sense filtres i sense històries encobertes.
És difícil imaginar què sent una persona quan té al seu davant tota la seva vida, sobretot quan li han negada durant 55 anys. El primer de tot, un nom: Antonia Melguizo Entrena. La seva mare. Després, més noms, els dels seus quatre germans. I descobrir que la seva mare havia quedat vídua als 37 anys, i que va parir a Salvador als 46 anys. Allà també hi havia cartes procedents de França, on es demanava a la Justícia i a la Guàrdia Civil, a través d’advocats, que retornessin al fillet Salvador a la seva mare, que l’estava reclamant. La gran descoberta: la seva mare l’havia reclamat des del moment en què va néixer i la van obligar a desprendre’s d’ell.
GRANADA, SALOBREÑA, DÚRCAL
Les seves indagacions el van dur a Granada, concretament a Salobreña, a partir de la documentació que havia rebut. Allà, a base de més feina d’investigació, de coincidències sorprenents i d’ajuda de professors i capellans, troba una nova pista: Dúrcal. El poble que dóna nom a l’artista de les ranxeres és la cuna del llinatge Melguizo. I una segona pista: una entrevista a un senyor publicada al Diario del Valle de Lecrín, a qui de cop, i sense cap dubte, Conesa identifica com el seu germà.
I efectivament, de nou la intuició l’encertà, i conegué el seu germà, qui necessita molt poques paraules per a identificar a Salvador. “Tú te llamas Salvador, y eres un hermano mío”, foren les paraules del germà. En recordar-les, Conesa s’emociona, i respira profundament. Hi ha episodis d’una vida que queden marcats a foc, més quan són fruit d’una recerca tant llarga i tortuosa. Pocs minuts després, ve un altre d’aquests episodis, quan veu la foto de la seva mare, d’Antonia. “Era guapíssima. El cor m’anava a cent, era tanta l’emoció que tenia, les ganes que tenia, que és un sentiment de respirar profundament i pensar “gràcies”, descriu.
NOUS LLAÇOS I UNA PROMESA
A partir d’aquell moment, comença la tasca de descobrir llaços, de teixir relacions que fins aquell instant li havien estat negades i de reescriure una vida o, millor dit, d’afegir-hi aquells capítols que li havien robat. Així va descobrint familiars, i acaba a França, concretament a Toulusse, on hi ha la tomba de la seva mare. La visita acompanyada de la seva dona, la seva germana i el seu nebot. Val la pena escoltar les seves paraules per reviure aquest moment. “Aquell vespre no vaig articular paraula, vaig quedar bloquejat i no vaig saber què dir davant la tomba de ma mare. El vespre quasi no vaig poder dormir, i a l’endemà a primera hora vaig tornar al cementiri. Seguia plovent, però pots estar segur que les gotes de la pluja no eren tan fortes com les llàgrimes que vaig vessar allà. Quan vaig conèixer la història de ma mare, li vaig prometre que la deixaria al lloc que es mereixia. Una mare és una mare”.
De tota aquesta recerca, de tota aquesta investigació per fer justicia, en surt el llibre “En busca de mis raíces”, que és “un homenatge a ella, per posar-la allà on li correspon com a mare. Ella no em va tenir, però no perquè no volgués, sinó perquè li van prendre. No hi ha dret el que li van fer”.
A punt de complir 70 anys, Salvador Conesa Viloví respira tranquil. Sentir-lo explicar la seva història emociona. Impossible quedar indiferent, impossible no empatitzar. Fins i tot és molt difícil no maleir aquella gent que li va amagar la seva realitat, la seva vida. Ell, però, no mira enrere amb rencor. “El meu pare adoptiu era molt just, i m’ho va ensenyar. Les persones concretes que em van impedir investigar era gent funcionària que feia feina a una època concreta amb unes normes que no podien trencar. No tenc res contra ells. Sí, en canvi, em manifesto clarament contra la dictadura, que tenia aquesta manera d’actuar. I també critico el clergat, que em va fer molt mal”, diu inicialment. Però després d’açò, mira endavant, i amb la mirada clar, afegeix: M’ho tiro a l’esquena, i em quedo amb el final d’aquesta història. He aconseguit el meu propòsit”.
