Neva als Alps. El vent del nord travessa el continent europeu i arriba bufant amb violència per la vall del Roïna, agita les aigües del golf de Lleó, entra a l’illa de Menorca per la regió de tramuntana i converteix la mar que envolta la petita porció de terra vermella i blanca en un infernal bufador que escopirà salivera i acabarà mossegant amb les seves dents de sal els arbres estacats obligant-los a acotar-se cap al sud.
Dues hores abans que l’anunciada i devastadora tempesta arribés a la costa de migjorn, el pescador d’oblades que havia passat tot el matí a la pesquera de Son Mestre, coneguda com la clota d’en Bosch, va inclinar per darrera vegada la canya cap a l’aigua i va observar temorós com el suret vermell s’enfonsava entre l’escuma i, amb un cop de canell brusc i precís, va treure un sarg de la mesura d’un capsa de sabates que, després de desempallegar-lo de l’ham, va deixar dins un cocó. El pescador va tornar a mirar cap al nord amb preocupació i va desarmar la canya de bambú. Va buidar el poal amb el cul ple de bromer i va observar amb recança els atacs al pa mullat per part de les oblades. Carregat amb la senalla va pujar el penyal de la pesquera i va agafar el Camí de Cavalls que uneix Cala Galdana i Macarella. Va creuar el pont de ferro rovellat de damunt el riu i va davallar per l’antic trencat que els bancs d’arena havien solidificat. Es va tornar aturar quan va veure la gernació situada davall el pi de na Felita. Hi havia la màquina eruga encarregada de treure la posidònia seca dipositada damunt l’arena i un grup inusual de persones format per la brigada municipal, policies locals i una parella de la Guàrdia Civil. S’hi acostà encuriosit i va demanar a un jove vestit amb una granota que havia acabat d’encendre una cigarreta de tabac de lligar.
-Ha passat res?
-Han trobat un cor, mestre.
El vell pescador va voler penetrar amb els seus ulls blaus la màquina i la gent variada que l’envoltava i va aspirar amb delectació el fum del tabac roig que l’empleat de l’ajuntament de Ferreries va exhalar amb desgana.
-D’un animal?
-Només els animals tenen cor. No troba, mestre? És petit. Com d’una criatura. L’he trobat jo i he perbocat. La màquina ha alçat l’alga podrida i el cor ha caigut quan l’ha alçada cel amunt. Estava envoltat de puu, de puces marines.
-Més aviat petits crustacis que viuen entre la posidònia.
-El que vulgui, mestre. Només sé que no me’ls menjaria a la planxa amb picada d’all i julivert.
-Jo els faig servir per anar a pescar. M’agrada anar a fer puu. Es posa una xerxa o un tros de carn davall el mant de posidònia i el vas a recollir ensoldemà.
-M’agrada més fumar maria i escoltar Nirvana amb els auriculars posats.
-Tot són gustos en aquest món. Hem de passar el temps de qualque manera.
-És l’avi de na Patrícia, no? L’al·lota que aquest dissabte s’ha de casar.
-De què la coneixes?
-És un poble petit. Vam estudiar junts. A l’escola nacional.
-Com et dius?
-Tomàs. De can Bosch.
-Com la pesquera?
-Li van posar el nom en honor a l’avi.
-T’ha convidat a la boda?
-No, per Déu! Jo era un trasto. Na Patrícia em va ensenyar la punyetera taula de multiplicar del nou. Si no hagués estat per ella i per totes les coses que em va mostrar no hauria pogut entrar a la brigada municipal.
-I no hauries trobat el cor devorat pel puu.
-Exacte. Na Patrícia està a un altre nivell. Per açò m’emprenya que es casi amb aquell desgraciat.
El pescador va deixar passar el guàrdia civil de la científica. Duia una capsa de metacrilat transparent que aguantava amb les mans enfundades dins dos guants de nitril de color blau. Dins la capsa hi havia el cor que va semblar que encara bategava per culpa d’aquells estranys animalons que a l’illa anomenaven puu.
El pescador encara va tenir temps de girar-se cap al jove que s’anomenava Tomàs.
-Anau alerta -va dir mirant cap al nord-. S’atraca una tempesta.
