Integració és una paraula que empram moltes vegades, i en algunes ocasions segurament sense saber què significa realment. Volem una societat integrada, cohesionada i justa. Açò ho hem sentit molts cops, però qui ho diu tal vegada no sap exactament què significa. A la revista d’aquest mes publicam una entrevista amb Lita Triay, fundadora i impulsora del Club Vidalba, una entitat que ha merescut enguany l’atenció del Govern balear, que li ha otorgat el Premi Ramon Llull.
La feina de les entitats i associacions que treballen per oferir oportunitats a determinats col·lectius és admirable. Persones que treballen desinteressadament en coses tant simples i complicades com el que fa Vidalba, que és oferir oportunitats d’oci a gent amb alguna discapacitat. Els ciutadans i ciutadanes de peu aplaudim la seva feina, i reclamam per a ells major atenció per part de les administracions. Però amb aquest gest, deixam de fer-nos la pregunta clau: I noltros, què feim per aquesta gent?
Disposar d’entitats i associacions com Vidalba és essencial, però també és molt còmode. Ja tenim qui s’encarregui d’aquestes persones, i així noltros podem quedar al marge d’una feina que és de totes i tots. No basta que els col·lectius que ho necessiten disposin de determinats serveis a determinats moments. Allò que necessiten és sentir-se persones realitzades, objectiu al que tots aspiram. I per a que ho aconsegueixin, és imprescindible que cadascú de noltros es qüestioni si realment fa prou per a què aquestes persones assoleixin aquest objectiu. Actuam amb normalitat amb elles? Les discriminam? Les sobreprotegim? Les integram quan és necessari? O les decantam?
Les paraules de Lita Triay valen molt la pena, i ens haurien de fer reflexionar. Integram tots, o ja ens va bé que ho facin altres per noltros?
