Llorenç Allès Camps / Ferreries. Aquest any es compliran cent anys des que un grup de persones es varen trobar a Ferreries per disputar un partit amistós. Allò fou l’embrió del Club Esportiu Ferreries, entitat actualment presidida per Damià Marquès, qui aquest mateix any deixarà el càrrec després de vuit anys al capdavant de l’entitat. Amb ell repassam l’actualitat del club, el seu moment esportiu i social. Dels actes de celebració del centenari, poca cosa encara se sap, només que segurament començaran el mes d’agost, data en què, un segle enrere, un partit de futbol sembrés la llavor del futbol a Ferreries.
Aquest és l’any del centenari del CE Ferreries. Com l’afronteu?
Ja hem tingut diverses reunions per pensar els actes i encaminar-los. De tota manera, els inicis del CE Ferreries se situen el 23 d’agost de 1923, quan es va fer un partit amistós entre uns quants jugadors. Allò és l’inici del Ferreries, però com a club es va fundar el 1924. Així, les celebracions agafaran mig any 1923 i arribaran fins a meitat de 1924.
Suposo que encara no es pot avançar molta cosa del que es farà…
Hi ha idees i propostes, però tot costa. Tenim una comissió de persones, vinculades ara o abans amb el club, que planifiquen aquests actes.
Quin és l’estat de salut avui dia del Club Esportiu Ferreries?
És una entitat totalment sanejada. No som rics, però estem al dia. I esportivament, som un club a qui els altres miren per la bona feina que estem duent a terme. Aquest esforç té el seu reflex en com competeixen els equips. A un poble com Ferreries, d’uns 5.000 habitants, hem fet campions de diverses categories, tenim els equips amunt a la classificació a diverses competicions, i tenim un equip de Regional que va líder, cosa que feia molts anys que no passava. Hem aconseguit competir des de baix fins a dalt. El Ferre avui és una màquina engrassada.
Vaig començar a fer cròniques de partits de futbol en els anys en què el Ferreries jugava a Tercera Divisió, i era un equip referent no només a Menorca, sinó també a Balears. No sé si aquella època tornarà mai, ni si tampoc aquest és l’objectiu.
És molt difícil. Tal vegada hauríem de rallar del futbol menorquí actual, i de per què només hi ha un equip a Tercera Divisió, patint per mantenir la categoria. Açò és una mostra de com està el futbol a Menorca actualment. Avui dia pots veure partits de categoria Regional menorquina on hi ha ambient entre el públic i afició, i en canvi a alguns encontres de Tercera l’ambient no és el que hi havia anys enrere en aquesta categoria. A més, econòmicament és una exigència molt gran. Una cosa és la il·lusió, i l’altra és la realitat.
El lloc del Ferre és ser líder de Regional, o jugar a Tercera Divisió?
Quan vam començar aquesta temporada ningú no ens situava ni entre els cinc favorits. O sigui que a dia d’avui, el lloc esportiu que ocupa el Ferre està per damunt de les nostres expectatives i les dels demés. El Ferre a Tercera? Seria il·lusionant, però hi ha molts condicionants. Si féssim campions de Menorca, hauríem de jugar una eliminatòria per pujar, i sinó, entrar dins una altra fase. Si quedéssim entre el segon i el cinquè classificat, jugaríem unes eliminatòries per poder pujar. Si després de tot es donés l’oportunitat, s’hauria de xerrar amb els socis per estudiar si és factible o no jugar a Tercera.
Xerram del futbol menorquí, com vostè deia abans. Què li passa? Ens conformam a competir dins la nostra illa?
Fa anys que es dóna aquesta situació actual, i que es xerra a moltes reunions. Tal vegada el jugador menorquí ha perdut la qualitat que tenia, però fa anys que hem anat per avall. L’Alaior, el Ferre, l’Sporting… Hi ha equips que fa anys jugaven a Tercera i ara ja no competeixen. A més, el que fa campió a Menorca després cau a les eliminatòries. Quan és l’hora de la veritat, el futbol menorquí no dóna la passa.
No sembla que sigui per com es fa feina amb el futbol base, perquè la gran majoria de clubs hi fan veritables esforços.
A Menorca tenim un problema, i és que la majoria d’al·lots, quan compleixen 18 anys, se’n van a estudiar a fora o deixen el futbol. Sembla que quan han acabat de jugar amb l’equip juvenil, sobretot si han jugat a nivell nacional, sembla que ja han complert la seva etapa futbolística. Són pocs els que mantenen la il·lusió i les ganes, i aquests són d’admirar, perquè són els que ens mantenen a noltros. Tenim ara bastants jugadors del poble, complementats amb jugadors de fora, tenint clar que els de poble són els que donen la identitat. No sé, tal vegada a nivell menorquí falta il·lusió, ganes, i a vegades no sé si els doblers són l’única manera de fer-ho borinar tot…
Xerrant de doblers, anys enrere els equips de Tercera manejaven grans pressupostos…
Quan el Ferre pujava, tot el poble xerrava del Ferre, hi havia un caliu que no tornarà mai més. Ara hi ha molts diferents esports, la gent els caps de setmana s’escampa, va i ve a moltes bandes, i açò que encara Ferreries és una dels camps que té força públic per veure els partits. A encontres de categories inferiors es reuneixen més de cent persones, i a vegades hi ha partits de Regional a altres pobles on just just s’ajunten 50 persones.
Us és fàcil trobar gent que faci feina per al club, començant per entrenadors i personal tècnic?
A dia d’avui, i després d’una feina feta des de baix i amb anys, tenim molt bons entrenadors, gent feinera i preparada. El Ferre no té problemes per trobar entrenadors, perquè veuen la manera de fer feina i que hi ha línia de treball i serietat. Tots els nostres equips tenen com a mínim dos entrenadors, també als entrenaments. Açò et permet fer grups més reduïts i fer feina millor.
I a nivell de junta directiva? Vostè ho deixa després de vuit anys…
I em quedo amb la gent que he conegut. A la directiva deixo grans persones a qui considero amigues. Els al·lots són fantàstics, des del més petit al més gran formen part d’un grup excepcional. Són uns joves a qui des del club mostram valors, educació, comportament… Comptaria amb els dits d’una mà i me’n sobrarien els problemes que hagi donat algun al·lot dins el club. Anar pel carrer i que un fillet em saludi amb educació no té preu. I açò és així perquè hi ha una educació. Jo deixaré de ser president per cansament, perquè crec que he complert una etapa, dos mandats, però seguiré essent soci, ajudant el Ferre en allò que em necessiti, sense estar al davant de tot.
Si hagués de convèncer a algú per a què agafés el càrrec de president, què li diria?
Per mi, el nou president hauria de ser una persona que tengui fills jugant al club, a qui li agradi el futbol i tengui inquietuds. Algú que vulgui donar una mà d’ajuda. Ser president és ser la cara visible, però hi ha un grup de gent darrera, cadascú amb la seva funció, que ha d’estar unit i fer feina per a uns mateixos objectius. Sé que ser president no és una decisió fàcil, com tampoc no ho va ser la meva. Quan jo vaig arribar a la presidència, formava part d’un grup de persones que teníem un projecte de club, i cercàvem algú de Ferreries. No en vam trobar cap, i m’hi vaig posar jo perquè volíem canviar coses.
Compensa tanta feina i dedicació?
Jo sempre em quedo amb allò positiu, amb la gent que ha fet feina al meu costat. Me’n vaig amb el cap alt, fent tot allò que he pogut… Sí que compensa, perquè crec que hem complert els objectius que ens vam marcar.
Quins eren aquests objectius?
Jo era directiu amb l’anterior junta, i tenia fills que jugaven en categories menors. Teníem llavors un equip a Regional que cada any feia campió de Lliga i de Copa, però teníem molts pocs jugadors de Ferreries, i açò ens feia perdre identitat. Fèiem campions, sí, però jo pensava que al futbol base li faltava dedicació, entrenadors, material… Tenia aquesta inquietud, i volia canviar coses. No tenc res en contra de l’anterior president, ell se fixava uns objectius i els complia. Però un un grup de pares que ens vam ajuntar, amb una inquietud nova, que era fer feina des de baix. Es va desmuntar tot el castell de l’equip de Regional. Va quedar un sol jugador i ens va dur una feinada muntar un equip, però fent feina des de baix, hem arribat allà on som ara, i és que al nostre Club se’l mira per la bona feina que es fa actualment. I a dia d’avui tenim l’equip Regional dalt. Quan vaig començar ja vaig avisar que travessaríem el desert pel que fa a l’equip regional, i així ha estat. Ens ha costat vuit anys creuar aquest desert. Molts jugadors es van apuntar per ajudar-nos, jugadors ja retirats o que no jugaven. Ens va costar Déu i ajuda, però avui tenim una plantilla de 25 jugadors, tothom entrena donant el millor que té, i tenim els objectius complerts.
Per fer aquesta travessia del desert, s’ha de tenir paciència i estar convençut d’allò que vols…
Els anys viscuts i les experiències t’enforteixen. Els primers anys estàvem desubicats, però quan comences a fer feina i veus que la cosa aixeca el vol i que hi ha una línia, compensa. Açò és feina de molta gent, tothom ha posat el seu granet d’arena per a què el club tengui una base sòlida, que és el que tenim ara.
Suposo que li agradaria que qui assumeixi la presidència, segueixi aquesta línia de feina.
Les bases estan posades. Pot passar que la majoria de directius actuals quedin, i són gent que ja té una manera de fer feina, o també pot passar que entri un president nou amb un grup nou, i que tenguin unes altres idees. Tot hi cap.
Ara que està a punt de deixar la presidència, creu que li queda alguna fita que hagués volgut complir i que no hagi assolit?
Crec que hem complert allò que havíem proposat. Fins i tot més. L’any qui ve el Ferra tindrà un equip cadet i un equip juvenil a lliga balear, i el primer equip que ja veurem. Me’n vaig satisfet de la feina feta. Si he molestat a algú, demano disculpes, però jo no tenc res a retreure a ningú. Jo seguiré venint al camp com un soci més.
