Ens trobam a una de les poques cases unifamiliars del casc antic de Ferreries un fosquet de gener d’un fred rigorós. Ens espera la porta oberta d’una llar acollidora on cada racó pot ser contemplat. Té un jardinet a l’entrada, molt ben cuidat, i una gàbia per canaris feta d’obra amb teuladeta i tot. A la casa hi viuen el matrimoni Toni Triay i Nina Palliser, amb el germà de na Nina, en Pedro, que avui és el protagonista d’aquesta breu història. Fa trenta-set anys que viu amb ells. A ella la rodegen dos canets de raça Chihuahua. Són mare i fill, diu. Tant en Toni com ella són experts amants de les plantes i els animals i sensibles a les necessitats de les persones.
En Pedro té 63 anys i pateix síndrome de Down. Quan va néixer, el desembre de 1959, a Menorca no hi havia cap centre per fillets amb necessitats especials. Els metges ni tan sol el van diagnosticar. Li deien a sa mare:
– S’al-lot està sà, només es que té un poc de retràs.
Llavors aquell tipus de patologies no eren encara gaire conegudes. No va ser fins uns anys més tard, que el van diagnosticar com a “un fillet mongòlic”.
El 1967, a iniciativa del sr. Carlos Mir i Orfila, i la sra. Magda Pons i Mercadal, es va crear el primer centre a Menorca que s’anomenaria escola de dependència Pius XII. El representant dels pares, i també promotor, era el sr. Manuel Carreres, que tenia un fill amb aquestes característiques. En aquell moment no tenien encara suport institucional, així que van reunir les famílies i persones interessades, entre ells els pares d’en Pedro, per crear una societat, ASINPROS, i fer les gestions necessàries per posar en marxa aquest projecte per les famílies que no tenien on dur els seus fills discapacitats.
Les noves instal·lacions es van ubicar a un antic xalet amb un gran jardí de la carretera Maó-Sant Lluís, que anys enrere havia fet d’hospital. Les famílies pagaven les quotes com a socis, a més del transport i el menjador. Als inicis només hi havia 5 o 6 fillets. Avui en dia n’hi ha més de 50 i del sosteniment se n’ha fet càrrec el Consell Insular de Menorca.
Quan en Pedro va néixer, la seva família vivia a Santa Madrona, un lloc de Maó a prop de s’Albufera des Grau. Per als seus pares, na Juanita Febrer i en Miquel Palliser, va ser un naixement molt esperat perquè na Nina ja tenia 6 anys. El 1966, van venir de pagesos al lloc de Ses Voltes del barranc d’Algendar, on sa mare ja hi havia viscut de petita. Na Juanita ademés de les feines del lloc, feia petits jornals anant a emblancar pels llocs del voltant. En Pedro de petit va ser molt entremaliat. Una vegada els va fugir i el van anar a trobar al lloc des Torretó.
– Nina: En Pedro no va començar s’escola fins els 8 anys. A Pius XII els ensenyaven a comptar, manualitats, higiene personal, com rentar-se i cuidar ses dents, comportament a sa taula… Entre setmana quedaven a dormir allà. Es papà i sa mamà encara eren pagesos a Ses Voltes i jo, que tenia 13 anys, estava llogada a Ciutadella, però van decidir que vingués a viure a Ferreries per cuidar des meu germà que venia a fer els caps de setmana. Ell quedava amb jo, i na Laieta sa cosina me feia companyia. A s’escola s’hi va adaptar molt bé, encara que al principi feia pilladetes com ara tirar ses ulleres dins un pou sec des jardí, i en Toni havia de davallar a cercar-les. Al mateix centre hi vivia un matrimoni ja major, per encuidar-se’n de s’entorn i controlar entrades i sortides. Tenien gallines i conills que no podien descuidar massa perquè els al·lots hi jugaven com si fossin pelutxos. En Pepe Febrer, àlies Roig, que també hi tenia el seu fill, en José, conduïa sa furgoneta. I com que no hi havia altra escola d’aquestes característiques, tots els menorquins havien de desplaçar-se a Maó. Més envant van organitzar transport diari i en Pedro ja venia cada dia.
– Toni: Sí, de petit era entremaliat. I s’únic que el posava un poc a retxa era son pare. Un dia, quan vivien as carrer Fred, es va anar a amagar davall es fumeral de sa foganya de sa casa de ca’s Catxot, que érem vesins. El cridàvem i no xistava. Va sortir ben negre de sutge. El vaig conèixer quan vam començar a festejar. Jo tenia 18 anys i na Nina 15. Estava gelós perquè estava molt acostumat a tenir na Nina només per ell. Quan em trobava desprevingut, me donava una bona empenta i llavors fugia rient. Un dia a s’hort me va fotre dues o tres vegades dins una síquia. (Ho conta i riu). El 1978, quan feia 3 anys que érem casats, i per qüestions de salut, vam haver d’estar un mes i mig a s’hospital de Palma. Va ser un passar pena fins que en vam sortir, perquè sabíem que ens enyorava molt.
– Nina: Ja instal·lats a Ferreries, es papà es va posar de manobre, i sa mamà seguia emblancant i fent enfronts. Dels doblers d’anar a jornal, li va comprar un tocadiscos, perquè sa música era es seu dèmbel. Es sabia totes ses cançons dels pallassos de sa tele, i els seus noms un per un: Gaby, Fofo, Miliki i Fofito, que encara ara recorda. Li agradava molt fer playback amb un micro i un mirall. Un altre ídol seu era n’Espinete. No fallava dissabte que no anés a Sa Llibreria a comprar es TelePrograma i un conte que sempre havia de ser na Caperucita Roja. Sa mamà feia tot el possible per comprar-li totes ses versions que sortien, ademés de discos. Si no trobava es TP li sabia molt de greu i fins i tot s’enfadava. El que més li agrada ara és retallar i pintar.
Aquells anys, uns anglesos van donar en herència es lloc de Bintaufa per a aquesta causa. Gràcies a ells es van poder ampliar ses places. Llavors la ONCE va donar un correuet per es transport. Van anar ampliant ses activitats com jardineria i planters, tallers i manualitats. Encara que es canviessin de lloc, sa gestió seguia a càrrec d’una junta, que es reunia mensualment, amb representants de ses famílies, que seguíem tot es procés. Aquesta primera època de Bintaufa, encara era de pagament.
– Toni: El 1979 va morir es sogre i un parell d’anys més tard sa sogra es va posar malalta. Vam anar a viure amb ella i es conco en Xec que era fadrí, per cuidar-la. Vivien a una casa gran i antiga des carrer Fred, amb un bon pati i una palmera. És una de ses cases que van esfondrar quan es va construir sa plaça de Loar. En Pedrito i en Manolo Carreres, s’amic seu, van ser els primers que van fer vaga a tot Menorca. Ho havien sentit per sa tele. Un dia es van plantar i van dir que feien “huelga” i que no volien fer feina. Hora de dinar, però, no va haver-hi plat, “qui no fa feina no menja”. Només van menjar gelat. De huelga ja no en van voler fer mai més. Aquell Manolo era un amic especial. En Pedro era molt protector dels seus companys i li sabia greu quan els renyaven. Com a activitats extraescolars voldríem destacar un viatge a Bèlgica i un a Canàries. Els estius van anar d’acampada tres anys a Sant Llorenç des Cardassar, i a Son Bou.
– Nina: Sa mamà va morir el 1986, als 67 anys, d’un càncer. En Pedrito en tenia 25 i va quedar a viure amb noltros. Era molt meticulós, si s’embrutava tot d’una s’havia de rentar. Sempre ha estat carinyós i agraït. Ens estima i es fa estimar. Els anys 80, dins es mateix recinte de Bintaufa, es va obrir Trepucó, sa primera residència. Va ser llavors que el Consell Insular es va implicar i va fer es traspàs de s’Associació de famílies al Consell. Bintaufa s’anomena ara Centre Polivalent Carlos Mir. Es personal que hi fa feina ara són funcionaris, a nom del Consell Insular i s’han multiplicat els centres i serveis, que coordina sa Fundació per a persones amb discapacitat.
En Pedro va seguir a Maó fins dia 14 de febrer de l’any passat. Es dia de sa despedida, li van fer una bona festa, i li van regalar un quadre que deia: “Gràcies per obrir camí”. Ara ja té una edat en què necessita molta atenció. Ha perdut moltes facultats. Ademés s’havia d’aixecar molt dematí, a les 6:30h. Per açò vaig pensar de dur-lo al Centre de Dia de Ferreries. El vam apuntar i al cap de tres mesos ja va entrar. S’hi ha trobat molt ben acollit, i s’ha adaptat bé.
Ara sa nostra por és què passarà si un de noltros té alguna cosa un poc greu i no el podem cuidar. Què faríem?. Necessita qualcú devora: per vestir-lo, dutxar-lo, fer-li net ses dents. Amb els anys s’ha fet totalment depenent. Quan en Toni va estar malalt tenia una tia que m’ajudava.
Ara els familiars que abans ens podien donar una mà, ja no hi són o s’han fet molt grans. No hi ha prou institucions amb aquesta funció. No mos fa ganes anar de viatge i deixar-lo. Ja no coneix els nostres amics. Fa poc vam trobar dues mestres que estimava molt, i ja no les va conèixer.
Ses malalties les has d’acceptar. Si te rebel·les no arregles res. Mos anam adaptant a lo que sa vida mos demana. Ara en Pedro viu dins es seu món, un món de fantasia, de música i de “los payasos de la tele” i és feliç amb lo seu. Ens fa contents veure’l feliç d’estar amb noltros. Hi ha una cosa que no ha perdut, que és el seu agraïment constant. Una de ses seves frases és: – “Quina bona infermera que ets, Nina”. Per ell, en Toni ha estat son pare i es seu referent.
En Toni i na Nina no van tenir fills però el capriciós destí els va concedir una benedicció: un al·lot entremaliat però bondadós, discapacitat però espavilat, orfe però agraït d’uns nous pares que l’han estimat. No es veuen especialment bondadosos. “Hem fet lo que havíem de fer. Sa vida ens ho ha anat duent i ho hem acceptat”.
