Va ser un any especial, no havíem vist mai tanta bellesa matinal. Aquell gel pareixia cosa màgica amb colors en-tremesclats i aquelles ombres blavoses que donava la neu.
Vivíem a dalt es Coll-Llis, al carrer del Camp, 14. Jo tenia 9 anys. Contaré tot el que record. Estàvem aïllats i no podíem anar al poble. Érem 9 famílies i a casa érem 5 persones: Llorenç Pons, Maria Rotger, Aguedita Pons, Margalida Pons i Vicent Pons.
Explicaré com ho vam viure, sent una família humil.
Dia 1 tirant al capvespre ja feia qualque pellofa de neu. Mo mare i noltros vam davallar a Ferreries, cap a la costa de sa Creu a on hi vivien els avis, s’àvia Àgueda i l’avi Vicent.
S’àvia mos diu «Fillets, fa molt de fred! Haureu d’estrènyer es culet!». Com era s’àvia, mo mare li diu «Com es-teis? Necessitau res?». Li va contestar que no i li va donar picón perquè mos escalfàssim. «Anau alerta» mos va dir i al ser fosc vam partir cap amunt, perquè es pressentia cosa. Mo mare li diu a n’en Llorenç «Farà neu» i vam anar al llit.
Dia 2 mos criden, «Aixecau-vos! Veniu a la cambra. Veureu que ha passat!». Mos van posar un banquet per a què arribàssim a la finestra i veure-ho. Pareixia una postal de Nadal. No ho havíem vist mai.
N’Aguedita diu «Està tot tapat de farina». L’altre diu «No, és sucre». Mon pare agafa un punyat de neu de da-munt la finestra i mos diu «Avam, tastau-la, a veure què és?». Li vam dir «És molt fred, és aigua». «Mon pare, perquè es pinaret, els arbres duen capell blanc?». «Perquè Déu nostre senyor així ho vol».
No podíem deixar la finestra. Vam davallar a la cuina, na Maria havia preparat xocolata i coques amb roes. Haví-em de celebrar-ho, hi havia tanta alegria, sobretot pels petits, per als grossos no tanta.
Vull contar com vam sobreviure. La neu va servir per a unir-nos amb els veïns. Si em pots donar açò, jo et dona-ré allò.
Na Maria diu «Llorenç com ho farem?». «No t’apuris dona, Déu mos ajudarà».
Havíem mort el porc i a dalt al porxo hi teníem sobrassades, cuixot i un armari d’ancolles amb seu per fregir. D’una costelleta de porc s’aprofita tot. Al pati hi teníem gallines, i les beneïdes gallines ponien ous.
Mon pare era jornaler a Son Bell Lloc. L’amo li deia «Llorenç, com vols cobrar? Si et sembla bé et puc pagar amb blat». «Perfecte». Duia el blat al molí del carrer Pau Pons, a can Truyol i així teníem farina, de la qual na Maria feia el pa.
Mon pare estava al magatzem a on hi havia la pastera. No teníem butano, ni nevera. La cuina era de ferro, tot en llenya amb una foganya al pati.
Dins una tela a on hi guardàvem les coses hi teníem una llanterna. La tia Rita de Santa Creueta mos havia donat una fogassa, com mos l’esti1màvem. També teníem patates, monyacos, alls, cebes, llegum i no ens faltava res essencial.
Per a noltros, no hi havia problema, teníem els pares junts per a noltros tot sols.
I com ens escalfàvem? Mon pare feia picón de branques verdes, en tenien tres soques i a l’entrada teníem un braser que estava sempre encès. Sempre ens deien les mateixes paraules «No vos hi atraqueu tant! Que vos cre-mareu!». Són coses que et queden gravades en el temps, pensau que tenc 75 anys.
Mon pare venia picón o regatejava segons la necessitat. I la llenya d’on sortia? Mon pare en feia i quan feia bo, sortia amb bicicleta i en duia un feixet. Els trossos bons els guardava a dalt el porxo per a fer-ne mànecs d’eines.
Aquells dies ho vam cremar tot, fins i tot, un canterano d’un llit vell. Mo mare estava enfadada perquè era de la seva àvia. Mon pare li va dir «No t’enfadis, mira, és perquè ja estava un poc corcat» i li va donar una besada, i també a noltros. Va ser tot per estimar-nos.
A les 12 del migdia resàvem les ave maries i tirant cap al fosquet el rosari, guitarra, glosats, rondalles i cançons. En Llorenç estava enamorat de na Sara Montiel i de na Imperio Argentina, de la que n’havia vist les pel·lícules. Cantava aquella cançó que la recordaré tota la vida:
El día que nací yo,
¿qué planeta reinaría?
por donde quiera que voy,
qué mala estrella me guía.
Estrella de plata, la que más reluce
¿Por qué me llevas por este calvario
llenito de cruces?
De l’altra banda sentíem una música especial, era l’acordió d’en Perico Pallicer que sonava.
Quan sortíem a fora, els veïns jugaven que agafaven animalets amb la ma. Jo vaig tenir un disgust molt gros, perquè n’hi havia qui se’ls menjaven. Mon pare em va dir «No deuen tenir res més i és supervivència».
Els grossos van fer un ninot de neu molt gros. En Tomàs qui duia el pondu diu «I no té ulls!», i els hi van fer amb dues taronges i com a nas, un plàtan. El graciós diu «És el plàtan d’en Toni», i van tenir rialles, jo no ho entenia. En Paco va fer una figura de dona perfecte, i diu que és na Marilyn Monroe. En Biel li diu que no la faci tant detallada que hi ha al·lots i qualcú va dir «Tapau-la que tindrà fred!». Jo dic «Però, si és neu!», i no sé qui em diu «Calla! Que no saps res!».
Quan la neu ja s’anava acabant, vam davallar al poble. Tots vam anar a missa per a donar gràcies.
La vida va continuar i ha quedat tot per recordar, per partides que el temps mos vol jugar.
Resumint, vam tenir prou menjar, els veïns tots mos vam agermanar i n’ha quedat un record positiu.
Vicent Pons, estimats cuidau-vos, que aquest gener ha començat a fer molt de fred.
