Encara que ja ha passat un temps d’ençà les passades festes nadalenques, de tant en tant em venen a la memòria algunes vivències, records diversos, que de rebot em duen a altres Nadals, sobretot en la seva vessant familiar.
Un de tants, que no deixo de recordar amb un somriure a la cara, és el d’una vegada -quan encara tots els germans érem molt joves- que en una sobretaula d’un dinar de Nadal, vam començar a cantar nadales i cançonetes, acompanyats per un dels germans que sabia tocar molt bé la guitarra.
Ho record, sobretot, perquè aquell dia va ser quan vaig dir adéu –de manera definitiva- a les meves aspiracions de cantaire.
En Joan, així es diu el germà que exercia de director, ens va donar instruccions per a cantar “La masovera se’n va al Mercat”, en la que havíem de participar tots. Cadascú havia de dir un dels productes que la masovera anava comprant els diferents dies de la setmana, i a mi em van tocar els naps, que la masovera comprava els dimarts. Quan vaig obrir la boca, emperò, enlloc de sortir-me un so harmoniós em va sortir un “gall” d’aquells de categoria, que va provocar les rialles de tothom.
Jo era una adolescent somiatruites i tot i que era conscient que cantava molt malament, encara creia en els miracles. No obstant, aquell “meu gall” es va fer famós en tot el meu entorn familiar i va suposar el meu definitiu adéu a l’aspiració de convertir-me en cantant. L’evidència i el ridícul em van fer baixar de cop dels núvols, i vaig acabar sent conscient de la meva manca d’aptituds musicals. No tenia veu ni tampoc oïda i, encara que fins llavors pensés que amb persistència i esforç les coses podrien canviar, em vaig adonar que açò no seria suficient i que, per tant, era millor deixar-ho estar.
Aquell “dimarts va a comprar naps” és una anècdota més de les moltes que surten, recordant vells temps, quan els germans ens reunim. Per a mi, aquell dia ja llunyà representa un punt d’inflexió a la meva vida. I, encara que amb una mica de pena i frustració, vaig entendre que, finalment, m’hauria d’acontentar anant a escoltar concerts i admirar aquells qui, de veritat, tenen el do d’una veu meravellosa. I açò és el que faig sempre que m’arriba el programa d’un bon concert líric.
