Llorenç Allès Camps / Ferreries. El Govern balear ha distingit al Club Vidalba amb un dels Premis Ramon Llull 2023. Aquesta és una de les distincions més importants que otorga l’Executiu autonòmic, i en aquest cas reconeix la tasca altruïsta i desinteressada d’un grup de persones voluntàries que organitzen activitats esportives i de temps lliure per a persones amb algun tipus de discapacitat. Una entitat que va néixer el 1997, amb la participació decisiva de Lita Triay, veïna de Ferreries i persona clau en la trajectòria de Vidalba, tot i que ella no ho consideri així. La seva empenta, constància i determinació, juntament amb la feina d’un bon munt de voluntaris, ha sembrat un exemple digne d’estudiar i admirar.
Com i per què neix el Club Vidalba?
Als anys noranta es vivien temps d’obertura, d’entendre que totes les persones mereixen les mateixes oportunitats, entre aquestes també l’accés a l’esport i a poder gaudir d’activitats d’oci fora de l’àmbit familiar. A Menorca no hi havia hagut mai cap entitat que contemplés l’atenció esportiva com a element important per al desenvolupament, a tot nivell, de la persona amb altres capacitats. Sí que hi havia entitats i associacions que tenien cura d’aquesta col·lectiu en altres àmbits. Faltava normalitzar la presència de grups de persones, bàsicament joves, en el si de la societat, fent esport, participant en campionats a fora de l’illa, anant de cap de setmana a fora, d’excursió, de viatge…, com ho pugui fer qualsevol persona. Vam sorgir de manera fortuïta, en paral·lel a un curs de monitors de natació, organitzat pel Consell Insular, on es formaven per atendre a persones amb diversitat funcional, físiques, intel·lectuals i sensorials. Està clar que hi havia la necessitat d’obrir l’esport per a tots. Del 94 al 97 vam assolir el paper de Delegació a Menorca de la Federació Balear d’Esports per a discapacitat físics. De cada vegada teníem més clar que necessitàvem una entitat amb personalitat pròpia, nostra. El 15 de maig de 1997 vam signar l’acta fundacional del Club Vidalba, registrat al cens d’entitats esportives de la Direcció General d’Esports del Govern balear, i de llavors ençà fins ara.
Què l’empeny a vostè, personalment, a fer la passa d’involucrar-se en el Club Vidalba?
El Club Vidalba, no existia, no hi era. Érem conscients de la mancança de possibilitats envers l’esport per a tots. Així, i després d’un temps com a Delegació, se’ns va confirmar la necessitat de crear alguna cosa, amb una filosofia feta a mida. No bastava ser sols un club esportiu, hagués estat el més fàcil, volíem un compromís real entre persones, de cara a fer més fàcil, més normal, i fins i tot més feliç, la vida diària dels joves amb altres capacitats. Als estatuts, vam afegir un capítol 0 on reflectíem la filosofia de l’entitat que estàvem a punt de constituir, la interconnexió entre persones, l’equilibri de capacitats, i la coexistència, que fins i tot queda reflectida en el nom. Cercàvem un nom que definís les nostres il·lusions, les ganes d’aportar a favor d’aquests joves, que els millorés la vida, i el vam trobar! Per aquells temps m’havien regalat el llibre de Flors de Menorca de Miquel Cao Barredo i Kike Ramos, i allà era!, Ho vaig proposar i des de llavors ens identifica. La flor de la vidalba, la simbiosi perfecta entre el significat d’aquesta paraula i els nostres objectius: forma i contingut, vida i alba, res més polit! Açò ho demostra el fet que la vidalba sigui una planta enfiladissa que necessita d’altres plantes per donar fruits i flors. Tenc vincles de sang que em van impulsar a fer allò que faig. A Vidalba hi ha persones implicades, voluntaris des del dia 1 com jo, però sense cap familiar afectat, ells són els veritables representants d’una tasca totalment altruista que dura ja prop de 30 anys.
Creieu que la societat fa prou per a les persones que acudeixen al Club Vidalba? Les integra prou?
No oblidem que la societat la formen persones: tu, jo, els nostres veïns, amics, pares, germans. No podem emmascarar el que un fa, la postura individual, l’opció de cada una de les persones, sota l’empara de “la societat”. No, no és la societat qui integra o no. Ets tu! Si jo et deman a tu què fas per a què aquestes persones se sentin integrades, ser un més entre tots?, o li deman a vostè qui ara llegeix aquestes retxes, què fa? Fa res per a què la seva vida sigui un poc més feliç, un poc més fàcil? Quan t’ho hagis demanat, tindràs la resposta.Jo et respondré amb allò que pens ara. Dins Vidalba hi pot haver altres opinions diferents, tan vàlides com la meva… Es fan passes, a vegades gens adequades, i fetes des de la distància sense saber de què es ralla. Fet habitual al final. Tots podem opinar, però si no ho has viscut, si no hi ets dins, no és el mateix. Quan va començar la integració a les escoles, semblava una cosa i al final es va comprovar que era una altra. No hi havia interacció entre alumnes. Es va introduir un petit gueto dins una classe. Al pati continuaven estant sols. Ningú no els vol per jugar, ni per sortir a passejar, ni com amic… Tots ens sentim més còmodes entre iguals, aquests fillets, joves, adults, també. Les necessitats, les capacitats, són diferents. Necessiten algú al costat, que els entengui i que els atengui. És la metàfora de la vidalba, que necessita algun suport per créixer i donar fruits.
I a les empreses?
Amb la integració a les empreses passa el mateix. Aquestes persones mai no podran produir al mateix ritme, el seu sou mai no produirà els mateixos beneficis a l’empresa. S’ha de voler fer, entendre i acceptar que el dret a la feina és per a tots. Hi ha empreses que ho entenen i contracten joves amb altres capacitats, conscients que necessiten ajuda d’algú de dins l’empresa perquè ell pugui treballar el millor possible. És la manera de moltes empreses d’aportar alguna cosa important per aquestes persones, sense pensar en beneficis econòmics, perquè no n’hi haurà. També hi pot haver altres motius que influeixen en aquestes contractacions, fiscals, lleis, però no minimitzen la intenció primordial que és oferir-los feina. Es fan passes. Els governs, les lleis, la societat, s’està intentant L’objectiu final de Vidalba, sempre ho he pensat, és que arribi el moment que ja no faci falta, que no sigui necessària la nostra feina, perquè les delegacions esportives els clubs, les activitats extraescolars, contemplin la categoria adaptada, on puguin fer esport, competir, en definitiva conviure, al costat dels altres de manera normalitzada. La llei de l’esport anava per aquí, s’han fet passes, ho continuarem intentant.
Considera vostè que la feina que fa Vidalba l’hauria de fer l’administració?
No, no seria possible. No com ho contemplan noltros. L’administració no es pot fer càrrec de tot. Els col·lectius ens hem de saber organitzar i pal·liar, o crear, els mecanismes necessaris on l’administració no pot arribar. Imagines el cost d’anar a fer un cap de setmana a fora amb els joves, o un viatge, si haguéssim de pagar les hores dels voluntaris, que són els qui fan possible que l’activitat pugui donar-se? Impossible. No volem guarderies. Hem creat espais per compartir esport i oci; no ens van les ratios, tant d’aquí i tant d’allà, no. Volem gent disposada a passar-ho bé, i a posar els braços quan sigui hora. Passa en tots els àmbits, si esperes que t’ho donin tot aclarit, no faries res mai.L’administració ha de fer costat, proveir les instal·lacions i ajudar econòmicament. I ho fa! Hem de dir que sempre hem comptat amb el suport del Consell, l’àrea d’esports i de benestar social, des del primer dia; i dels ajuntaments, sobretot de l’Ajuntament de Maó. Hem trobat disponibilitat en els càrrecs polítics i en funcionaris i treballadors, quasi bé sempre. I sobretot, hem tingut la gran sort de comptar amb voluntaris disposats a fer allò que fes falta. Ara les coses estan un poc més aclaridetes, però al principi les instal·lacions, casats de colònies i albergs eren un poc deficients, i de poques places, però sempre ens hem apanyat! Les ganes, l’optimisme i l’alegria superen moltes barreres, físiques i de mentalitat!
Ara, després d’un munt d’anys, ha decidit anar deixant la “primera línia” del Club. Quin balanç fa?
A final d’any es compliran 30 anys d’ençà que vam iniciar aquest camí. Hi he dedicat mitja vida i una part important de la meva joventut, i n’estic molt orgullosa. Hem madurat junts. Ha estat un camí compartit en família. D’altra manera no hauria tingut sentit. En Bep ha participat en les activitats des del primer dia, sempre que la feina ho permetia. Quan vam començar, na Núria tenia 8 anys i en Jordi 5. Ells han crescut amb Vidalba. Ells i tots els fills dels voluntaris. Sempre estaven a punt per partir, mai no han dit res en negatiu ni en contra del que suposava compartir dies, caps de setmana, viatges, les meves reunions, feines a casa… Els joves de Vidalba han estat també els seus amics. Ho vivien i ho estimaven, d’una manera totalment natural. Ha estat la millor escola de vida que els hi haguéssim pogut donar, i un orgull per noltros. Res ni ningú no és etern. Noves persones vol dir noves maneres, noves oportunitats, o al manco diferents, i açò és bo per a les entitats, i en definitiva per a tots. Desitjo que tots els que visquin Vidalba ho facin des de l’estima cap als joves, i l’objectiu clar d’obrir portes que els facin ser un poc més feliços. Com així ha estat sempre. Hem assumit molta responsabilitat i hem fet molta feina. Hem aconseguit ser una gran família, i açò no és bo de fer. No és fàcil fer balanç, no es pot resumir tant, en dues frases, ni en quaranta… Vidalba formarà part sempre de les nostres vides, sense tenir res a veure amb la línia on estiguin ubicats
Com heu rebut l’anunci del premi que us otorga el Govern balear?
Amb molta alegria, clar! Moltíssima! Mai no ens ho hauríem pensat!! Tot reconeixement ajuda a donar més difusió a l’entitat i als joves. Com més difusió als mitjans, més famílies, i possibles futurs voluntaris, poden conèixer les nostres activitats i sentir-se cridats a participar.
Si hagués de dir quina és la principal assignatura pendent de la societat (o de cadascú de noltros) cap a les persones amb altres capacitats, quina diria que és?
No ho sé dir, no es pot generalitzar. Cada un de noltros es comporta de diferent manera amb la resta de persones i, per tant, també amb ells. Sí que crec que hem de tractar-los com a persones adultes, quan ho són, no sempre com a fillets, per tant, no fer-los invisibles, tractar-los amb normalitat però conscients que necessiten, com tots, opcions, i que necessiten viure una vida el més normalitzada possible, i açò implica que de cara al futur, quan els pares ja no hi siguin, haurien de poder viure la seva vida, amb parella els qui puguin, amb ajuda, o a residències assistides, però obertes; pensant en els qui són més autònoms, o amb qui té una discapacitat físic,… De moment açò està enrere, a Menorca al menys, i és una pena. S’hi ha d’anar pensant, s’ho mereixen!
